Dona en flor


Vine, perdut, que he trobat el desig
i vull omplir-me de tu
una vegada més.
Mossega'm cada indret
del meu cos
amb llavis tendres.
Desfulla'm amb les dents
com una rosa
i menja'm després
per fer-me més teua.

Jo et promet
no queixar-me
mai més.

Comentaris

Joana ha dit…
Magnífica..... m'ha encantat!
27 de juny del 2011, a les 22:11
Manolo ha dit…
Llum un poema con sentimientos y concreción, deseos imaginativos.
2 de juliol del 2011, a les 9:43
Llum Sánchez Penalva ha dit…
Hola, Eva he visitado tu blog y me ha impresionado tu deseo de ayudar a quienes la padecemos a sentirla de otra manera, con una actitud más conciliadora. Sí, creo que tu idea es muy buena y tu actitud generosa. Tiene que salir bien. Te deseo mucho éxito en tu empresa y te ofrezco toda mi atención, con la confianza de que serás una lider que no abrirá nuevos y esperanzadores caminos.

Un abrazo,
9 d’octubre del 2011, a les 21:08
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

                           !ALERTA!             Estimad@s amig@s,             Esta más que claro que éste es mi sitio, y lo ha sido desde                 toda la vida, más vale que lo respetéis porque de lo             contrario os vais a ver en problemas legales. Quede claro             que os he avisado. Si veo el menor indicio de vuestro paso             por aquí, tened por seguro que lo pondré en manos de las                     autoridades compententes y os va a salir caro...             ¡estáis  "@visaos"¡ENTENDIDO!                       
Més informació

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

Imatge
L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Més informació