La última noche de 2007

Ara comprenc que es poden expressar els sentiments d'una manera més senzilla. Que el fet fa molts anys, quan encara creía en la màgia y tan sols tenía una vaga idea d'allò que era el temps, m'imaginaba que acabar un any era una cosa molt important, que requería practicar un ritual...situacions, parafernals, persones...Tot allò conformava un espai, uns actors, una acció; potser també una emoción, como expresión d'un sentiment.

Amb el pas dels ayns se suceiren diverssos escenaris. El grup familiar va anar canviant; els decorats es substituiren, els actors d'ambdós sexes augmentaren. Pense que tots varem perdre un poc els papers y acabarem improvisant les nostres intervencions.

Aleshores en van evidenciar les nostres disidèncias. Les emocions es difuminaren i els sentimients es van refredar. Ma germana pensà -crec que de bona fe- que tot allò encara se podía rescatar. Així que li va posar més llaços a l'arbre de Nadal, va preparar més regals i va vestir la taula amb més elegància. Tanmateix vaig vore que començàvemem a respirar un ambient embalsamat, amb aroma de florit.

Van deixar de reunir-nos com adés. Alguns se'n van anar per sempre. D'altres, como yo mateix, ens llevaren del mig perquè no aconseguíem comprendre què pintàvem, reunits a un mateix lloc, gent tan diversa compartint un sopar perquè tocava. Era difícil trobar-li sentit a toda aquella liturgia.

Finalmente desistirem, ens fragmentarem i vàrem posar temps i distància entre nosaltres…Tal vegada amb  la secreta esperança de retrobar-se en altre moment amb més alegria. Amb tot i això fou innútil, ens vam disgregar en  grups, en parelles o en solitari. Llavors consideràrem que estar junts físicament no volia dir estar més units, ni evitaria que el temps i la distància no aconsseguiren diluir els afectes. Que un regal es pot oferir en qualsevol moment, i que el seu valor no depende de su cost. Que es podem comprendre, respectar i compartir…tot l'any. Que es pot estimar sense ser gregari.

Ara, que ja sóc gran, experimente el temps com un lloc por on tots anem transcorrent. M'adone amb el pas dels anys, de tota la màgia que suposa aquest miracle, transformar-se, canviar les formes. Tornar a començar sense acabar del tot. Eixe és el gran enigma de la vida…La resta no importa gens.