Diaris de ficció originals de Llum Sánchez


Dimarts, 2 d'agost 1995


Moltes vegades, el que callem fa més impressió que el que diem.

Píndar, poeta grec (~518-~438 aC)

Fa uns moments mirava el bloc i pensava que no tenia res a escriure. El temes em semblen tan reiteratius...No em decidix a enviar-li la carta. Tracte d'imaginar-me el retrobament al mes que vé.

Escolte música de les pel·lícules de Felini. La meua vida sembla tot just una pel·lícula del director italià. M'imagine a l'Anna Mangani solucionant a les braves els conflictes que a mi m'atabalen.

Escolta Andreu, tu estàs molt equivocat amb mi, però força equivocat. (La Magnani s'arreplega el davantal a un costat a la cintura i amb l'altra mà s'aparta el cabell de la cara) Qué t'has cregut, que amb mi vas a jugar tu? Qué et creus, que pots fer el que vullgues, ara et busque, ara t'ignore, ara representes per a mi la vida, ara tan sols ets un trasto?

Estàs molt equivocat ( S'hi planta al seu davant. Escridassant-lo) Ja pots dir-me per què, si hem estat un bon parell d'amics fins ara, que et passa que ara em gires l'espatlla. Però tio, tu de què cony vas, a quin joc juguem? dis-m'ho, no sigues covard, que necessite saber-ho. Qué passa que et fa por una dona...o més d'una? ( Ell ja s'ha regirat i la mira amb la cara desencaixada) De manera que totes les estones que hem passat junt no volen dir res per tu? No em faces riure. No pots tindre el cor tan dur. Tu ets el meu company i amic que em prometia a mistat eterna. Ja es veu, la paraula que tens. No senyor, no em calle perquè no em dona la gana, perquè tinc coses que dir-te i tu ara vas a escoltar-me a mi. Per qui m'has pres, pel pito el sereno? Vinga home. 

Vine aquí i explicam'ho a la cara si ets home, quan més clar més amics. Ara que jo, amistad amb tu? ni a duro el pam. Deixa'm, no m'has de fer callar. Et diré tot el que em done la gana.(Ell, tot desconcertat, veu que l'hi cauen els fulls a terra. Està transpost, el color de la cara li ha passar del roig cirera al blanc marfil. No sap on mirar. Veu que s'ha posat en evidència davant dels altres. Se m'apropa i balbuceja unes paraules...Deixa'm en pau, ara ja no vull res de tu sóc jo, pa que t'enteres. I ja pots oblidar-te de la meua persona. A mi amics com tu em sobren tots. Con que hale!. No has de veure'm ni escoltar-me. Per tu no existix.( Marina Magnani, es lleva el davantal, es recoloca la roba i s'allunya repicant el taló.)

Sí està molt bé, però jo no puc fer això per molt que vulga. No va amb el meu caràcter. No, no sóc la sofridora a casa, de cap manera. Diguem-ne que tinc les meues maneres. He de allunyar-me d'ell avitar-lo, ell sabrà per què ho faig. No entenc res, estic confosa. Necessite temps. Malgrat tot jo estic bé, molt bé, porte una activitat normal de vacances d'estiu. Platja, esport, passetge per la ciutat a vegades. Bo, que jo no necessite donar-me explicassions. M'agrada aquest temps que flueix pacífic, sense pressions, el que done el dia. Són tan curts i passen tan de pressa…O bé s'arroseguen lentament com si foren de "blandiblu", sí, eixa gorrinada de pasta viscosa i verda que tanta gràcia els fa als nanos.

La revisió ginecològica, bé. Sé que és una sort gaudir de bona salut, encara que la salut del cor haja eixit tan mal parada. Sé que és dolorós, me'n adone, com d'altres vegades, però, se'm anirà passat. He de tindre un poc de paciència. Si d'altres vegades he aconseguit sobreposar-me ara també, la meua normalitat és la proliferació de conflictes, d'origen i naturalesa variades. Tot perquè no sé dir que no a temps i per la disponibilitat que transpue. I no només amb els homes. En realitat sóc una pàmfila.

Seguiré escrivint encara les paraules que m'inspiren aquests sentiments, aquest buit a dintre meu com si m'haguessen robat algunes vísceres. Fins que a força de suggestionar-me en que ja res no em fa mal, arribe el moment que em trobe neta de dolors y retrobe la meua inocència. Així quedaria enllestida per a tornar a caure de nou en mans d'algun desaprensiu. És curiós, no m'explique aquesta reincidència, sembla obsessiva. Si repassara aquests diaris n'estic segura que trobaria una llarguíssima llista de personatges sinistres amb els que he hagut de veure. Aquesta rutla cada vegada m'olora més a patologia. Clar que tenint en compte el cost de les teràpies, serà millor que ho deixe estar.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies