CARTA OBERTA A LES PERSONES QUE, MALGRAT LES DIFICULTATS, S'ESFORCEN PER APRENDRE
 |
| Estudiants vora el riu. LlumS |
Tal com estan les coses, és innegable que els joves ens enfrontem avui a un panorama complicat per a tirar endavant una vida professional. Tot i això, si alguna cosa és certa, és que optar a una —més o menys bona— feina depèn en gran mesura de la formació que ens esforcem a obtenir. Però com ho podem fer quan de vegades ni tan sols ens podem pagar el que val una carrera? Com ho podem fer els que considerem que marxar de casa abans dels trenta és una prioritat?
Jo vaig començar a treballar d'hora, perquè volia un mínim d'independència econòmica, un mínim que no ho era tant quan em vaig independitzar. Però tampoc no volia renunciar a estudiar. Tenia clar que una universitat convencional t'obliga a ser-hi present força hores al dia, a les quals has d'afegir els desplaçaments. I a mi no em sortien els comptes, no en tenia prou amb vint-i-quatre hores. Per això vaig voler veure quines opcions tenia per a formar-me. I vaig descobrir la UOC.
A la UOC el meu temps val més. Almenys aquesta és la impressió que tinc. Gràcies al seu model no presencial, disposo d'una cosa vital per a mi: una flexibilitat total d'horaris i la possibilitat d'organitzar-me el temps i la feina d'acord amb la resta de responsabilitats que sí que necessiten horaris rígids.
A més, és una universitat que et sorprèn, perquè (suposo que les aparences enganyen) la UOC fomenta el treball en equip, té una metodologia que cada vegada adquireix més rellevància en molts àmbits, com el meu, la psicopedagogia. Aprens dels teus companys d'aula virtual, fins al punt que sovint ni tan sols has de récorrer al tutor. I quan sí que t'hi adreces, el tracte és justament l'invers del que comporta la distància: no poden ser més propers.
A mi m'ha solucionat la vida. M'ha donat la independència, disciplina i una cosa que no té preu: tota la llibertat del món. Aprenc sense renunciar a res. Ja em queda poc per a acabar i sento que estic preparada, que tinc les eines necessàries per a enfrontar-me a aquest món tan complicat que hi ha aquí fora i que, per descomptat, formo part d'aquesta gran xarxa de persones de ment oberta.
Jo vaig començar a treballar d'hora, perquè volia un mínim d'independència econòmica, un mínim que no ho era tant quan em vaig independitzar. Però tampoc no volia renunciar a estudiar. Tenia clar que una universitat convencional t'obliga a ser-hi present força hores al dia, a les quals has d'afegir els desplaçaments. I a mi no em sortien els comptes, no en tenia prou amb vint-i-quatre hores. Per això vaig voler veure quines opcions tenia per a formar-me. I vaig descobrir la UOC.
A la UOC el meu temps val més. Almenys aquesta és la impressió que tinc. Gràcies al seu model no presencial, disposo d'una cosa vital per a mi: una flexibilitat total d'horaris i la possibilitat d'organitzar-me el temps i la feina d'acord amb la resta de responsabilitats que sí que necessiten horaris rígids.
A més, és una universitat que et sorprèn, perquè (suposo que les aparences enganyen) la UOC fomenta el treball en equip, té una metodologia que cada vegada adquireix més rellevància en molts àmbits, com el meu, la psicopedagogia. Aprens dels teus companys d'aula virtual, fins al punt que sovint ni tan sols has de récorrer al tutor. I quan sí que t'hi adreces, el tracte és justament l'invers del que comporta la distància: no poden ser més propers.
A mi m'ha solucionat la vida. M'ha donat la independència, disciplina i una cosa que no té preu: tota la llibertat del món. Aprenc sense renunciar a res. Ja em queda poc per a acabar i sento que estic preparada, que tinc les eines necessàries per a enfrontar-me a aquest món tan complicat que hi ha aquí fora i que, per descomptat, formo part d'aquesta gran xarxa de persones de ment oberta.
Comentaris