Diaris de ficció

                                                                             

                                                                         Diaris de ficció

No cal saber-ho tot de l'altre. Afortunadament, els secrets no destorben.

Herman Koch, escriptor neerlandès (1953)

1e de gener, 1995

Després d'aquella "eixida", inevitablement va arribar la reflexió. Confesse que vaig ajornar-la uns dies, amb tot es va produïr. Amb insistència em preguntava a mi mateix per què no volia abordar-la. M'adonava, tanmateix, que els meus sentiments havien canviat. Poc a poc vaig començar a veure'l com, invariablement, ell, l'Andreu, solia exercir de protagonista, que en qualsevol situació ell era l'estrella. És aquest un paper destacat, no hi ha dubte, però incómode a la llarga, si més no, per als figurants que ens encarregàvem dels papers secundaris. Comprenc que aquest criteri canvia per complet el plantejament de la nostra amistat. S'ha trencat l'encís?. Possiblement. Ara desxifre el significat del "Somni dels dos vells a teràpia". Per cert que aquests dos personatges simbolitzaven els dos conceptes que havia de revisar, per una banda la qüestió del xec en blanc, que sol signar a aquells individus que despertaren la meua passió. L'altre, supose, l'actitud de submissió que sovint jo presentava davant una possible relació. Ambdós conceptes s'havien de revisar. Y així ho he fet. Ell no és l'home que jo havia desitjat,  ni tenia per què ser-ho. 

En aquest viratge crec que he eixit guanyant. M'imagine que en part s'ho dec a la meua terapèuta. Per a mi el sentiment que experimentava vers a ell era massa intens, massa pertorbador. Em feia sentir força desestabilitzada, m'angoixava massa. Per tant no és estrany el fet de que haja començat a considerar-lo estrictament dintre de la seua condició humana. No és un déu de l'Olimp per molt que vulga donar aquesta imatge, és només un ésser humà amb les seues imperfeccions.

Elvira m'ha dit que dimarts potser podríem anar al concert del Palau. He de parlar amb ella. No dec de permetre que segueixca fent-se il·lusions de que pot comptat amb mi per prolongar una conjuntura que ella no sap com resoldre. M'admira la seua facilitat per fer-se a situacions que no menen enlloc. Però què dic? ella mai no reconeixeria que té un paper secundari a l'obra, ni tan sols que tingués un paper, ni que tot aquell montatge fos obra seua. Ella té una habilitat especial per romandre tan neutral... Mai no he pogut saber que pensa, que sent en realitat vers a algú o alguna situació. És especialista en nedar i guardar la roba. Així ningú l'hi podrà retreure res.

Qué apressa passen els dies. Volgués donar-l'hi una bona empenta a la correcció dels treballs escolars, d'avui no passa. Hauria de corregir més sovint. Els alumnes són pendents de les correccions dels seus treballs, i això significa un interès especial que no puc desestimar per res del món. He d'aprendre a agafar distància entre jo i els meus problemes, jo i els altres, jo i els meus projectes, jo i els meus deures...Sovint ho embolique tot i acabe sentint-me culpable. Sí, sé que no és així però vés i explica-s'ho als meues hàbits mentals. No, no em sent responsable pel que fa a l'Elvira, ella és una dona dreta i feta i no m'agrada la seua actitud, sembla que planeja per sobre la resta del tristos mortals, i té una habilitat especial per mantindre's en un paper aparentment secundari mentre mou els fils al seu antull.

Per què seràn tan difícils les relacions entre persones.