Dissabte,  5 juny 1993


          Chopin..."una habitació própia..." potser haja d'anar acostumant-me a viure en un espai reduït. Al dormitori he col·locat la taula de la iaia_ ja no la féia servir_ i m'instal·lat per a escriure, llegir i escoltar música. Després del tot el "sarao" ha quedat millor del que pensava. Clar que encara tinc moltes coses per fer, guardar, ordenar, desferme'n de tot allò que no faig servir... Aquí em sent bé. Ara fins i tot tinc lloc per practicar la gimnàstica a soles...just en aquesta habitació que sembla una cel·la de convent, li queda ja molt poc espai lliure, encara que tinc tot el que necessite.

No sé per qué m'he posat a escriure encara que ben mirat no tinc moltes ganes de res. Ara he suspés totes les activitats que portava entremans amb la intenció de dur una vida més relaxada. Ho necessitava, el cor amb l'aritmia, no parava de queixarse'm. Ara, que per netejar aquest dormitori ho tinc prou complicat, amb tot me les hauré d'apanyar; no és el mateix disposar d'un pis per a tu sola que haver de compartir-lo amb dues companyes més. Sort que després de l'últim enfrontament amb elles ha millorat la nostra convivència.

M´agradaria canviar aquests cortinatges casposos, potser algún dia puga fer-ho. També m'agradaria baixar a jugar al tenis, però no tinc amb quí ni amb què, potser un dia em compraré una raqueta i me'n baixaré jo a soles; o una bicicleta per poder fer alguna passetjada per la platja, aquesta idea és una de les més desitjades.

Qué faré ara? De moment em trobe més tranquil·la, així que intentaré acabar el curs tan dignament com el vaig començar, després replegaré les meues coses i la resta es fondrà a la densa nebulosa del passat. No vull recordar, perquè si recorde tan sols sofriments em vénen al cap. Pero si m'esforce en oblidar, potser ho oblide tot, potser m´insensibilitze més encara. L´altre dia comentant-me Sofi, la cuinera del col·legi, de Mª José, l'ajudant de cuina, em caigueren les llàgrimes, Sofi es una de les persones més bones i generoses que he conegut. Mai no la oblidaré.

Després encara no sé que passarà, on aniré vull dir, potser quede encara una remota posibilitat d'aconseguir la plaça a l'estranger. Pero ara ja no m'importa, gran cosa on estiga, em trobe capficada amb altres projectes, aconseguir una plaça d'assessora al C.E.P., Supose que al fons, tot forma part de la mateixa indiferència. Fer és una manera de sobreviure, un imperatiu de la meua natura; no, no és un mèrit. 

L'afany de superació, de creixement interior, el fet d'oferir-me als altres, tampoc són un mèrit, jo he nascut amb aquestes condicions, el que m'entristeix és que de vegades no sols no es consideren sinó que s'interpreten com debilitat de caràcter. 

De vegades recorde que quan tenia pocs anys em delía per fer-me gran, per llegir, escoltar la radio, somiar desperta, ser lliure, conéixer món...encara que ara m'adone que l'imaginació de vegades ens gasta bromes pesades...    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies