Memòries de la desmemoria 109

dimecres, 12 d'agost, 1992




Cal discutir-ho tot! Tot! La coincidència ens deixa en repòs, però és
la contradicció allò que ens fa productius.

J.W. Goethe, pensador i literat alemany (1749-1832)


Algú va tocar la porta del pis. Vaig mirar per l'espiell. En obrir una dona menuda i seca em mirà de l'altra part. Digué que era la propietària de l'albergho Marconi, que hi havia enfront. Va preguntar per les meus companyes. Li vaig dir que n'eren fora. El cas és que tenia un client molt especial, m'explicà. Es tractava de " il Generale", un vellet de més de vuitanta que havia arribat a passar uns dies com solia fer i, com que li agradava visitar a les amistats arreu els pobles veins, atés la seua edat, ella sempre mirava de fer-lo acompanyar per alguna de les llogateres del pis. Quan li vaig comunicar la seua absència es va veure molt compromesa perquè no es refiava de deixar-lo marxar tot sol. Llavors em va proposar a mi fer-me càrrec. Ell solia tornar a dormir a l'hotel. Bo, jo no tenia res previst...En fi, vaig dir-li que sí, que jo aniria amb ell. Ens veuríem a la porta de l'hotel. Em vaig preparar uns bermudes, una sahariana, calçat cómode i una bossa gran.


Don Josepe era un homenet de rostre agradós que vestia pantalò i jaqueta negra de pana fosca, camisa blanca i armilla de la que penjava la cadena del rellotge, i es tocava amb una gorra de visera que recordava als partissants. Fumava "Winston" gaire bé constantment. Li vaig fer reparar en el risc que suposava l'hàbit de fumar. Ell em va fer veure que havia practicat tres petits forats ran del filtre i això li permetia eludir els efectes del tabac. 


De seguida em va portar a una cafeteria molt cèntrica per esmorzar mentres em comentava que de seguida aniríem a comprar la premsa. Arribats al quiosc vaig veure que agafava diversos diaris. Li vaig demanar que per què ho feia i em va dir que per fer-se una idea de la veritat havia de llegir-ne uns quants i contrastar els seus contingut. Quan va eixir carregat com un ase li vaig dir que si volia se'ls podia dur a la meua bossa. Tot i advertint-li que necessitaria bona cosa de temps per llegir-ho tot.


Només arrancar l'autobús em va comentar que anava a visitar a un amic que hi havia casat una filla, i em va mostrar uns anells que duia als dits. Jo no en portava cap, va observar, no hi tinc afició, vaig dir-li. Penga'n un-em va dir com si foren bunyols-. No, no el necessite. Tot seguit es va lliurar a la lectura i jo a admirar els bellíssims paisatges. 


Havent arribat a Avenci, ens baixarem de l'autobús "il Generale" va dir que havia de fer-se una grappa. Tot just a li va durar dos glops i mentre xerrava amb coneguts vaig aprofitar per fer alguna foto. Abans de posarnos en marxa em va portar a veure aparadors de diverses joieries. Volia que li ajudés a escollir algun anell.


Entre una cosa i altra es va fer l'hora de dinar. "il Generale" va dir que hui aniríem a la mensa prensile, el mejadors dels ferroviaris. A tot això ens creuem amb uns altres coneguts i, amb un somrís picardiós, em va presentar com la seua molle...Tots vam riure. Dinant em digué que l'endemà hi havia quedat amb uns altres amics per anar a fer un àpat de bon restaurant a Biretto. A peu, baix el sol d'agost, enfilàrem una carretera estreta que ens portaria, a la propera estació segons el seu itinerari. Per fi arribàrem a poble del pare de la nòvia. Entràrem a un bar i va trobar-hi al seu amic junt amb altres. Se saludaren amb grans plantoflades a l'esquena i li alargà la mà amb el regal. L'altre, sobtat, contemplà complagut el magnífic anell d'or i li ho va agrair amb una estreta abraçada.


Eren prop de les vuit quan vam agafar l'autobús de tornada. Ja feia una estona que hi érem en silenci i tot seguit em va demanar quin del anells dels que duia m'agradava més. Jo li'n vaig senyalar un i en un res ja se'l va treure i tractava de ajustar-me'l al dit, malgrat el meua protesta.


Quan arribarem a Chianciano quedarem per l'endemà a la mateixa hora. Quan es girà per anar-se'n sense que s'adonés li vaig fer lliscar l'anell en una de les butxaques de la jaqueta.


Buf! estava morta. Vaig começar a despullar-me pel corredor, el cos em demanava llit, després d'una bona dutxa. Quan eixia embolicada amb la tovallola sonà el timbre. En obrir  vaig reveure a "il Generale" amb una flor a la mà. 
__Buona notte, Marina.