Cròniques Personal original de Llum Sánchez
66
La millor de l'estiu...Venia
pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns
dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per uns moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat
el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu
poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala
la vida...Sóc una dona afortunada.
I crec que ho sóc perquè em
fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que
sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que
s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta
contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de
forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver
experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora.
Sospite que s'ha d'haver de caminar pel desert de la soledat per
percebre les tonalitats de l'existència.
Cert que l'actitut demana
afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir
de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A
la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa
res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...
Viure sol significa haver
d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com
equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar
la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat
independentment de la teua humil existència.
Després que s'han superat
alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han
abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions
residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la
soledat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
67
No
vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara
me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.
__a
veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al
col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:
primera:
Perquè és dilluns.
segona:
perquè és hora d'entrar.I
tercera:
perquè ets el director...
Ara
va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!
Ai!,
amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta
donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar
com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la
solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més
dificultats.
Perquè
veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a
la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un
motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà
l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats
possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la
satisfacció de l'aprentatge.
Després
que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis
i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és
quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a
un món interior que comença a prendre forma, i té una raó
d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.
Del
nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar
només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les
accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels
records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...
Comentaris