La belle personne de Christophe Honorè

Es tracta d'una adaptació contemporània de la novel·la "La Princesa de Clèves" de Madame La Fayette, que trasllada l'acció des de la cort d'Enrique II per examinar l'amor a un col·legi del Paris actual.
Una jove Junie, de 16 anys, canvia de col·legi a mitjant curs, després de la mort de la seua mare. La ubiquen a la mateixa classe que al seu cosí Mathias, qui l'ajuda a integrar-se al seu grup d'amics. Encara que Junie té a tots els xics als seus peus, ella tria al més reservat i tranquil, Otto Clèves. Però Junie no tarda en descobrir el gran amor, Nemours, el seu professor d'italià. Amb tot, la seua passió està condemnada al fracaç: Junie no vol rendir-se als seus sentiments i s'obstina en negar-se la felicitat que, per a ella, és només una il·lusió.


Malgrat els tres-cents anys que té l'obra original el director ha sabut ancorar-la en l'actualitat i dotar-la d'una autenticitat que a mi em suggerix les grans tragèdies gregues. L'amor, eix sentiment de vegades incontrolable, i més en plena adolescència, planteja al personatge central, "La belle persone", el vell dilema: consumació/oblit. Śupose que l'impacte de la història rau en mostrar com som d'humanes les persones, i com ens fan de vulnerables els nostres sentiments. A mi m'ha fet reflexionar sobre certes experiències a tal punt que comprenc la controvertida decisió del personatge. I m'identifique, no sense reserves, en la seua decisió pels mateixos motius. La fugacitat del moment, dels afectes i de la vida mateixa, té molt a veure. Cal un plus de maduresa per prendre una decisió tan dramàtica.


M'admira la plena vigència de l'obra original contada amb unes imatges tan fresques per la fina sensibilitat d'un gran director.