Cada dia, un compte

Una fotografia, de Sergi Pàmies.


Foto: LlumS
En aquest lloc sense ombres ni horitzó cadascú parla un idioma diferent i, tanmateix, tothom s'entén. La primera impressió és que ningú no treballa, potser ja no cal. Tots baden, somriuen, es miren els anells, es lamenten o reflexionen sobre com podien ser les coses si encara hi fossin a temps. Fins ara ningú no me n'ha sabut dir res, de l'A. Quan els ensenyo la fotografia on apareix damunt d'un poni, dos anys abans de l'accident, em feliciten per tenir un fill així, però ningú no el coneix ni l'ha vist mai. Estic impacient: ara que he escurçat la distància que ens separava, em fa por no trobar-lo.  Que la vida sense ell no pagava la pena, he tingut massa temps per comprovar-ho. Ara, per contra, m'adono que estar-me aquí sense ell  serà encara pitjor. Per això insisteixo fins que de tant assenyalar la fotografia amb el dit, s'han anat esborrant uns trets que, a hores d'ara, deuen haver canviat. D'ençà que he arribat, no he vist ni cementiris ni xemeneies. Aquí no es fa mai de nit  i el sol tampoc no surt, de manera que no sé si el sol avança, retrocedeix o s'estanca. Això explicaria que encara no l'hagi trobat: potser tenim calendaris i rellotges diferents. Vull creure que, quan em vegi, d'entrada s'endurà una sorpresa i que, passat el primer impacte, l'alegria de tornar-nos a veure serà més forta que el dolor d'imaginar tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.