Una feina de fusteria
A la "casa" s'ha donat el meu blog per desactivat. Ostres tu, i jo matraquejant-me i fent hores extraordinàries per posar-me al dia pel que fa a la presentació i d'altres mandangues...Això sense comptar que una pot tindre una crisis de creativitat, un problema operatiu, o simplement un accés de gossera, a més d'altres coses insòlites que li podem passar a la vida.
Concretant, feia anys que necessitava avisar un fuster, perquè amb el temps tots anem perdent. Total que vaig eixir de ma casa amb la idea fixa de no tornar-hi fins que trobés un fuster. Ja hi havia caminat un parell de carrers o tres i en això, plaf!. Què diu aquell lletrer tan...clàssic, més que clàssic, antic. Fusteria, semblaven lletres pintades a mà. I vaig pensar aquest és el meu home. Passe a l'interior i...Bon dia. Bon dia. Era un home major assegut a una taula de faena, no de despatx. Li comente els mil i un desperfecte que tenia a casa, a la cuina, al dormitori, a la cambra dels xics...Bo, em respon que a l'endemà vindria a veure-ho personalment per saber que calia fer. Em va semblar perfecte, fins i tot em vaig dir a mi mateix, si hagués sabut que era tan senzill trobar un fuster, aquí a la ciutat, no hauria arribat a aquests extrems. Ara, que sembla un home seriós i formal, com els d'abans.
A l'hora convinguda es va presentar. Bon dia. Bon dia. Per on comencem?. Per on li semble, podem triar...Ell de seguida va agafar un paper i una llapissera i va començar a apuntar. Bo, quan li vaig fer veure tot el desastre, portes que no tancaven, frontisses trencades, calaixos desencolats... Va quedar en que ho prepararia tot, allò que se'n duia al taller i el que havia de preparar per portar-hi.
Al cap de dos dies va remanèixer acompanyat d'un home prim, amb el nas gran i pel de barba. El seu cunyat, que havia de fer-li d'ajudant. Bo, entre una cosa i altra em va dir que estava casat i tenia fills i que tot hi havien fet carreres universitàries. Clar que no podíem ficar-nos en conversa perquè ell estava pendent de la feina, de la seua i de la del seu cunyat al qual renegava de tant en tant dient-li que a ell allò que no li agradava eren les coses mal fetes. Sentint-lo cada vegada n'estava més convençuda de la sort que havia tingut en pegar amb ell, un home tan formal i tan treballador i metòdic. Ben contenta tendria a la seua dona.
Quan al final del segon dia em va anunciar que estaven acabant se'm van riure els ossos perquè necessitava netejar i organitzar-ho tot per a la nit de Nadal reunir-nos la família com tots els anys. Així que el cunyat va desfilar primer i el senyor Ramon es va quedar per acabar les coses de detall i cobrar. Fins a quest moment a penes havien canviat algunes paraules, les precises. Però ja tot replegat li vaig demanar el compte. I metre es buscava la cartera em va demanar si jo era d'ací. I de seguida vam passar al tema de la família, i clar, van eixir els fills a reballar, i va i m'explica que Franco ho havia fet tot molt ben fet. Ostres, tu, mala barraca, ja la tenim, ara va i resulta que...Bo, quan més prompte acabem, millor. I que si ell quan el govern socialista, les dues úniques candidatures que va guanyar, els seus fills van començar a dependre el valencià a l'escola. I bé. Però que un dia va veure el llibre de valencià dels seus fills i va dir. Això no és valencià, és català. I va anar a dir-li a la mestra, que s'havia acabat, que el seus fills ja no aprendrien més eixa llengua. Home, li vaig colar jo, si és la mateixa llengua...I la vaig empastar, perquè es va plantar davant de mi sense deixar-me badar boca i em va explicar la seua versió de la historia de Jaume I amb pèls i senyals. Tot i que m'havia dir que ell no tenia estudis, que l'escola i les quatre regles. Doncs mira que bé va saber donar-me la conferència. Aleshores, segons ell, els catalans no existien ni el català tampoc, que era un poble que no s'entenien ni entre ells, mig afrancesats. Jo intentava parlar. Res. No cedia la paraula ni a pa calent. Va seguir citant-me autors, historiadors, literats, quasi tots castellans. Per acabar contant-me un conte sobre el País Valencià com si jo em mamés el dit, i afirmava que els valencians hi havien tingut de sempre la supremacia sobre els catalans...Supose que la resta es coneix.
Quan va acabar li vaig dir, vostè ha dit algunes coses correctes i d'altres que no ho són, deixe'm explicar-li ara la meua versió...En aquell precís moment, després de tenir-me dempeus a la cuina més d'un hora esperant amb paciència poder intervenir va em diu. Ho sent molt però ara me'n he d'anar, perquè he de pagar una cosa al banc i si faig tard em tancaran.
Concretant, feia anys que necessitava avisar un fuster, perquè amb el temps tots anem perdent. Total que vaig eixir de ma casa amb la idea fixa de no tornar-hi fins que trobés un fuster. Ja hi havia caminat un parell de carrers o tres i en això, plaf!. Què diu aquell lletrer tan...clàssic, més que clàssic, antic. Fusteria, semblaven lletres pintades a mà. I vaig pensar aquest és el meu home. Passe a l'interior i...Bon dia. Bon dia. Era un home major assegut a una taula de faena, no de despatx. Li comente els mil i un desperfecte que tenia a casa, a la cuina, al dormitori, a la cambra dels xics...Bo, em respon que a l'endemà vindria a veure-ho personalment per saber que calia fer. Em va semblar perfecte, fins i tot em vaig dir a mi mateix, si hagués sabut que era tan senzill trobar un fuster, aquí a la ciutat, no hauria arribat a aquests extrems. Ara, que sembla un home seriós i formal, com els d'abans.A l'hora convinguda es va presentar. Bon dia. Bon dia. Per on comencem?. Per on li semble, podem triar...Ell de seguida va agafar un paper i una llapissera i va començar a apuntar. Bo, quan li vaig fer veure tot el desastre, portes que no tancaven, frontisses trencades, calaixos desencolats... Va quedar en que ho prepararia tot, allò que se'n duia al taller i el que havia de preparar per portar-hi.
Al cap de dos dies va remanèixer acompanyat d'un home prim, amb el nas gran i pel de barba. El seu cunyat, que havia de fer-li d'ajudant. Bo, entre una cosa i altra em va dir que estava casat i tenia fills i que tot hi havien fet carreres universitàries. Clar que no podíem ficar-nos en conversa perquè ell estava pendent de la feina, de la seua i de la del seu cunyat al qual renegava de tant en tant dient-li que a ell allò que no li agradava eren les coses mal fetes. Sentint-lo cada vegada n'estava més convençuda de la sort que havia tingut en pegar amb ell, un home tan formal i tan treballador i metòdic. Ben contenta tendria a la seua dona.
Quan al final del segon dia em va anunciar que estaven acabant se'm van riure els ossos perquè necessitava netejar i organitzar-ho tot per a la nit de Nadal reunir-nos la família com tots els anys. Així que el cunyat va desfilar primer i el senyor Ramon es va quedar per acabar les coses de detall i cobrar. Fins a quest moment a penes havien canviat algunes paraules, les precises. Però ja tot replegat li vaig demanar el compte. I metre es buscava la cartera em va demanar si jo era d'ací. I de seguida vam passar al tema de la família, i clar, van eixir els fills a reballar, i va i m'explica que Franco ho havia fet tot molt ben fet. Ostres, tu, mala barraca, ja la tenim, ara va i resulta que...Bo, quan més prompte acabem, millor. I que si ell quan el govern socialista, les dues úniques candidatures que va guanyar, els seus fills van començar a dependre el valencià a l'escola. I bé. Però que un dia va veure el llibre de valencià dels seus fills i va dir. Això no és valencià, és català. I va anar a dir-li a la mestra, que s'havia acabat, que el seus fills ja no aprendrien més eixa llengua. Home, li vaig colar jo, si és la mateixa llengua...I la vaig empastar, perquè es va plantar davant de mi sense deixar-me badar boca i em va explicar la seua versió de la historia de Jaume I amb pèls i senyals. Tot i que m'havia dir que ell no tenia estudis, que l'escola i les quatre regles. Doncs mira que bé va saber donar-me la conferència. Aleshores, segons ell, els catalans no existien ni el català tampoc, que era un poble que no s'entenien ni entre ells, mig afrancesats. Jo intentava parlar. Res. No cedia la paraula ni a pa calent. Va seguir citant-me autors, historiadors, literats, quasi tots castellans. Per acabar contant-me un conte sobre el País Valencià com si jo em mamés el dit, i afirmava que els valencians hi havien tingut de sempre la supremacia sobre els catalans...Supose que la resta es coneix.
Quan va acabar li vaig dir, vostè ha dit algunes coses correctes i d'altres que no ho són, deixe'm explicar-li ara la meua versió...En aquell precís moment, després de tenir-me dempeus a la cuina més d'un hora esperant amb paciència poder intervenir va em diu. Ho sent molt però ara me'n he d'anar, perquè he de pagar una cosa al banc i si faig tard em tancaran.
Comentaris