divendres, 4 de març de 2016






                    Cròniques Personal original de Llum Sánchez


66


La millor de l'estiu...Venia pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per uns moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala la vida...Sóc una dona afortunada.

I crec que ho sóc perquè em fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora. Sospite que s'ha d'haver de caminar pel desert de la soledat per percebre les tonalitats de l'existència.

Cert que l'actitut demana afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...

Viure sol significa haver d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat independentment de la teua humil existència.

Després que s'han superat alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la soledat.











Cròniques Personals original de Llum Sánchez



67


No vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.

__a veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:

primera: Perquè és dilluns.

segona: perquè és hora d'entrar.I

tercera: perquè ets el director...

Ara va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!

Ai!, amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més dificultats.

Perquè veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la satisfacció de l'aprentatge.

Després que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a un món interior que comença a prendre forma, i té una raó d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.

Del nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...

Publica un comentari a l'entrada