Memòries de la desmemòria 31

octubre 1987 cap 31


Ahir vaig anar a l'estació del Nord a rebre a una excompanya i amiga molt estimada, que venia a visitar-me, en resposta a la meua invitació. Quan ens vam veure ens abraçarem per uns instants i ens mirarem amb els ulls entelats. Ja no eren aquelles mestres joves d'abans, plenes d'il·lusió per canviar el món. Potser eren nosaltres les que havíem canviat, i molt.


A les postres Remei em va observar uns instants. Què et passa? et trobe molt prima i el color dels teus ulls és més intens... Vaig juguetejar amb unes molles de pa que restaren sobre les estovalles. De sempre tenia la facultat guaitar el meu interior com a través d'un cristall. No sé, em trobe confosa. Fa poc temps vaig conèixer algú...Ja, ja sé que no és el millor moment, carretege encara una pila de problemes...i tanmateix...Qui m'ho havia de dir, em passe el dia esperant la seua telefonada. I ell? Ell no és lliure, això complica més la situació. Vaig anar a pel cafè. Pren, tasta aquestes pastes, són fetes per mi. Si, ja ho sé, acabe d'eixir d'un merder que m'ha costat més de mitja vida, i ara vaig i em fique a un altre. Ella em mirava per damunt de la tassa, retirada, indiferent. De sobte em va venir al cap el darrer període en el qual vaig haver d'interrompre la nostra correspondència i tota la resta. Llavors hi era feta un nyap. Ara no volia recordar-ho. S'obrí un llarg espai de silenci entre nosaltres. Remei tu no saps, ni de bon tros, el que ha estat la meua vida aquests últims anys. Em puc tornar a equivocar, és clar, una i moltes vegades. Doncs bé, he de viure, no em puc deixar paralitzar per la por. Vaig alçar-me i encengué un cigarret, mentre ficava al tocadiscos la Billie Holiday...La seua veu esguerrada i sensual omplí l'estança. Com a persona i com a dona tinc unes necessitats que no puc, ni dec negar-les.


Ella em va somriure amb una ombra de tristor. Tu ja has passat per l'experiència de la parella, d'això saps molt més que no jo. Una parella convencional, uns fills...Potser no és el millor moment per iniciar una nova relació. A més tens tendència a implicar-te massa, afectivament, ho em comentat en altres ocasions. Era cert, els seus coneixements sobre grafologia m'havien ajudat en més d'un moment a buscar certeses a olla de grills del meu interior. Després, malgrat que ja havia realitzat importants avenços, seguia sent caòtic. Ella em mirava amb cert escepticisme, i, per molt que em molestés havia de reconèixer, amb humilitat, que tenia raó.


Al llarg dels anys havíem anat allunant-nos i ara no només ens separava la distància física. Pel camí havien quedat uns buits farcits d'ignorància de les nostres respectives evolucions personals. Les visites van anar minvant, les cartes, sense resposta, els nostres sentiments van entrar en fase hibernació. Potser encara érem capaços de comunicar-nos a un nivell més aïna intel·lectual, però m'adonava que el temps havia deixat la seua petja definitiva entre nosaltres, i que aquell encontre no ens restituiria el passat perdut.


En acompanyar-la al tren, abans d'acomiadar-nos, la sentí estranya. Per dissort una i alta hi havíem abandonat el lloc a dintre nostre.


Des d'aleshores mai no ens hem tornat a veure'ns ni a saber-ne res.