Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
65
Jo vull dormir! això dèia l'Elisa de
menuda quan la despertava
pel matí per anar al col·legi. Ara ho
dic jo, tinc fam de son, em confesse a mi mateix com si el fet de
reconéixer-ho fés el miracle de satisfer la necessitat. Amb aquesta
pífia de cos que sembla una caixa de gemecs, cóm es pot anar per la
vida?. Una altra nit de gossos. "Ni un bé ni un mal dura cent
anys" dèia la iaia quan ens sentia queixar-nos.
De vegades vulgués anar-me'n lluny,
ben lluny... a un lloc tranquil i solitari, on no em destorben els
sorolls. Necessite escoltar el silenci...de vegades l'enyore, de
vegades intente m'imaginar-me un ambient sense sorolls; de vegades
volgués anar-me'n lluny...Sí, fugir, escapar, d'aquesta bombolla
que em conté. Enyore la remor de les onades, la seua monotonía
pacífica, dolça con una cançó de bressol...
Amanda en va dir que vindria ara,
qualsevol dia...Parlar per parlar, ambdues sabem que hi som més
lligades que un gos a una estaca, si, cadascuna amb les seues dèries.
Fa tant de temps que no ric, que ja no recorde el sò del riure.
Supose que he esdevingut una missàntropa depressiva, això potser em
definixca encertadament.
Reduïr el meu cercle de relacions ha
estat una mesura d'higiene mental. La vida és massa curta per
malbaratar-la amb relacions supèrflues. No em penedeix d'haver fet
una bona criba. Necessitava gaudir la llibertat, les petites coses...
"un pensat i fet"; lliurar-me sense límits al plaer de la
lectura, endarguejar per sendes i camins; retrobar els colors i el
sabors de la terra...i deixar perdre's la mirada arreu del
cel...arreu del mar...arreu dels records...
Comentaris