dijous, 16 de juny de 2016







     



Cròniques Personals original de Llum Sánchez





Carta de comiat a la mestra de Valencià

Mestra, Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja notat.

Vosté ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé, amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els costums de la nostra llengua.

Creíem que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que escolta.

No vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més agradable.

Hasta sempre.

Gràcies

Evana.









Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...

Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència, em conèixen més bé que no jo.

Tant se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.

"Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



86


Els fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de treball intens."

Mentrestant he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball, me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat, la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant; del caos va néixer l'ordre.

De vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit, que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...














Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.




Cròniques Personals original de Llum Sánchez


84


Obeïm.
mudes parlen les flors
al fons de l'oïda.

Onitsura


N'era sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure les ànimes dels inocents...

De sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes.

Malgrat els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un blau intens, amb un sol rutil·lant, flors, ocells...un lloc tranquil i a recer. Com que passa moltes hores sola s'ha fet a parlar poc...s'estima més el silenci, la mormor d'aigua dels seus pensaments, la solitut en aquest dies de plutja i tempesta....

Sap que li queda una cosa per fer, amb tot s'adona que ha arribat a la mar de la Tranquil·litat i no voldria tornar ara que les ombres no l'atabalen; el pitjor, pensà, era sentir-se àrida com un desert, i amb el cap buït...No pot crear, compren, ha cremat les naus, ho sap, sap que l'elecció fou feta temps enrere. Sovint pensa avançar cap al no res sense recança, integrar-se al cicle biològic.

De sobte recordà una definició, la va descobrir al llibre de Literatura de quart curs de baxillerat, "L'humorista mira, pensa i somriu; veu en totes les situacions dramàtiques de la vida, una faceta còmica, i en cada situació còmica, alguna cosa capaç de preocupar."










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



85


Carta de comiat a la mestra de Valencià

Mestra, Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja notat.

Vosté ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé, amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els costums de la nostra llengua.

Creíem que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que escolta.

No vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més agradable.

Hasta sempre.

Gràcies

Evana.









Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...

Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència, em conèixen més bé que no jo.

Tant se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.

"Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



86


Els fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de treball intens."

Mentrestant he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball, me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat, la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant; del caos va néixer l'ordre.

De vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit, que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...














Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.


Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.

No sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.

Començar de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu amor a la vida, aquesta paciència llarga...

Hauré d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i complex, des del cim d'una montanya.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


89


El sosinyol

somia que esdevé

el gràcil salze.

Basho



Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.

Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.

No sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.

Començar de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu amor a la vida, aquesta paciència llarga...

Hauré d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i complex, des del cim d'una montanya.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


90


El sosinyol

somia que esdevé

el gràcil salze.

Basho



Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.








Cròniques personals


91


Dia hivernal.

A cavall em gelava

mestre a l'ombra.



Aquell vespre havia interromput la tasca de pintar les parets del pis, necessitava un decans i Otilia m'havia proposat anar a Benicassim a conéixer uns amics.

Al llarg del trajecte em va parlar per primera vegada de Paty, ja n'eren amigues de menudes allà, al su país; després d'uns anys s'havien retrobat; m'ho va dir amb aquell tò d'entusiasme amb el que elles, dèien les coses. Em va parlar de la seua amiga Carol, professora d'espanyol a Brest. Solia venir-hi en vacances. Féia massa calor aquell mes de juliol i jo, després de la feina dels darrers dies em sentia atordida.

Per fí arribàrem, baixar del cotxe ens va alleugerar... llavors en adreçàrem al lloc on Paty, la seua família i un grup d'amics s'havien instal·lat; trobarem també un xiquet i una xiqueta rossos com un fil d'or jugant a la pilota. Olga digué, "son sus hijos Felipe i Melisa", tenien una expressió dolça i un aire tímit.

L'estança olorava a un guís exquisit. Poc després de les presentacions vam seure a taula. A mi em cridava l'atenció el cap completament rapat, em feia l'efecte d'un modernisme radical, el seus trets armoniosos esbotzaven una bellesa serena, jove encara, de cos esvelt que es movia amb naturalitat, parlava i organitzava el sopar.

Mentre la llarga sobretaula parlàrem de tot, gastronomia, costums pasades i presents...les converses es barretjaven cordialment entre nosaltres en diversos idiomes. Bona gent! ens mostraven cordials malgrat les dificultats lingüístiques. Sophi, una amiga de Paty ensenyava espanyol...Després anàrem preparent-se per eixir a ballar. Vaig comprendre que el meu cansament no em permetia d'acompanyar-los, me'els mirava amb sana enveja...Sophi, preciosa, amb vestit i sabates negres, elegant i discreta mostrava una distinció natural, que la féia molt més atractiva. Quan comparegué Paty em va semblar resplendent; vestia un conjunt de lamé, el maquillatge delicat resaltava els seus trets exòtics. Em va semblar plena de vida, d'encís, d'eixe quelcom misteriós que només poseixen algunes persones i les distingeix, les eleva i els presenta com éssers perfectes per definició...autèntics.

Fou fermós aquell moment, contemplar-la així, quasí un regal. Finalment el grup s'acomiadà, allunyant-se.

Vaig restar absorta. Paty malalta de càncer...intervinguda de féia poc, ara la situació, des del meu cansament físic, em desbordava, quín ésser humà devia ser, sense arrogància ni coqueria, la seua belesa calva...

Sí, es féia revisións períòdiques; sa mare era de raça negra. Per qüestions de raça va parir el refús intens de la seua família. A l'última revisió li detectaren una alteració dels teixit a una de les mames. El metge li espetà sense més ni més: Vosté té càncer i anem a practicar-li el segúent tractament. Ella se'n recordà de la seua "mamita", va morir tan jove...Els fills de Patricia, Felip i melisa eren d'apenes uns pocs anys. Ella es disposà a lluitar, no volia que ells, els seus fills, visqueren l'amargor que ella i els seus germans patiren en pròpia carn.

Quan ixqué de l'operació la seua filla encar de pocs anys, va romandre aprop seu. De vegades l'havíen vist acaronant el seu cap nú. Després va haver d'assumir el seu cos incomplet. I encara la menuda va voler veure com havia restat...L'animà, n'era al seu costat.

" Cuando mi padre enviudó pasaron años antes de que entablara otra relación. Nosotras le ayudamos a buscar novia. Estuvímos en un internado los tres, mi hermano, en otro. Nos enseñó la sortija que le regalaría a su nueva pareja. En el internado nos dijeron que habían franceses. Así que hicimos como que se nos perdió el gato y fuimos a preguntar a dónde los franceses. A mi aquella gente me encantó i decidí viajar a Francia. Más tarde me dí cuenta que yo quería vivir allí."

A taula encar restaven les taces del cafè i marmelada, restes de pà...parlàvem, Paty ens explicava alguns records, d'altres que hi havia compartit amb Olga, detalls de la seua infermetat. "Tenemos que irnos, esta semana mismo porquè han de hacerme una sessión de "químio". Cuando llegue el momento me quedaré dos días en el hospital para estar más tranquila. Mis amigas se encargarán de los niños..."

M'admirava la seua naturalitat, les seues expressions, les seues paraules fluien com l'aigua clara d'una font, plena de vida, de voluntat de viure, de resolució absoluta...

"Para comer: "sudao" una comida típica colombiana. La preparamos entre todos mientras seguíamos conversando. Celebràbamos el cumpleaños de Sophie, su marido, sus amigos y nosotros le preparamos una pequeña fiesta. Estaba dichosa."

Quedàrem en veure'ns, ens donarem les senyes... Jo l'esperava amb els seus fills.Vaig preparar el meu pis el millor que vaig poder per acollir-los. Olga, la seua germana, em digué que es trobava bé. Ja no ens vegérem més, m'hagués agradat tenir-los a casa.

Conéixer a Paty va estat una experiència molt especial. Ella semblava forta i tendra alhora...valenta, molt valenta. Em sent afortunada d'haver-nos fet amigues. No sé si tornarem a veure'ns però per mi Paty és com una estrella a fugaç, que creua el blau profon de la nit. I saber que existeixen persones com ella em reafirma la confiança amb la gent. Potser els nostres camins no tornaràn a creuar-se mai més; o potser sí tornarem a trobar-nos. Sobreviure a la seua malatia és un acte de valor i de fortuna. Ambdues condicions posseix ella i s'estima tant la vida...tant...

Potser sí, possiblement tornarem a trobar-nos i comentarem amb goig aquests moments compartits, llargs i difícils a estones, una vegada superats. Mantindre'm encésa al nostre cor la flama de l'esperança...cada día, cada día...

"Fins sempre, Patricia, je t'aime"







Cròniques Personals original de Llum Sánchez



92


La rama seca

amb un corb posat.

Vespra de tardor

Basho



De vegades Telma venia a visitat-me però no parlàrem del motiu del meu silenci; es mostrava molt amable, molt...massa i tot, així que aparenment tinguerem la festa en pau. Vaig baixar la guardia, potser ella no era conscient o no podía controlar aquells canvis, després acabava per fer-se perdonar...Tanmateix, res no podia evitar la desconfiança que havia arribat a produïr-me. Era com si no em pogués creure ni el que diu ni el que fa, ni res; com si hagués desenvolupat l'habilitat de llegir entre línies. Sí, em produïa una sensació penosa, per mi durant molt de temps va ser la persona més estimada de la família. Hagués volgut que la nostra relació fos diferent, encara que ens véiem tan poc...

Amb tot, aquestes reflexions naixien i morien en mi mateix, lamentava no poder expressar-me amb sinceritat, era trist haver d'evitar alguns temes, practicar l'autocontròl amb una persona tan propera... Amb tot és clar que no hi havia més remei. Ella sempre s'havia proposat oblidar, allunyar-se de la realitat...i això dificultava la comunicació perqué ens condicionava en tots els aspectes de la nostra vida; les distàncies es definien i creixen amb el temps. Pense que he de comprendre aquestes coses i acceptar-les.

Em moria de calor, em passava la vida sota el ventilador, beneída l'hora que hi vaig penjar, i mosquits i formigues em tenien farta. "A l'estiu tot lo món viu". Vaig emigrar al dormitori dels xics, per veure de descansar més bé. Continuava enllestint la casa, em demanava si acabaria abans que comencés el curs. Els dissabtes m'agradava anar al mercat a comprar fruita fresca i verdures...

L'estiu, per sort, començava a declinar, i jo no pdía llevar-me del cap la meua germana; sempre hi havíem estat molt unides...aquesta decepció també em féia mal...s'imposava un altra renuncía, no havia estat mai el que jo volia, el que jo hagués volgut...Bé, no més il·lusions ni més montatges, ni visites de copromís, ni embolicar més la troca...potser el que necesitava era enfrontar-me a la realitat...era tan tossuda...em costava tant reconéixer les coses...

Com que era cap de setmana aprofitaria per veure un reportatge o una biografia a la televisió. Semblava que ja anava amainant l'activitat que havia dut darrerament. La vida continuava incessant, rica, efervescent; per sort anava aconseguint part dels objetius que m'havia proposat, em sentia segura, més lúcida, més forta...













Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


93

Es ja el meu poble
un somni en un viatge
Au de pas.

Kiorai


De vegades desitjava anar-se'n lluny, molt luny, a un lloc tranquil i solitari on no la destorbaren els sorolls. Necessitava silenci... o bé escoltar els sons de la natura, el xisclar dels ocells, el soroll del vent entre les rames dels arbres...la mar...Aquells dies feia molta calor i això complicava les coses, ni tan sols es trobava amb forces per muntar la bicicleta i acostar-se a la mar.

Sa cosina Telma digué que per l'agost vindria uns dies, recordava Irene; l'estiu passat ho passaren ben bé ella i la Vicentina, que a banda de ser amigues desde sempre, es sentien unides pel fet d'estar ratllades una i altra, cadascuna a la seua manera, però ratllades.

Una missàntropa depressiva! això potser em defineixca un poc__pensà Irene amb resignació. Era una expressió que va trobar a una novel·la i li va fer l'efecte que la descrivia fidelment. Reduïr el seu cercle de relacions només havia estat una mesura d'higiene mental. La vida es molt curta per malbaratar-la amb relacions supèrflues.

Li agradava gaudir del plaer de la llibertat, tot i que sabía que sovint implicava soledat i aïllament. S'estimava les petites coses, un "pensat i fet", lliurar-se al plaer de la lectura, el seu vici solitàri, sense preocuparse del temps; enderejar per botigues i magatzens, un exercici força seriós; consultar les notes que havia preparat per no deixar-se dur per un enlluernament momentari. Veure coses, avaluar quines calen i quines, no; discernir quines són més precises...calcular la manera de finaciar l'adquisició...tot un devessall de ciència i d'experiència.

"Una missantropa depressiva! ".Vaja, vaja...sempre sorpren comprovar el poc que saps, la vida és ampla i fonda com un oceà...Si sent enyorança és per riure." Quan Manela i ella foren companyes, malgrat totes les calamitats relacionades amb l'ambient que compartien al col·legi, ho passaren bé, es riguerem molti molt; aleshores encara gaudia ella d'aquella capacitat. Era xocant el seu destrellat!, pensava, les disferesses de Canestoltes, les seues "eixides" d'excursió amb els "nanos", les seues paròdies...amarades d'un boig sentit de l'humor. Tant a la Manela com a la Irene els salvava el fet de riure. "Pobra xica rica", pensava Irene evocant el seu record amb nostalgía, quan anava de gran senyora i li dèia allò de " hi ha que veure quin bon gust tens per vestir, Irene, qualsevol cosa que et poses et para bé". "Sí, l'escasesa aguditza l'ingeny" li responia l'altra.

A l'Irene no li molestava excesívament aquella circumstància, el divorci l'havia hagut de pagar a peu d'or, ara era pobra, sí, i lliure!.







Cróniques Personals original de llum Sánchez



Veus de llops
que udolen tots a una
vespre de neu.

Yoso



94


Demà, dissabte, m'acostaré al mercat...és una de les millors estones de la setmana. Allà trobe i també al Jardí Botànic, o a visitar algún museu...el museu d'Art Modern... el meu preferit. En entrar em fa l'efecte de trobar-me, com "Alicia al país de les meravelles". Potser m'aproparé a la biblioteca a tornar uns llibres. Porte una mala ratxa, en tinc alguns començats, i no m'acaben d'enganxar. De vegades recorde aquell llibre ..."Las ciudades carnales", va ser un despertar a un altre tipus de novel·la, em va impactar; a partir d'aquella lectura se m'obríren noves formes de concebre l'escriptura i d'arribar a la literatura.

La lectura, diuen, és un "vici solitari", i com gran part dels vicis, especialmen gratifican. Em costaria de concebre la vida sense literatura, per mí és quasi una necessitat vital que alimenta el cor i l'ànima, ayuda a plantar el peus a terra, situar-se al món, a tastar la vida, a assaborir els plaers més enllà de la grisa qüotidianeïtat...

Per altra banda és evident la influència pel que fa al desenvolupament de la personalitat. Hi ha un abans i un després del contacte amb l'escriptura personal i posteriorment amb la literatura en sentit ampli. A poc a poc, quasi sense adonar-se un es veu immers amb el món de les paraules, la clau per obrir els conceptes, i quan perceb eixe món ric, plé de força vital, de possibilitats insospitades, a través del qual podem expressar conceptes, que ens era alié fins que l'impacte del seu descobriment amb la propia sensibilitat ens obrí a l'expressió única i irretible de cada ésser humà, tan diversa i misteriosa com pròpies petges digitals; ens pot omplir d'admiració tant com les inimaginables possibilitats d'expressió que ens proporciona.

Tanmateix hem de percebre amb lucidesa que aquest és només el començament per endinsar-nos a vastíssim paisatge de l'expressió humana oral i escrita; que aquesta primera presa de contacte no representa més que la línia base, sobre la qual es col·locaràn, com les notes músicals al pentagrama, l'expressió pròpia i individual, única i característica derivada del fet de la unicitat de cada individu...Potser aquesta senzilla reflexió ens faça conscient les insospitades possibilitats del lleguatge en general, facultat del gènere humà, i de les seues infinites possibilitats d'expressió.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez



95



Ah!, qué cálida
la pell d'una dona,
la pell que s'amaga

Sute




Feia un parell de setmanes que havia mort la tía Laia després una llarga i penosa malaltia. Tindria prop de noranta. El seu marit, "el papá" com ella solía anomenar-lo, s'havia passat gran part de la seua vida conreant-la, una bella persona, ara ya era molt vell i malalt. Tenia pensament d'anar a veure'l tan prompte pogués. Ella també havia sigut extraordinaria, malgrat que de vegades li guaitava la vena histèrica per un tres i no res, coses del temperament, com dèia la mare. A última hora ja no ens acovardava, sabíem que tocava de tant en tant...Tot podia disculpar-se perquè era tan bona persona, que res no s'hi podia predre'ls en compte. A més, ens havia volguts tant a tot i totes les nebodes...Pels
seus fills n'era boja, mai no tenia prou paraules per ponderar les seues virtuts i absència de defectes dels meus cosins. Passió de mare, dèia la meua. El seu home, l'oncle Manel, a tot li donava el bò.

Els seus fill eren com les estrelles del cel...El cert és que es posaven poc pelmes amb tanta admiració, em semblava a mi. Clar que ma mare no ens tenia tan conreades, i que de tant en tant ens suministrava algun crit o algun "xiberlío", cóm dèia ella. En qualsevol cas eren bona gent, a les nebodes ens van criar cóm roses en tabac, a cos qué denanes.

Ara veure'm qué serà del Manel, tan bon home, tan honrat, tant pacien, mai no va dir una paraula més alta que l'altra, i sempre de bon humor, reballava un palet entre les dents, des que havia deixar la "fumera". Mai no s'alterà el seu humor, ni el seu taranà pacific i bondadós.

Em féia l'efecte que anàvem arribant a la fi d'un llarg període familiar, i experimentava certa nostalgia...amb no massa temps es tancaria un llarg període familiar, tres generacions...Ara ja és passat i com diu la paraula el pretèrit és un temps conclòs.

Si tornava a la realitat, la meua, el dia a dia, contemplava l'aurora amb una gran fascinació, el canvi de tonalitas del cel, el núvols encesos en dies de vent, les hores màgiques que precedíen el crepuscle... A les sis i mitja del matí em despertava i ja no em podia adormir.

La vida continuava com una funció de teatre, que passe el que passe s'ha de seguir representant. Igual. Vaig enfrontant les mil i una papereta que se'm presentava cada día, cada setmana, cada més. El cotxe, el dentista, les gestions econòmiques interminable...les classes d'informàtica que van acabant-se, les seus telefonades de Ramir, quina sort tindre un fill així...Les meues indeturables reflexions sobre el passat, malgrat la seua aparen innutilitat; tanmateix m'ajudaven a comprendre el present i sobretot a prendre decisions de cara al futur... Això pot ser l'únic vàlit del passat.












Cròniques Personals original de Llum Sánchez


96

Blanc reixiu
cada púa a la zarza
conté una gota.

                      Buson


Irene Vinyes per primera vegada es va sentir preparada per participar en una teràpia de grup, on va conèixer gent nova. La major part eren dones.
A més d'Elia, que fèia terapia cognitiva-conductual, hi havia també un altre terapèuta de la Guestal, que els va oferir una sessió de la seua especialitat, "La visualització de la meitat de l'ampolla".

Quan, arribat el moment, Irene va obrir el seu missatge, li dèia: "¿Estàs preparada..., Sí? doncs avant, tens totes les de guanyar!". Es quedà corpressa; quan va reaccionar va veure als altres membres del grup observant-la amb expectació; així que no va tindre més remei que presentar-se i un segons abans s'adonà que no tenía ni idea d'allò que diría. Amb tot va escoltar la seua veu que afirmava: "Em diuen Irene i em sent preparada per fer una adaptació dels meus recursos personals, per tal d'obrir-me a la una nova etapa, amb tots els canvis que comporte..."

__Irene, això vol dir potser, que experimenta la necessitat de liquidar un grapat de velles històries...__li demanà la terapéuta.

__Es cert. Al fons de l'assumpte aquest és el motiu; em sembla que he d'aprendre determinades formes...trobar l'habilitat, els recursos que em calen per tornar a ser...eixa altra Irene, que tantes vegades, sense adonar-me'n, he traít...i amb la qual m'identifique...

De tornada a casa reflexionava sobre les idees que li vingueren al cap a ran de la sessió. "Crec que ha estat un bon pas seguir indagan per trobar solucions, no em puc avenir passar-me la vida sense saber on sóc i fins on vull anar...Els anys passen, la vida rellisca com l'arena entre els dits...No puc arrossegar per més temps aquest fardell de pors...i les vues recurrens que m'han marcat per sempre."

Tanmateix, al fil dels seus pensament li venia al cap el fracassos d'anteriors intents d'abordar una teràpia; en un d'ells va haver de sol·licitar un crèdit a una entitat bancaria; després de tot, res; passat un cert temps el quadre clínic tornava a rebrotar. Irene se sentía empentada per un corrent que no sabia cap on la desplaçava i ensems tampoc gosava romandre passiva a mercè de les inclemències d'unes condicions que no oferien més que tantejos...













     Cròniques Personals original de Llum Sánchez


        97


      Boira a la serra.
      guarde del temple toquen
      llurs cargols de mar

                                                 Taigui
   



Irene Vinyes per primera vegada es va sentir preparada per participar a una teràpia de grup, on va conèixer gent nova. La major part eren dones. A més d'Elia, que fèia terapia cognitiva-conductual, hi havia també un altra terapèuta de la "Guestal", que els va oferir una sessió de la seua especialitat, "la visualització de la meitat de l'ampolla".

Quan, arribat el moment, Irene va obrir el seu missatge, li dèia: "¿Estàs preparada...?, ¿Sí?, doncs avant, tens totes les de guanyar!". Es quedà corpressa; quan va reaccionar va veure als altres membres del grup observant-la amb expectació; així que no va tindre més remei que presentar-se, i just uns segons abans s'adonà que no tenía ni idea d'allò que diría. Amb tot va escoltar la seua veu que afirmava: "Em diuen Irene i he vingut perquè em sent preparada per fer una adaptació dels meus "mecanismes", a fí d'obrir-me a la una nova etapa de la meua vida amb tots els canvis que això comporte..."

__Irene, això vol dir, potser, que experimenta la necessitat de liquidar un grapat de velles històries que sovint la sobten i se sent incapaç de desvinclar-se d'eixe pes antic?__li demanà la terapéuta.

__Es cert. Al fons de l'assumpte aquest és el motiu; em sembla que he d'aprendre determinades formes...trobar les l'habilitat, els recursos que calen per tornar a ser...eixa altra Irene, que tantes vegades, sense adonar-me'n, he traït...i amb la qual encara m'identifique...

De tornada a casa reflexionava sobre les idees que li vingueren al cap ran de la sessió. "Crec que ha estat un bon pas seguir cercant solucions, no em puc avenir passar-me la vida sense saber on sóc i fins on vull anar...Els anys viatgen lleugers cap a la fí de la vida...No puc arrossegar per més temps aquest fardell de pors...i seguir escoltant les vues recurrens que m'han marcat des de sempre. I no sols això, un altre aspecte que també volgués treballar és el bloqueig creatiu que experimente. Ara provablement siga una bona ocasió per liquidar-lo. Ho he d'intentar, si més no, ho he d'intentar...D'entrada ja hi reconec i això és nou. Fins ara ho atribuïa a causes molt més obscures ...Sóc jo mateix...,o més ben dit, una part de mí no em deixa fer-ho. No sé per què...ho hauré de descobrir i serà prompte. Espere.

D'entrada van parlar de fixar les sessions per setmana, dia i hora, així com els cost mensual... 

"...Aquest són dies tèrbols. Quan em vaig despertar sentí un un buït immens, un gran silenci , un neguit intens...feia paura. Em sentia incapaç d'iniciar qualsevol activitat; absolutament res. Em va costar un gran esforç reaccionar. Per fí em vaig obligar a entrar a la dutxa. Sota l'aigua templada en sentía reaccionar, sentir el cos estrany, el cap entabuïxat com quasi sempre. Em movía lentamente, i l'aigua no em deixava veure...Després l'espill em rebotà l'imatge d'una dona que mirava  senses fixar-se, cercava els estris d'asseo amb certa impaciència, com si temés no trobar-les, la seua mirada buida mirava les coses familiar com si fés molt temps que no les hagués vistes. 







Publica un comentari a l'entrada