L'home de ma vida

Setembre és un mes especial. En eixe més vaig nèixer jo. Quan pare de treballar pense amb l'Andeu. És un pensament dolç i tendre, inofensiu. Demà, si fa bon dia, a mitjorn aniré a passetjar a

l'Albufera, prendré el sol i pensaré en ell. Després seguiré pensant amb ell de tant en tant... Quan m'adorm, pense amb ell...I quan em desperte, pense amb ell, la seua imatge és el teló de fons de les meues cabories. M'agrada pensar que existix. Que no és una entèlequia. Que és de carn i òs, que demà el veuré, possiblement, i que, sens bubte, seré presa d'una intensa emoció que no em permetrà ni parlar-li, ni acostar-m'hi amb naturalitat,

com a un company més. És dramàtic. Em fa patir aquesta circunstància. Bo...tampoc no massa. Ho accepte com un fet natural. Per bé que ho distorsione tot, que visc en la desmesura. Potser, algun cap solt, alguna insuficiència hormonal, algun tret hereditari o alguna... Què dimonis!. Ningú no som perfectes, no puc anar per la vida com la Saron Stone, ni falta que fa. M'acepte com sóc. Mantindré una distància prudent, i s'ha acabat.

Mentrestant el pense, l'imagine, cón serà, on viu, amb qui, què fa...”a què dedica el temps de lleure...”. Ho ignore, ho ignore...Amb tot i això sé que és perfecte, perquè em permet de pensar-lo com jo vull, d'imaginar situacions hipotètiques, en les quals ens trobem junts, compartint un temps, parlant tranquil·lament, compartim un espai, estirats sobre l'herba del bulevar, mirant les branques i les fulles de les acàcies o de les oliveres. Crec que és molt bonic haver-lo trobat. Vull dir que hi haja arribat així a la meua vida, de sobte, sense esperar-lo a penes, sense imaginar-lo...Bo, això si, una mica... M'encisa que existixca, que siga un ésser humà, per bé que ple de defectes,-sóc realista- malgrat la perfecció que li trobe ara. M'embadoca que hi haja un home al món que li diuen Andreu Rovira, i que és així d'encisador, d'adorable, d'atractiu, molt ell, indescriptible...Té la facultat de torna-ho tot màgic. És com un princep de conte. Arriba i ho canvia tot. Res no torna a ser com abans, fred i descolorit, ni mai no tornarà a ser-hi, ara ja no, n'estic segura...crec jo.

Allò que més m'admira és la seua facultat d'encisar, o desencisar, no ho sé. Crec que d'encisar -l'altra encara no la conec -. Com la fada de la “Cendrosa” tansforma una carabassa en carruatge, uns ratolins en lacais, una oficina poc menys que sinistra en un lloc confortable i fascinant...Quina és la seua facultat. Ell no la coneix, de segur. Si fos conscient de l'efecte que fa, es trencaria l'encís i tot i tots tornaríem a ser el que som. Ell sols hi és, i prou. Ni se'n adona de la seua màgia, ni del seu poder de seducció...Això el torna irresistible. No seria realista si pensara que el veig així perquè m'agrada, -o m'agrada perquè el vaig així?- perquè pense que ell, d'alguna manera, compartix aquest sentiment. No. Ell és aixì i existix, és una persona, més. És un home, i jo l'admire, i em sent perplexa, aclaparada per la seua presència, res més. A veure, tranquilitzat Matilda, he de pensar...he d'analitzar. Per altra banda ara mateix no tinc sobre ell cap pretensió, és cert. Ell hi és... no és cap somni, ni cap il·lusió. Té vida, té un cos, té una veu -meravellosa, per cert, plena de matissos i inflexions -cóm ho diria jo...- sòlida, no massa greu, gentil, varonil... Unes mans que s'endevinen sensibles, tèbies, sensuals... unes dents…Bo, sí, un pèl..tacades de nicotina.

Em fa l'efecte que és un Bogart, o com el protagonista d'aquelles movel·les “rosa” que d'amagat llegia d'adolescent. Ell és un ésser extraordinari. Però no ho dic -com he fet d'altres ocasions- perquè l'adorne amb una sèrie de qualitats extraordinàries, perquè vull que siga així. No. Ell és així independentment de mi, de la meua absurda emoció, de les meues impressions i dels meus desitjos. Ell té vida pròpia, no li la done jo, jo sóc només una espectadora d'última fila. Puc continuar delectant-me amb la seua presència o abandonar i ignorar-lo. Depen del grau de por i inquietut que em provoque, però sé que això no canviarà res, ell seguirà existint a desgrat de la meua decisió. Res no el farà trontollar, té vida pròpia. Una vida que a mi, ara, des de la meua ignorància, em sembla una cosa difícil de definir. Amb tot intuix com n'és d'especial...ell, la seua vida.

La seua vida com serà? Pense com pot haver passat aquesta setmana. Si està casat, si té fills, si viuen amb ell, o pel contrari viu a soles...- més lliure-. Pot ser té un cafís d'obligacions. He sentit rumors de que éstà divorciat. No dec, no puc imaginar res més, sóc, potser, massa imaginativa. De segur que no és res d'allò que he pensat. Tant se val. Ell és ell, amb fills o sense, amb dona o sense. Ell és un ésser únic, un ésser especial...Crec que ha viscut molt i coneix la vida, crec que estima la llibertat per damunt de totes les coses, crec que ha viatjar i coneix el món, crec que estima l'art, la bellesa i la natura, crec que estima la gent...Potser estic desvariejant i el meu entusiasme no té cap fonament. M'agradaria tant parlar amb ell amb tranquil·litat, conéixer-lo mentre prenem un cafè, o millor mentre prenem una copa... Acaronar-lo, les seues mans, el primer, despullar-lo a poc a poc, sentir la seua pell càlida sota els meus dits neguitosos... la proximitat del seu cos. Mirar-lo, olorar-lo, tastar-hi amb la llengua tots els indrets del seu cos estimat, sentir-hi el sabor de la seua saliva; amb els dits, recórrer lentament la orografia del seu cos, mentre sent la seua veu dolça i càlida que em mormora què bé que s'ho faig.

És pot pensar que demà me'l puc trobar com si res, sentint el que sent. Aquestes són coses meues. M'agradaria sentir el contacte de les seues mans sobre la meua pell, càlides també com la seua veu, a poc a poc, descobrir, percebre, sentir. No, no el desitge encara. Vulguera tan sols sentir la seua proximitat, que em mantinguera abraçada temps i temps fins que s'apaivagara la meua angunia, la meua ansietat, fins que em relaxara i em quedara tranquil·la, confiada, serena, a punt obri-me com una rossella al colp del sol matiner, per estimar-lo intensament sense recança, sense pudor, nua de cos i d'ànima, de cor i de ment, sense inhibicions, lliure d'obstacles i condicionaments.

Voldria lliurar-me a ell inocent, pura, verge...Iniciar-me amb ell en l'art d'estimar, el millor de totes les arts.

M'agradaria confiar amb ell sense haver discernir el somni de la realitat, sense reserves, sentir el seu alé sobre la meua pell, el bategar del seu cor, la passió del seu cos com una inversemblant tempesta contra el meu... i poder creure que és cert, que, malgrat tot, he viscut per gaudir d'aquests moments gloriosos. Després no m'importaria morir.

Però jo... ja pentine canes, estic casada i tinc quatre fills.

València, Agost, 2012