divendres, 8 de novembre de 2013

Diaris de ficció


                                   

                           Diaris de ficció originals de Llun Sánchez

                                                                          


Dissabte, 18 desembre 1994


No cal saber-ho tot de l'altre. Afortunadament, els secrets no destorben.



Herman Koch, escriptor neerlandès (1953)

Sí, existeix la màgia. Jo havia visualitzat trobar-me bé amb ell, "serena come un cielo blu..." I va ser així.

Ahir l'Elvira, l'Andreu i jo vam passar una velada molt agradable. Ara em reafirme més encara amb la qualitat humana de l'Andreu. La màgia existeix perquè es confirmaren quasi totes les meues intuicions.Tenim moltes coses en comú, si més no, això sembla de moment. Les coincidències en gustos i opinions són nombroses. Ara fa psicoteràpia, supose que està relacionat amb l'accident de la seua dona.

És un idealista, un bohemi. Dit així sona a ximplesa. El cas és que va anar sorgint al llarg de la conversa, àgil, divertida...Amb poques persones es pot parlar així. El més significatiu és que vaig avançant molt en la comprensió de la seua personalitat, del seu caràcter o, si més no, de la seua conducta. Va ser realment excitant, amb tot no em vaig trobar ansiosa com altres vegades, hi era serena. Tanmateix, de vegades, és d'una fredor que esglaia. Per matí, durant el claustre, vam ser-hi aprop i no ens va mirar per a res, ni tampoc després d'acabar.

Ara me'n adone que som tan semblants que em demane si això serà bo o tot el contrari. Es mostra fred i indiferent però això no és més que una cuirassa. Vestia una camisa de seda color crema i un pantaló beix. Els seus ulls electritzaven. Ens va parlar de la seua vida, d'ell mateix, del valencià, del seu pare...És realment un home molt especial, no eren imaginacions meues. Quan ens vam acomiadar l'hi vaig dir: "Aquí tens una companya i una amiga" i li vaig donar dues besades. L'Elvira ens va donar las gràcies als dos per tan bona vetllada.

Potser tornem a eixir junts o potser no. No importa. De tota manera
no importa. Feia molt i molt de temps que no em sentia tan bé amb un home. La veritat és que tampoc he tingut un passat ple d'aventures apassionants i de moments gloriosos, tot el contrari. Vaig conéixer l'amor massa prompte, essent estudiant encara. Em vaig enamorar sense adonar-me'n, sense saber com s'anomenava tota aquella constelació de símptomes. Allò va ser una bella història, que hagués pogut resultar una unió amb tot allò que l'amor ens pot proporcionar, descobriments, primers contactes, l'espurna daurada que n'encen d'altres...espurnes. No hi ha res al món que s'hi puga comparar. Aquell va ser un sentiment que només temps després vaig poder identificarlo. Tanmateix sóc lenta, el meus mecanismes de persona jove-sana-assertiva no hi eren a punt. En alguna etapa de la meua infancia -adolescència- joventud es van desajustar, i arribat el moment de l'autoafirmació fou substituit per la por- culpabilitat- traició al meu cos. Sí, llavors no vaig ser capaç de veure-ho, aquella va ser la traició més gran que mai no he comés i, ho confesse, va ser contra mi mateix i contra el que hagués pogut ser el pare dels meus fills, a quí no vaig tenir valor de mirar a la cara.

La resta ha estat una recerca mental innútil, perquè ni jo mateix tenia cap confiança amb que es tornés a donar l'avinentesa. La vida, però, no s'acaba per molt que ho desitges, el món no s'atura per poder baixar-te'n per molt que ho reclames...Els anys van passant i no són més que un full de reclamacions que després d'emplenar-lo no saps a quí lliurar.

Amb aquest marc de pega-moll és reconfortant en certa mesura, com trobar un Andreu Rovira, i que hi siga tan aprop. Quan li vaig parlar de la seua capacitat de seducció, ho va reconéixer. És un seductor, un gran seductor. Tanmateix també m'atreu aquest seu aspecte. Em va sobtar un pensament estrany mentre hi era amb ell. Vaig pensar que ja volia ser-hi a soles per enyorar-lo. És cruel pensar això d'una persona que creus que estimes. Qué passa a dintre meu?. Com es poden subvertir els desitjos quan no hi ha l'amor? Fins a quin grau de sofisticació, de falsedat, parlant en plata, es pot arribar?.

Dilluns tornaré a veure'l, o no, no importa. De tota manera mai no seré feliç. "Non posso fare niente sino aspettarti". Esperaré una mirada, una paraula, un contacte, un bes...Ho esperaré com una possibilitat , però mai com una necessitat. Deixaré passar els dies i seguiré fent la meua vida, gaudint, si més no, de les coses que acompanyen la soledat. Escoltaré, com ara, a Chopin mentre escric, contemplaré el cel i la mar, la verdor dels pins i el xiuxigueix dels ocells. Impartiré les classes i seguiré caminant sola pels carrers de València. Res no deu trencar aquesta pau dels febles o dels covards, ni la bellesa de la tardor, ni la breu conmoció de la seua mirada en creuar-se amb la meua, ni evocar la seua tendresa mil voltes al dia, mil voltes de nit amb els ulls obert a la foscor del dormitori, resistint-me a tancar-los perquè els sent prenyats de llàgrimes.








Publica un comentari a l'entrada