Diaris de ficció

                                               Diaris de ficció

dimarts, 4 febrer, 1995

(día dels enamorats !)

Va descobrir que les paraules campen soltes sense amo i que qualsevol que tingui una mica de traça se'n pot apoderar per comerciejar-hi.

Isabel Allende, escriptora xilena (1942)

Quina catástrofe, em sent mal, molt malament, per qué negar-ho?. Però tampoc és això. Simplement es tracta de diners. Els diners, només són diners!. Però em sent fatal, es tracte de diners o no. S'imposa reajustar el rumb. Jo devia estar corregint però estic inquieta i capficada, i així no em puc concentrar. En compte d'això ací estic, escrivint, escrivint i menjant galetes de fibra després de fer-me un parell de martinis.

En dies com aquests una preferix estar a soles. Qué ha passat?. No ho sé, un seguit de despropòsits, la realitat que s'imposa despietadament, la manca de previssió, un optimisme exagerat, jo qué sé. Ara em sent enfonsada. Com va començar?. Tampoc ho sé, potser un tal Enric portara la inquietut i el trastoc. Aquesta és una interpretació molt simplista. No res – ara em recorde de Selene– Potser es necessita ben poc per a desestabilitzar-me: un amor frustrat, que la faena se'n va en orris, falta de previsió, un viatge malmés...no sé, supose que totes aquestes coses arriben a afectar-me. Sóc un ésser humà, no la madona de les dotze llunes. Tan de bó si fos un altra cosa... una sargantana, un pomer... (Les gotes del vemut em taquen l'escriptura!.)

No crec que escriure soluciones res. Demà estaré millor i em riuré del meu atac de pànic. No passa res, no perilla res més que els meus projectes, canviar o modificar el rumb és la solució, no hi ha dubte, però em cal queixar-me. Només sóc un ésser humà amb moltes mancances.

 Ara vaig a canviar de vida, aquesta era també una vida molt limitada. No és cert que la llibertat està per damunt de tot?. Per a mi és el primer a l'escala dels valors –no trobe el llibre d'Anthony Robins– També és cert que tinc fusta de sofridora. Com he estat capaç de plantejar-me una vida tant sacrificada?. No m'ha pesat en cap moment, tanmateix reconec que n'hi ha de més bones. Ara és el moment de canviar de rumb. És cert que sempre trie el camí més perillós, parò he de reconèixer que puc viure més bé, tindre més llibertat, encara que tinga menys diners... Anar on vulga, gaudir de les coses bones que m'oferix la vida...

Qué m'indicava la intuició? Potser m'he enganyat. Quan les coses no ixen rodones és que un s'està equivocant. A tothom li ocorre. Així doncs s'imposa un canvi. Ara fa un any. M'he complicat la vida altra vegada, inversió total: diners, temps, coneixements, austeritat, disciplina... tot a fer la mar!. M'he tornat a equivocar. Señor, pequé, com déia ma mare.