La amaba, de Anna Gavalda

Pierre, un ric industrial de seixanta-cinc anys, invita a Chloé, la seua nora, a passar un cap de setmana a la casa de camp familiar. Ella accepta, duta per la necessitat de canviar d'aires a causa del recent abandó del seu marit. La amaba està magistralment teixida al voltant d'un diàleg que els dos personatges mantenen en un moment crucial de llurs vides. Ell, sempre arrogant i introvertit, baixarà la guardia per primera i darrera vegada per a revelar-li un secret, allò que ell va viure... o tal vegada allò que ell mai no visqué.


La amaba és una novel·la alegre i trista alhora, un fragment de vida una punyent història d'amor contada amb eficacia i capacitat d'observació que caracteritzen a aquesta enlluernadora figura de les lletres franceses. A través d'un diàleg commovedor, Anna Gavalda ens parla de les nostres vides, dels nostres dubtes, de les nostres renúncies, i també de les nostres esperances, de la nostra ironia i de la nostra tendresa.

Memòries de la desmemoria /cap 113

Ischia 12 d'agost 1992


Havia d'anar a parlar amb la senyora on se suposava que anava a hospedar-me. Si que portava l'adreça, amb tot tenia la seua dificultat. L'illa era al voltant d'una muntanya prou empinada. Quan vaig obrir les portes del balcó de ma meua habitació i vaig contemplar el paisatge amb la llum del matí, em vaig quedar corpresa. Quina preciositat, tot eren pins per les vessats i el color del mar era d'un verd-i-blau que brillava allà baix, a la llunyania com un mirall. Un castell imponent s'endinsava contra el mar. Després vaig saber que va ser obra de la Corona Catalano-Aragonesa, quan el regne de Nàpols i Sicília li pertanyia feia cinc-cents anys.


 El nucli urbà ocupava la base de l'illa, prop de les platges, amb carrers irregulars i empinats. Altra part de la població vivia en cases d'horta, molt semblants a les nostres, protegides per estacades que, marcaven el límit de cada propietat, a la qual s'arribava per un entramat de nombrosos camins.


 Preguntant, preguntant, Vaig arribar a la casa de la signora Hengderg. Era molt gran i al exterior, s'observaven restes de la festa del dia anterior. Vaig preguntar per ella i una joveneta em va dir que anava a avisar-la. Mentrestant vaig observar l'ambient. Tot tenia l'aspecte d'una casa vella a la que no s'hi havia fet en molts anys ni una rentada de cara. A l'estança on em van fer passar, s'amuntegava l'escurada a la aigüera en carrells de plats bruts i d'altres estris de taula. Va comparèixer per fi. Una dona de mitjana edat, rossa i de formes plenes. Em vaig presentar. Ella era alemanya i vivia feia anys a Ischia donant hospedatge a estudiants que venien a fer cursos d'estiu de llengua italiana. No em va oferir seient. Així que vaig anar directa al gra. Veurà, signora Hengderg, jo em vaig matricular a la meua ciutat per fer un curs d'estiu, és clar. L'hi vaig donar al professor del centre, on he estudiat, una quantitat en concepte de reserva. Va mirar els seus papers...Com m'ha dit que li diuen. No, no ho he dit. El meu nom és Marina Molins. Veja'm...Si, si ací està per cert, vostè venia per tres setmanes, OK?. Bo, el cas és que he canviat de plans i volia cancel·lar la sol·licitud. Li canvià l'expressió. Vol dir que no farà el curs?. Això mateix. S'ho ha pensat bé?. Perquè si no vol assistir l'import de la matricula està estipulat que no se li tornarà. Sí, això tenia entès. Però amb tot i això m'estime més prendre'm el temps de lleure, ja sap, anar al meu aire...explorar l'illa, banyar-me...passetjar, en fi, ja sap. He pensat que he portat un curs massa atrafegat i m'atreu molt més el "dolce fer niente". Molt bé. Vostè mateix. Ara, ací no pot quedar-se. Sí, ja ho tinc previst. No importa, si em dona un justificant de la cancel·lació, serà suficient. Amb cara de pomes agres va accedir a fer-me el paper. Li advertisc que no sap el que es perd, perquè ja estan arribant els component del seu grup i és gent molt simpàtica i divertida. No em cap dubte, amb tot i això que ja me les apanyaré. Em va allargar el full amb un gest brusc i es va girar. A rivederci sinyora Hengderg. En eixir el gos em va lladrar. Adéu, guapo li vaig fer amb el millor somriure.


Venia equipada per passar el dia. A la meua bossa duia de tot, roba de bany, lectura, tovallola, la càmera, revistes...fins i tot un entrepà que em vaig fer preparar a l'hotel. Què bé, m'havia tret un pes de damunt. A més no em va agradar gens aquell ambient de xiquetes "pijes". Ja n'havia aguantat prou durant el curs, només en faltava una altra tanda, més del mateix...


Amb la meua alegria en bandolera vaig arriba a la població i em vaig dedicar a mirar botigues, a xarrar amb la gent, a passejar els carrer i gaudir de l'ambient. Tenia sed i m'abellia un gelat...Un granitzat de llima vaig decidir. Als aparadors, una roba de passarel·la, i un preus d'esglai. Em vaig encaminar vers a la platja. Quan vaig arribar vaig estar una bona estona triant el lloc. Algú em va dir que s'havia de pagar per banyar-se. Cóm, no pot ser...Si, a no ser que vulga banyar-se a aquella banda. No m'ho podia creure. Em refotia haver de pagar per prendre el bany a una platja. Però que cony, és que la costa era propietat particular. Allò ja em va tocar el que no sona. Si, doncs me'n vaig a l'altra banda, a la que no es paga. Hi havia una gentada inaudita. Els banyistes era en general prou morenos, pell, cabells i ulls obscurs, i aquell sector semblava un formiguer humà. A penes tenies lloc per ajocar-te. I damunt em miraven com si fora un rar espècimen. Vaig treure l'entrepà i el vaig encetar. Hi havien més nanos que a un parvulari. Passada una estona vaig pensar de fer el bany. Tot i que no em refiava de deixar-hi la bossa amb tot i la càmera. Buf, era una història, però feia tanta calor, tanta...Entrar i eixir vaig pensar, sense perdre de vista la bossa. L'aigua hi era caldo. Vaig pegar quatre braçades i vaig començar a encaminar-me a la vora. Quan hi era a tres o quatre metres em sent el crit d'un home, " Signora, signora..." i em mirava a mi!?. De colp en sent una tamborinada a l'esquena que em va tirar de boca. Una onada enorme em va atacar a traïció. Quan em vaig aconseguir alçar-me, se m'havia deslligat el nus de la peça de dalt, mentre jo encara mirava a l'home que havia intentat d'avisar-me. Em vaig cobrir els pits i vaig eixir. La bossa, la meua bossa de roba hi era negada. La vaig agafar i vaig caminar cap a una barca ancorada a l'arena. Vaig pujar-hi i comence a traure tot el contingut, el llibre de Bergman, el bloc de notes, la càmera, la meua roba... ho vaig estendre a interior de la barca, al sol. Els nanos va acudir a observar-me, com si estiguera muntant una paradeta. En eixos moments em sentia com una mona al zoològic.                    

Palabras de amor

de José antonio Marina


Parlar sobre l'amor, en els temps que corren, sembla una frivolitat, tanmateix aquest sentiment es constitueix en l'eix de les nostres vides, en motiu per a l'art...  a la pintura, música, literatura...predomina aquest sentiment com motiu clau i font innesgotable d'inspiració. L'obra de Marina és una investigació sobre el sentiment més poderós de l'ésser humà al voltant del misteri que suposa saber bandejar-se a la procel·losa mar de l'amor. L'autor ha tingut la sagacitat d'abordat d'una manera seriosa, dintre la seua amenitat, un tema conflictiu per naturalesa. En aquesta obra Marina aporta un estudi sobre textos originals de personatges que formen part de la Història, molts d'ells coneguts a través de les seues obres. I demostra con solem configurar la vida al voltant d'aquest sentiment fonamental.


L'amor és el fil conductor pel qual l'autor ens condueix a través dels últims segles, fins i tot podem observar que en l'art amatori també intervenen les modes. Ens parla de persones i de les seues biografies, del paper que aquest sentiment ha representat en llurs històries personals. Ens aporta documents, lletres, diaris, amb les mateixes paraules amb les quals tractaven de fer-li arribar la seua passió i la seua tendresa a l'objete de la seua estimació. D'aquesta manera ens dona accés a llur intimitat mostrant-nos la naturalesa dels diversos l'afectes, mentre també ens dona a conèixer aspectes íntims de la seua personalitat, a través de la reflexió, i de l'autoanàlisi. En suma, ens introdueix dintre d'un món que en poques ocasions hem tingut el privilegi de conèixer. Per oferir-nos finalment el fruit de les seues indagacions en una letra de comiat.


Em sembla un llibre a tenir en compte.        

Soy banquero

Acción realizada en Albacete frente a las entidades bancarias denunciando los abusos de la banca y la responsabilidad del gran capital como responsables de la crisis. La acción fué realizada por miembros de La Comunidad para el Desarrollo Humano Albacete (Movimiento Humanista) con la colaboración de miembros del Movimiento 15M

Categoría:

ONG y activismo

Etiquetas:

• Soy banquero

Licencia:

Licencia de YouTube estándar

Memòries de la desmemoria /cap 112

Napols, 10 d'agost 1992

Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquells
que l'han trobada.

Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)



Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar-m'ho. Van a Ischia?. Sí, va dir ella. Els importa que vaja amb vostès?. Clar que no. Els minuts passen arrossegant-se com els cucs. El moreno va desaparèixer. Arriba més gent. Respire. 


En desembarcar veig una munió de vehicles, uns eren taxis, d'altres moto-taxis. Jo demane un taxi, un personatge amb posat de moro em pren l'equipatge de les mans i el carrega a part de darrere del seu moto-taxi sota el tendal en dècimes de segons. Em diu que puge al seu costat. Li dic que jo vull un taxi. Posa el motor en marxa. Amb un bot m'enfile al seu costat com una automata. Arrenca el motor i agafa una carretera estreta i serpentejant i empinada. A dreta i esquerra muntanyes enmig de la nit. Comencem a pujar, a pujar...el motor bramava mig ofegat. L'una al rellotge. Ai, mare meua, aquest mosso no aten a raons, si li ve de gust pot aturar aquesta cafetera russa i pegar-me un repàs. Tremole. Seguim pujant carretera amunt. De sobte li cride, però on em porta, a on?. No s'inmuta. És aqui, a aquesta adreça és on vull anar. Estan esperant-me. Es deté, m'agafa l'adreça fa com que l'entén, baixa del vehicle i, com per ensalm, apareix una cabina de telefon. Despenja, marca...Mentre jo l'observe des de fora sentint el cor a la gola. Torna. No hi són. No cotesten. No hi són. Com que no, si hui s'organitzava una festa. No, no hi són. I ara?. No precupar-se jo portar a un lloc i tu dormir. Arrenca.


"La Capanina". Pel temps que hi havíem estat pujant ben bé semblava l'Everest. Uns murs blancs ostentaven unes trepadores que hi queien per damunt en cascada, serpentejaven formant un corredor que conduia a l'entrada d'un hotel. Vaig respirar en veure altres éssers humans. Per fi. En  descarregar l'equipatge i li vaig amollar el que va voler cobrar-me. Quan em vaig veure a l'habitació amplia, neta, amb bany...Vaig pensar que despertava d'un malson.






        

Un largo silencio

Acabada la guerra civil espanyola, una dona, marit i fills que pertanyeren al bàndol republicà torna a la ciutat de províncies, en la que hi havia transcorregut la seua vida fins a l'inici del conflicte. Les seues filles i la seua neta de pocs anys l'acompanyen al regrés. Llevat de la xiqueta, totes han perdut molt, potser massa, amb la guerra. De seguida, els vencedors començaran a deixar-los clar que tampoc no podran recuperar res d'allò que encara pensaven que era de la seua propietat, des de la casa familiar, que els ha sigut usurpada, fins la bellesa dels seus somnis. La derrota no sols ha sigut total: deu ser continua.

Un largo silencio aprofundeix en un de els episodis més terribles de la nostra història recent des de la mirada, lúcida i inerme, amb que una sèrie de dones, molt diverses entre si, observen un mateix i desolat paisatge davant del qual no cap més refugi que el record, ni més gest que la claudicació.    

Manifestació a Castelló per la TV3

        El dia 18 de gener, un grup d'adherits i simpatitzats de SI, Solidaritat Catalana per la Independència, vam acudir a aquesta manifestació. A l'hora i al lloc previst. Tot en gros érem quatre gats. Passats uns minuts van començar a arribar més i més gent. Uns joves portaven una senyera enrotllada. La desplegaren. Era tot una banda ben ampla i llarguíssima. Van anar agafant-nos a les dues bandes mentre es desplegava. Els manifestants anàvem ordenat-nos espontàniament als laterals i distribuint-nos. Va anar prenent forma. Començà la desfilada. La senyera, ara tota desplegada, ocupava el centre del carrer i així va anar avançant al llarg de tot el recorregut. Pancartes, música, consignes, breus comentaris referents a la situació que havia provocat la protesta, per part d'algun companys, que, agosarat, ens animava a l'entusiasme general, de tal manera que no va decaure en cap moment, ben al contrari, a mesura que sumàvem gent més segurs ens sentíem i més ens autoafirmàvem en la legitimitat de les nostres aspiracions. 


Una manifestació gloriosa.

Memòries de la desmemoria / cap 111

21 d'agost, 1992

Foto, obra col·lectiva: Rocio Braue, Marta Barros, Alicia Seoane, Helena Segura, Torrella, Angel Manso, Jesús Arenas, Cristina García i Carolina Martínez.

Aquell que sap com guardar silenci descobreix un alfabet que té tantes lletres com l'habitual.

Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)




Vaig pensar que ja era el moment de continuar el meu viatge. El tren partia a les onze. Roser i Loreta van venir a acomiadar-me. Els vaig donar la meua adreça. Ens abraçàrem afectuosamente. Espere la vostra visita...No ho oblideu. Quan vaig pujar, cap seient lliure. Em vaig quedar al corredor arranbant l'equipatge per no destorbar el pas. M'esperaven dues hores dreta. Buf, quin marró, amb tanta calor i tanta gent.


La calor era intensa, el tren anava de gom a gom. Al corredor s'amuntegaven els equipages i els passagers que no havíem aconseguit un seient. El temps s'esllanguia amb el soroll i la xerrameca de la gent. Jo contemplava el paisatge a través de la finestreta..., aquella contrada bellíssima de la Toscana, on les copes dels pins eren un canemàs que a penes deixaven entreveure el blau lluminós del cel, i les roses silvestres et sorprenien amb la seua bellesa salvatge entremig dels arbres. Recordava les pel·lis italianes que m'havien fet somiar, les cançons..., aquella bellesa que percebia d'una manera expectant. Em trobava realitzant un somni, un desig que s'havia consolidad a dintre meu des de l'adolescència. Pagava la pena la incomoditat. De vegades reparava en una mirada que m'observava, en algú que al passar pel l'estret corredor de tren s'hi m'acostava massa. Quina xafogor.

 En això em va venir al cap la conversa amb la mestressa de "l'albergo Marconi" on s'hospedava "il Generale". Sap, Marina?, quan el seu fill el va venir a deixar, se'l veia amb un aire ensopit. Al cap d'una estona em van avisar que el corredor del segon pis estava inundat. Com? vaig pujar feta un coet. L'aigua eixia per baix de la porta entreoberta de la seua habitació. Vaig trucar...Quan entre me'l veig palplantat dins la banyera com sa mare el portà al món, amb l'aixeta ben oberta i l'aigua vessant per tota la vora...A l'endemà, pujant ambdós amb l'ascensor, se'm llança al damunt i em diu: " kiss mi, kiss mi adesso se non si lascio sfuggire", Santa Madona...Jo imaginant-me el quadro no podia aguantar el riure. 


Pensava jo que algú baixaria i restaria algun lloc per seure, però van passar les dues bones hores sense cap seient a mà. Per fi vaig arribar a l'estació de Nàpols. Com quedarem per telèfon, Bertino hi era esperant-me. Vaig baixar atrafegada i ens vàrem abraçar. Després, sense amollar-nos les mans ens contemplem amb un mig somriure. Les arruguetes de sota els ulls, un mica mica més marcades, els seus ulls, però, tenien el mateix el mateix verd marí i brillaven. Quan de temps... Si, massa. Em pren l'equipatge, he reservat a l'hotel Minerva.


Després, posat a taula, la pregunta inevitable. Per fi t'has casat amb la Pepa, Bertino?. Em fa un somriure irònic. No, vàrem trencar. Com?, tinc entès que estàveu preparant els papers dels seu divorci en vistes a...Sí, vam acabar tots els tràmits. A càrrec teu, és clar. Després va arribar-hi per ser presentada a la meua família. I...? La meua mare va faltar feia temps, les meues germanes estan casades i tenen la seua família. El meu germà té certa discapacitat mental de naixença i viu amb el meu pare. Quan la Pepa va arribar la vaig portar a conèixer els meus. Va arribar un moment en que li vaig dir que quan ens casàrem havíem de fer-nos càrrec del meu pare i del meu germà i viure a la casa familiar, ací, a les rodalies de la ciutat. Va fer una pausa i prengué un glop de vi. Llavors, quan iniciareu la relació ella afirmava que tan prompte vos casareu continuaria vivint amb els seus pares i el fill de l'anterior matrimoni, per bé que, això sí, comptava en que li ingressaries la nòmina tot els mesos. El cert és que no se'n va avenir a allò que li vaig proposar. I...la resta ja te la pots imaginar, Marina.   
         

Comissió pel dret a decidir

Parlament

SI proposa que el Parlament creï una comissió d'estudi sobre el dret a decidir

1

Text de la moció

Els diputats de Solidaritat han registrat una moció que també inclou el suport al referèndum d'independència d'Escòcia

Solidaritat Catalana per la Independència ha registrat una moció al Parlament que insta la cambra catalana a crear una comissió d'estudi sobre el dret a decidir en el marc de la UE. Els diputats independentistes volen que els diferents grups parlamentaris se signifiquin sobre aquesta possibilitat, donat que alguns d'ells, com CiU, ERC o ICV-EUiA s'han manifestat repetidament partidaris de la possibilitat que Catalunya exerceixi en el futur el dret a decidir com a nació. En el text de la moció, SI considera que "el poble català ha demostrat sobradament la seva maduresa per exercir en el moment que estimi oportú el dret a decidir" i demana als diputats el suport per crear la comissió d'estudi.

Perquè aquesta comissió d'estudi esdevingués una realitat -tal com va passar amb la del concert econòmic- caldria que almenys dos grups parlamentaris la sol·licitessin i que una majoria simple del Parlament li donés suport durant un plenari. La voluntat dels diputats de SI és que d'aquesta comissió nasqués una proposta conjunta del Parlament que fixés les properes etapes del camí cap a la independència política de Catalunya.

Tant si el Parlament accepta aquesta comissió d'estudi com si no ho fa, Solidaritat està disposada a tornar a col·locar el debat sobre l'estat propi a l'hemicicle català. Per això, la direcció del partit ja es planteja la tramitació d'una llei de transició nacional a la independència durant aquesta legislatura, després que fracassés l'intent de fer-ho la primavera passada.

Suport al referèndum a la independència d'Escòcia

La moció que ha presentat SI -i que presumiblement es debatrà en el Ple del proper mes de febrer- també demana que el Govern doni suport a la celebració d'un referèndum d'independència a Escòcia, que els dirigents escocesos volen fixar per a l'any 2014. De fet, la moció neix precisament d'una interpel·ació del diputat Toni Strubell al Govern, en la qual lamentava que la Generalitat no hagués iniciat el mateix camí que el govern escocès. "Mentre el Govern escocès ha mostrat la seva voluntat de pujar al tren de la història i buscar la sobirania que la història li va arrabassar, el Govern que representa vostè, no", va indicar Strubell a la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, en el Ple del passat 19 de gener.

 Veure més notícies del Parlament