dijous, 25 de febrer de 2016





                            


                         Cròniques Personals original de Llum Sánchez


65



Jo vull dormir! això dèia l'Elisa de menuda quan la despertava
pel matí per anar al col·legi. Ara ho dic jo, tinc fam de son, em confesse a mi mateix com si el fet de reconéixer-ho fés el miracle de satisfer la necessitat. Amb aquesta pífia de cos que sembla una caixa de gemecs, cóm es pot anar per la vida?. Una altra nit de gossos. "Ni un bé ni un mal dura cent anys" dèia la iaia quan ens sentia queixar-nos.

De vegades vulgués anar-me'n lluny, ben lluny... a un lloc tranquil i solitari, on no em destorben els sorolls. Necessite escoltar el silenci...de vegades l'enyore, de vegades intente m'imaginar-me un ambient sense sorolls; de vegades volgués anar-me'n lluny...Sí, fugir, escapar, d'aquesta bombolla que em conté. Enyore la remor de les onades, la seua monotonía pacífica, dolça con una cançó de bressol...

Amanda en va dir que vindria ara, qualsevol dia...Parlar per parlar, ambdues sabem que hi som més lligades que un gos a una estaca, si, cadascuna amb les seues dèries. Fa tant de temps que no ric, que ja no recorde el sò del riure. Supose que he esdevingut una missàntropa depressiva, això potser em definixca encertadament.

Reduïr el meu cercle de relacions ha estat una mesura d'higiene mental. La vida és massa curta per malbaratar-la amb relacions supèrflues. No em penedeix d'haver fet una bona criba. Necessitava gaudir la llibertat, les petites coses... "un pensat i fet"; lliurar-me sense límits al plaer de la lectura, endarguejar per sendes i camins; retrobar els colors i el sabors de la terra...i deixar perdre's la mirada arreu del cel...arreu del mar...arreu dels records...




 

      



Publica un comentari a l'entrada