Cròniques personals original de Llum Sánchez
77
Crec
recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles
paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha
superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé.
Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no
podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts
grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.
Si
que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però
entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la
interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres
records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és
ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat
d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la
semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una
interpretació, una variant entre milers i milers"
Les
paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia
una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són
persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un
poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no
em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de
tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i
laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .
"La
dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una
novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda
tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i
per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades
efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses,
sempre decepcionants.
Una
teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la progressiva
maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.
Es
una història contada a un altre personatge que té el dó de saber
escoltar.
Cròniques
personals original de
Llum Sánchez
78
Al
taller de bioenergètica se'n van apuntar set, en vingueren cinc. Amb
tot i això ens ho passàrem bé. De segur que aviat aniria
interessant-se més gent.
Els
terapèutes d'Encontre semblaven rarets. No els acabava d'entendre.
Tenien una actitut seca...i de vegades semblava falsa, si més no,
equívoca... com si amaguessen alguna cosa... No entraría en
descripcions. Ja veuriem. De moment semblava que no "llaurem a
parell"; potser canviaria d'opinió a mesura que anés
conèixent-los més d'aprop, si s'ho permeteren, cosa que semblava
prou improvable.
Bò,
per fi s'acabava la setmana; sort que es trobava millor, almenys
aconseguí adormir-se, encar que amb un son induït, però què
farem!. Netejaria l'apartament aquell cap de setmana i ho prepararia
tot pel Congrés. Quín estrès de vida!.
__Per
fi em portaren el balancí, és preciós i molt, molt còmode. Ahir
vaig comprar la llàntia de sobretaula... Quan pense que he hagut
d'esperar treze anys per fer-ho...__
El
sofà ja hi tenia aparaulat; l'hi durien a mitjans de desembre. El
segón plaç del cotxe, lliurat. Havia anat massa embalada
últimament; ara, però, ja era quasí tot fet, així que es podria
tranquil·litzar i dedicar-se a d'altres tasques. Feia més de dues
setmanes que no anava a gimàstica, encar que intentava fer el bany
de relaxament per les nits.
Tot
i això percebia una excessiva activitat mental i trobava una gran
dificultat en relaxar-me. El pensament trotava incansable d'un a un
altre assumpte, d'un record a un altre, d'una situació a un
altra...de vegades es sorprenia enganxada a determinada evocació del
passat, amb un monòleg intern indefinit.
Per
sort notava que anava recuperent l'energia del seu cos. Com que de
sempre havia gaudir un bon nivell patia molt quan es trobava feta una
pelleringa.
"Res
no és mesquí
ni
cap hora és issarda
ni
és fosca l'aventura de la nit..."
Els
versos de Salvat Papasseit li retornaven una i altra vegada a la
memòria...Ja hauria eixit la col·lecció de l'Ovidi Montllor, i
ella que la volia per Nadal..."Ara ja no podrá ser, d'altres
coses són primer."
Enguany
la situació era molt diferent, com si hagués passat molt més
temps; a Irene, a casa, ara li semblaven tots més madurs. Quan a
començament d'any s'expressaven bons desitjos, ho féien d'una
manera prou escèptica, i fins i tot podia arribar a semblar-li una
ironia. Sols quan l'any està a punt de concloure, és quan es pot
fer un balanç més ponderat.
Aquell
dia Irene Vinyes caminava mirant distretament els aparadors on
s'exhibien, suggeridors, un fum d'articles, mentre pensava que era
una dona afortunada atès que la oferta, varietat i preu no
aconseguien impressionar-la. Ja es dirigia a l'aparcament quan
passant per una botiga de objectes d'escritori es sentí enlluernada;
i per molt que volia fixar-se els ulls li féien parpallugues...era
aquell objecte que s'insinuava des d'un estoig obert i revestit de
vellut blau-marí. Es deturà en sec; s'apropà fins que el nas
menaçava en apegar-s'hi a la vitrina de l'aparador.
Havia
trobat la tan desitjada ploma estilogràfica, just com la volia. Ara
sabia, amb una certesa absoluta, que eixa era la ploma dels seus
somnis... negra, suggerenment arrodonida, preciosa__tan prompte com
puga me la compraré. Al cap i a la fí sóc "un animal de
ploma". Ja no tinc excusa, me la mereix__.Va pensar.
Cròniques
Personals original
de Llum Sànchez
79
"Luna
Papa" és l'obra més creativa i original que he vist en molt de
temps, la interpretació, molt bona, el guió, imaginatiu i el
final...de conte. En conjunt, cinema del bò. Quant haurà de ploure
encara fins que ens adonem que les produccions europees no tenen res
a veure amb les produccions americanes. Mentrestant anem consumim
cinema americà com qui menja flocs de dacsa, de tal manera que així
anem col·laborant amb la política expansionista de l'estat més
potent del món.
Qué
vindrà després?, perquè tota la influència que van acumulant s'ha
de traduïr en idees, actituts, accions...Tenim molt mala fortuna amb
els governants; ells es mouen per altres interessos que no són ni de
bon troç els que demana la societat, que ha dipositat el destí a
les seus mans.
Ben
mirat un pot pensar que la tan desitjada democràcia és una
pantomima. En aquest país sembla que "s'educa" amb una
carència total de sentit crític; és molt difícil no deixar-se
engolir per Disney. Amb tot convedria mantindre l'esperança, pensar
que pot fer-se el miracle, que algún dia ens podrem despertar
lúcits, i que eixe dia encar no serà massa tart. Mentrestant
seguirem tractant-nos la depressió.
Després
de tot aquest temps que porte de baixa me'n recorde del col·l3gi com
una cosa molt llunyana, un món del que he eixit molt mal parada, i
el pitjor, al que hauré de tornar. Ara no em sent amb forces; mai no
hagués pensat que arribaria a perdre l'energia, l'interès...potser
que em sent vella i malalta.
Tinc
por d'arribar a la conclusió que m'exhaurit, que no podré viatjar
enlloc...ni llegir, ni escriure...Diuen que s'ha de tindre
esperança... és clar, perquè mentres en tens t'oblides de cóm és
de trista la vida...
Demà
me'n aniré a l'hospital a fer-me les proves prescrites....Si recorde
el passat em canse. Es com haver arribat a l'objetiu que desitjava,
però a través d'un laverint d'on eixir és impensable. Em trobe
xhaurida...Sembla que faig una valoració massa freda i definitiva.
Ara,
faig compte que vaig recuperant-me, em repeteix sovint; els dies
s'escolen ràpits cap al no res; els dies es succeixen amb tova
monotonia, el temps corre al contrari de la meua lentitut...Ara que
sóc a casa les tasques domèstiques m'ocupen massa temps i energies;
sempre no serà aixì; espere. El pitjor és que el meu cap està
massa entabuixat__ com déia l'agüela__ això si que és
penós...oblits i més oblits... recorde, sí...a destemps però...Sí,
podrà semblar que m'escolte massa. No crec; més em sembla una
manera conscient de viure, vull adonar-me de tot__pense__ perquè sé
que ara veig el món a través d'una boirina que me'n nuvola la vista
i m'adormeix els sentits. Amb l'edat a una li creixen les temences.
A
mi allò que més m'esgarrifa és perdre el cap, això si que no ho
volgués per res del món.. A Holanda s'ha leagalitzat l'eutanàsia;
això em sembla un progrés, més essent que no sustente creences
religioses. Volgués deixar dit, i també escrit, que si arribe a un
deteriorament mental irreversible, que m'apliquen l'eutanàsia.
Bé,
ara em vé al cap una imatge, és com una foto de mi mateix, amb un
barret i una paraigüa a París. C'est magnifique!.
Comentaris