Memòries de la desmemoria /cap 85

 

dissabte, 15, setembre 1990 / cap 85

Començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut.

Jaume Cabré (Barcelona 1947)

A les postres Lucans en va mostrar encuriosit.

         __Què ha passat, Marina, veig que aquesta última etapa t'ha canviat. T'ha fet esdevenir una dona diferent, em fa l'efecte que has crescut, que té un projecte de vida més definit. Es un canvi molt subtil, a penes perceptible a ulls estranys, supose. I Amb tot molt positiu.

        __Ai, Lucans, amic meu. Ara em trobe plena d'energia que canalitze vers el treball, vers a la creativitat, als altres, família, amics, companys...amb els que intente establir vincles afectius perdurables en el temps i la distància.

        __No et coneixia aquesta nova faceta. Et trobe...com ho diria jo? serena, molt més serena, com si hagueres viscuts anys en uns mesos.

       __Després de tot el temps que duc ací, alguns dels meus somnis s'hi han trencat. Contrarietats, decepcions i sobretot el fracaç de la història sentimental- erotic-festiva, com diria la meua amiga Mila...Després de tot això, he quedat jo. Com si hagués pelat una ceba, igual.

       __I?

       __Si tingués que descriure'm ara em seria difícil per la meua pròpia complexitat, però fàcil alhora perquè es podria resumir dient que ara sóc un ésser humà més conscient de les seues limitacions i de les seues mancances. Es a dir que toque terra. Ara camine amb el pas més reposat. Què diferent d'aquella doneta que vas conèixer tan prompte arribares.

      __Sí, és cert, s'ha produït en tu un canvi evident. Encara que trobe també un transfon de sofriment.

      __Tots els inicis son difícils. Recorde moments d'intensa amargor...Com els podria oblidar.

      __A què et referixen en concret.

      __El que més m'ha marcat ha estat l'última relació. A les meues cartes et donava algunes pistes. No eren coses d'explicar, però, a distància.

     __I mentrestant tractaves de tirar endavant per tu mateixa.

     __Ja no em fan tant de mal aquestes coses. Potser haja necessitat viure'ls per trobar-me a mi mateix, per arribar a ser el soc ara. En aquells moments la vida m'ofegava com si fos un llaç al voltant del coll que s'estrenyia i s'estrenyia sense aturador. Una secreta esperança s'arraulia tal vegada al fons del meu ésser malmés...

     __Marina, mai no hi hagués  imaginat que fos així. Quan ens coneguérem tenies un punt de frivolitat que no s'adia amb el teu caràcter. De totes maneres saps que existix un gran afecte entre nosaltres.

     __Sí, el teu record em donava forces encar que no tingués la teua presència. Per sort el temps ha passat. Confiava ser una persona reflexiva, d'altres vegades em deixava portar per la intuïció, o pel neguit. Sigui com sigui reconec que m'he equivocat. No era l'home que jo volia.

     __Tots ens equivoquem sovint, no hi ha una altra manera d'aprendre. Amb tot em sembla que tens una certa atracció per córrer rics. Crec que no t'agraden les coses fàcils.

__Les coses mai no són fàcils, almenys per a mi. Encara... sí, tens raó, ha estat una bona lliçó. A poc a poc a través d'aquestes experiències de manera freqüent cruels i penoses, he pogut veure la claror. Sens dubte les lectures m'han ajudat en aquesta recerca de la veritat, les lectures i la psicoteràpia. O bé quan les peces no m'hi encaixaven deixava el problema aparcat tan com podia i esperava. De tant en tant pense que meua vida  es una activa i tenaç espera.