Memòries de la desmemoria 41

27, desembre 1987 cap 41

No sé res sobre sexe perquè sempre he estat casada. Zsa Zsa Gábor, actriu nord-americana d'origen hongarès (1917)

De vegades em queixe de que no tinc sort, de que he lluitar dia per dia contra un destí advers...Després un fet, a simple vista insignificant, remou l'estructura de la meua vida fins als mateixos ciments. Reflexione i m'admire jo mateixa. Ara mateix em veia engolida pel remolí d'una vida massa atzarosa. Sotragada pels fantasmes de la frivolitat disfressats de desitjos de viure, de ser feliç, de gaudir d'uns plaers que mai no havia tastat. De sobte, es presenta la malaltia del meu germà, que s'encarrega de frenar els meus anhels- humans per altra banda i de sobres justificats- S'imposa un canvi de ritme, un retorn al silenci, a la reflexió, a la lectura...a l'ordre.

Un dia d'aquestes vacances mirant un aparador de llibres, ensopegue amb un petit assaig “El sexo oculto del dinero” de Clara Coria, una psicòloga que ha treballat amb grups de reflexió de dones i d'aquest treball ha deixat constància a la seua obra. No sé com, m'he deixat enlluernar pel missatge secret del títol, i contra el meu propòsit de no fer cap despesa innecessària, no he pogut resistir la temptació i he comprat el llibre.

Durant aquest primers dies de vacances em dedique a llegir-lo a estones, alternant la lectura amb les atencions al meu germà, les tasques domèstiques i les nombroses preocupacions per un futur que sospite aclaparador.

El contingut em produïx una sotragada, m'imposa una nova revisió del passat, una anàlisi de la meua conducta, actituds i sentiments al llarg d'aquests anys de societat conjugal. I surt a cop d'ull una primera impressió, el desig d'entendre, la necessitat de ser conscient de tot allò que estava succeint; però alhora la meua tenacitat a indagar en els fets quotidians em feia témer les conseqüències als descobriments. Eixa por que de vegades em paralitzava de tal manera que em feia incórrer en retrocessos o m'estancava en altres períodes improductius, en els que a tot estirar em dedicava a vegetar com una mata de bledes. Tot pensant que alguns dia, en algun moment, tornaria a trobar el coratge per seguir endavant.

El entrebancs han estat nombrosos, la tasca, difícil, gairebé heroica; els ajuts, mínims, les metes, incertes, el perills aterridors. Ara després de tants anys però, comence a veure la llum, el fruit dels meus esforços, la compensació a les penalitats, les respostes que cercava...La boira, tan densa de vagades, comença a dissipar-se. Dels meus errors he aprés un poc més la feina de viure. De les meues intuïcions, la constatació, de la intranquil·litat, la pau. De la lluita en solitari, el sentiment de solidaritat: n'hi han d'altres com jo, no sé on però existixen, que lluiten i han lluitat per les mateixes coses. Per la verificació del sentiment de la pròpia identitat, per l'autonomia personal i per la llibertat: per la Vida. I això, només això, omple de sentit aquells anys de recerca. Esclar que la contrapartida és dolorosa. La gent, fins i tot els amics et detecten com un perill, com un atemptat contra les estructures establertes, entremig les quals es belluguen atrapats en una xarxa de la que no gosen eixir.