Retrobar els @mics






...Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos...

Vincent Andrés Estellés

I he tornat altra vegada a la ciutat on vaig viure uns anys, on vaig deixar uns amics a qui, malgrat el temps i la distància, encara estime. Llavors vam compartir uns capitols de la nostra vida amb la inconsciència de que aquells moments podien durar sempre, de que la nostra fidelitat era inqüestionable, de que la nostra estima, sens dubte, ens mantindria units. 
Si, ara som més madurs, tot i que alguns han quedat inscrits com les notes d'una vella partitura que escoltaren aleshores, i encara no han volgut o no han pogut canviar. D'altres, orfens d'ideals, han confós la realització humana amb l'econòmica... No hi fa res. Adela em mirava, els seus ulls color avellana seguien essent expressius. I jo l'escoltava amb la mateixa admiració d'abans, quan em contava històries familiars per enèssima vegada. La Joana i la Telma parlaven de viatges després d'haver-se posat al dia amb el tema dels fills. Mentre, Cristeta, havent-nos mostrat la casa, feia servir un bon àpat, carn a la brasa i bon vi. A poc a poc va anar elevant-se el to i sorgiren les primeres rialles...L'expressió dels rostres es feia més afable per moments, i el to de la pell reviscolava. Tots trobàvem bé a tots. Sí abans qui més qui menys tenia els seus encants, ara potser els evoquem i un vel imperceptible ennobleix les faccions, i ens fa sentir que som els mateixos.
Amador s'acosta a la dona de Pere i li diu una galanteria. Ella esclata la rialla, les galtes semblen dos presecs madurs. Recorde les primeres eixides en colla. Ara ja en falten alguns, entretant nosaltres gaudim del moment encara. A Pep sempre li havia agradat la Joana, encara que va ser Lluis qui es casà amb ella. A les postres Joana i Pep conversen un poc apartats, ell s'hi acosta un poc més i ella sospira en notar la seua fragància. Després del cafè desapareixen. Carles em requereix per a que li diga a Roger que el que diu és veritat. Ximo ha eixit al cotxe i torna amb la guitarra. Comença minset acaronant les cordes. Li fem rogle. Afina. Enceta una cançó del nostre repertori. Ens afegim i ens mirem mentre li fem la passada. Vespreja. Encenem el foc. Ara damunt la taula unes pastes i vins dolços i vells ens evoquen els sabors de la terra. Neus encén unes espelmes ací i allà de l'estança. Sembla que el temps es detura. Mire el foc embadalit desijant que aquest moment no s'acabe mai...mai. Pep entra de puntetes, com si temera trencar l'encís i seu una mica apartat. Ximo inicia un altra cançò. Ara entra la Joana amb els cabell embullats i les galtes enceses, està preciosa.
Mire la silueta de les muntanyes contra el blau ultramar del cel. Encara romandrem uns dies junts. Se m'acosta Assumpta i em mira als ulls. Nestor per què no t'has tornat a casar. No sóc home de parella, la meua vida, Assumpta, està bé com està. No enyores la companyia d'una dona...Enyoraria més la meua llibertat si no la tinguera. Abraça'm, tinc fret, necessite sentir la teua escalfor. L'abrace i l'hi acarone els cabells. Escriu-me, Nestor, escriu-me.

     

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies