Memòries de la desmemòria 24

dimecres, 10 d'agost, 1987/ cap 24


Recorde un dissabte dels últims que vaig passar allà. Aquell dia feia molt de vent, jo anava sola. Vaig aparcar el cotxe al port, i me'n vaig anar caminant cap al cinema pel barri antic de la ciutat. De sobte no sabia on me trobava, ni cap a on havia de caminar. Els carrers, a aquelles hores de la vesprada, apareixien estranyament solitaris. Al girar un cantó vaig veure dos o tres joves amb aspecte sospitós...Va haver un moment en el que no sabia cap on tirar...A unes persones que eixien d'un bar els vaig preguntar. Eren estrangers. Semblava un malson. Necessitava fugir, allunyar-m'hi d'aquell laberint. Vaig tractar de fer el recorregut invers, però de sobte m'assaltà la por de no trobar el vehicle. Vesprejava, un sol malaltís s'enfonsava a l'horitzó cosit pels pals del vaixells. Mirava un i altre i altre lloc, tractant d'identificar algun punt de referència. Vaig anar amunt i avall una i altra vegada. Els fanals ja alumenaven la nit quan vaig aconseguir trobar-lo.


Aquí, la ciutat, l'espai, la gent, tot era nou per a mi, i gran en desmesura.. M'adonava que era molt diferent de la població d'on procedia. Mai no he tingut sentit de l'orientació. Em vaig fer amb un llibret de plànols. Manejar-lo no va ser fàcil, però tractava d'aprendre amb gran tenacitat. Tot i que passats els primers dies, en els que la meua amiga Tina Morales m'hi portava i em duia sense cap explicació per tot arreu. Semblàvem aquelles dues xiquetes que només pensaven en fer malifetes. Un d'aquell dies vam entrar a un bar mortes de gana. Ella demanà unes tapes i una botella de vi. Jo flipava. De sobte li digué al cambrer, vostè quan ens veja la copa ens l'ompli.
La cosa, però, durà ben poc. de sobte em vaig veure de sobte abandonada a la meua poca sort; perquè Tina se'n havia d'anar de vacances a la plaja, amb la seua família. Com a premi de consolació em va deixar en mans de la seua millor amiga, la Pepa, altiva, estereotipada...( després em vaig adonar que maldava per semblar-se a la protagonista de "Desdejuni amb diamants" i pretenia portar la mateixa vida. Llàtima que sols semblara un esperpent. Recent divorciada també, i amb un fill de pocs anys, vivia amb els seus pares i, en aquells moments es trobava sense feina, encara que ella feia veure que tenia molt bones perspectives laborals. De seguida em va deixar caure que estava esperant l'arribada d'un amic italià que era comandant de vaixell mercant. El que no sabia aleshores era el paper que em tenia reservat en aquella patètica comèdia.


Quan vaig conèixer a Bertino em va semblar que estava fet de bona pasta. El seu posat era planer i el seu semblant el d'un home honrat. La dificultat de la llengua la salvarem amb bona voluntat i molta imaginació. A mi de sempre m'havia fascinat l'italià, per les cançons de Modugno, Carassone, di Bari i tuttti quanti. Tots ells i elles havien estat el fons musical i romàntic de la meua adolescència. Havia gaudit tant de les seues cançons que em vaig prometre a mi mateixa que algun dia aprendria italià, encara que només fora per comprendre el que cantaven. Una bogeria. La Pepa m'havia posat en antecedents- amb clara intenció de marcar terreny- dient-me que Bertino i ella i s'havien conegut feia cert temps, i ell aprofitant que el seu vaixell hi feia escala, havien quedat en passar uns dies junts. El que vingué a continuació ho recorde com una pel·li en blanc i negre a càmera ràpida.