Memòries de la desmemoria 45


dilluns, 28 de febrer, 1988 / cap 45

                                                                                                

Dels meus errors o dels meus infortunis no n'haig de donar la culpa a ningú sinó a mi mateix.
                                                                                                                 
Michel de Montaigne, escriptor francès (1533-1592)
      

Si faig memòria de l'evolució que ha seguit l'amitat de Bruno, em sorprèn la meua falta de perspicàcia. Potser quasi res sembla el que pareix. Per extensió podria ser, que mai no som el que pareixem.
Acceptada la premissa bàsica de que es tractava d'una amistat sense sexe, atès que les afinitats que oferien les nostres vides i persones, eren nul·les. Van haver de reubicar-nos cascú respecte a l'altre, cosa que va resultar una autèntic encaix de boixos.
Quan Bruno va anar prenent confiança es va fer més evident la seua loquacitat. De tal manera que em va obrir les portes de la seua intimitat. Era evident que necessitava parlar.
Et preguntaràs com m'ho faig per eixir entre setmana. No tinc cap problema. La meua dona és capellà d'amén. Ella té tot el que vol i jo també. No cregues que li done mala vida. Ella només alçar-se se'n va a desdejunar, amb les amigues, a un centre comercial, el més car de la ciutat. Després va de compres...La dona sempre necessita comprar alguna cosa.
Clar, com que ni les filles ni jo anem a dinar a casa , li donem poca faena. Jo n'estic orgullós de la meua família. La meua dona és una bellesa, no cregues. Entre nosaltres no tenim cap problema. A ella, com que li agrada cosir, es cus un vestit cada setmana. I els divendres per la nit, que és quan solem eixir junts, l'estrena. Anem a sopar al Casino Miramar. Ella es lluïx amb les amigues i jo després de sopar em dedique al joc. Ho passem ben bé. Quan guanye li done als cambrers una propina de cinc-mil peles a cadascú. Esclar que sempre no guanye, llavors me'n vaig al caixer i trec més pasta per continuar la nit.
A la fabrica les coses van com van. Tinc a l'Eloïsa, la meua secretaria, que s'encarrega de tot. Em té llei. Jo de vegades m'esplaie amb ella. Li he parlat de tu, li vaig dir que algun dia us coneixereu. Ara, del treball el més divertit és quan ens reunim la colla i ens posem de conya,sobretot si alguna tia toca per telèfon. Saps que en Jordi i en Paco, com saps, hi treballen a l'empresa i els tios se la passen lligant amb tot déu. Els malparits han fet una instal·lació especial per a poder participar tots de les converses telefòniques que reben de les paves que els truquen. Ells ho tenen molt clar. Res de repetir amb la mateixa, per si s'enganxen. Els donen el telèfon de les oficines com si fos els seu propi, i quan ens hi reunim és alguna d'elles i ens partim el cul de sentir-les. Tenim un calaix ple de números de telèfons dels lligues. Són com un trofeu. Quan se'n fan en algun de nou va al calaix. Som tremendos. Així ens ho passem de collons.
Ara, que una temporada ens va pegar per lligar amb separades, o amb fadrines maduretes...Va ser collonut. l'estratègia la idearem en grup. Es tractava de començar a eixir amb una i portar-la a sopar, a ballar, i al llit. Com que elles aquestes coses no se les poder permetre, perquè estan amb el cul al aire, les convidem a tabac americà, whisky del bo, o cubates, o combinats....Els fèiem regals...De vegades els oferíem herba o res de farlopa. Es posaven cegues, les ties. A poc a poc començaven a engreixar i a enganxar-se a aquella marxa. Llavors era el moment de deixar-les. Com es rèiem quan les sentien ploriquejant per telèfon demanant pel Jordi , o per Paco o per qualsevol. A la fi els era igual un que l'altre...Quines putes. I així acabaren moltes d'elles. Cony, ma que ens ho passaven bé.
De la meua família què vaig a dir-te. Jo sóc d'un poble de Tarragona. Al meu pare no el vaig conèixer. Recorde que de menut vaig viure els primers anys amb ma mare, però no s'hi ocupava, ni em feia cas, em deixava tirat. Una vegada em vaig fer una ferida a la mà. Res. Va acabar per omplir-se'm de cucs...
Em va donar en adopció a una matrimoni sense fills, que em van criar com si fos seu i em van fer de mi el que sóc. El meu pare va morir de càncer de pulmó. Tot i això en van deixar bona cosa de diners i un pis. Que no vaig vaig tardar res en pulirme'ls. Ara, la vella, la vam haver d'e portar a una residència, però la meua dona no te ganes d'anar a veure-la.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies