dimarts, 19 d’abril de 2016





 
                   

Cròniques Personals original de Llum Sánchez



85


Carta de comiat a la mestra de Valencià

Mestra, Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja notat.

Vosté ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé, amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els costums de la nostra llengua.

Creïem que era més "renegona", però quan portem més temps juntes em donem compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que escolta.

No vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més agradable.

Hasta sempre.

Gràcies

Evana.





Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses...els afectes són més profons, les reticències han minvant. Jo també he crescut, ara em sent més es armoía amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort, mai un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em vé al pensament quan vaig sol·licitar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, la lluïta per trobar la propia identitat...per ser conseqüent amb l'ética professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mí. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que hi proporciona la inocència, em conèixen més que jo.

No importa... vull dir que tot té un sentit que poques vegades comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat precisos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes. He resistit. Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc una vegada més el sentit del treball, sempre igual i sempre divers. Ma mare ens va ensenyar l'ética del treball..."...filla, el treball primer de tot que del treball, vivim..."

Crec que em vaig estimar el consell. De vegades, però, penses que no pots més, i amb tot, encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable. M'aconsella que no deixe el treball...Caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser. Sent que ja he acomplert a l'escola, li he lliurat totes les meues forces.

Acabe de contemplar unes fotos. "Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, deu ser cert, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manquen algunes companyies; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa.

O potser els millors anys encara resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida no deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure, ho faré, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, "perdré el temps", ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me del meu alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren com endins.





Publica un comentari a l'entrada