Memòries de la desmemoria /cap 106

No tinc res cos endins que sigui més ferm
que les paraules.

Cinta Mulet i Grau (Horta de Sant Joan, Terra Alta 1958)


dijous, 15 d'agost, 1992


Al dia següent quan em vaig despertar les meues companyes Roser i Loreta ja havien marxat al treball. Em vaig trobar una nota:


"Bon dia, Marina,


La cafetera està preparada. Pots acabar d'instal·lar-te còmodament. Després, el món és teu! Ens veurem per la vesprada. Besets."


Eren prop de les 10 del matí. Vaig eixir a la terrassa i em vaig quedar contemplant el paisatge. El sol començava a escalfar i li donava una qualitat daurada al paisatge. El cel lluïa sense cap boira. Una sensació de felicitat m'embolcallava amb tebiesa. Mentre em feia el cafè vaig engegar la ràdio, havia d'anar familiaritzant-me amb la llengua. Em vaig preparar l'esmorzar, cafè amb llet i bollos del dia, vaig eixir a prendre'l a la taula de la terrassa. Respirar l'aire fresc, encara, del matí, era un regal del cel, mentre mentalment em programava l'itinerari. Un passeig pel centre i les rodalies del poble. Prendre un gelat a la plaza, comprar un plànol de l'indret i veure l'horari d'autobussos...Uf, massa coses. Vaig agafar la llibreta de notes...Tenia quasi tot el dia per davant i havia d'aprofitar-lo.


Em vaig vestir amb una brusa ampla i uns texans curts. Vaig agafar la bossa i vaig tancar la porta de l'apartament disposada a descobrir tot allò que l'avinentesa m'oferia. Vaig vagarejant pels carrers fins que vaig trobar un kiosc de premsa. Ah, les targes! els ho vaig prometre a la meua gent. Després vaig anar a seure a la terrassa d'una cafeteria i les vaig escriure. El millor vendria després, a la tornada, quan pogués comentar-los personalment les meues impressions.

De camí vaig preguntar pel mercat. Havent arribat vaig veure les parades muntades a la plaça del poble, uns llocs que mostraven roba xulíssima, ben col·locada a les seues perxes...Hi havia de tot el que volgueres demanar... Oh, Dio! tot allò era massa. Hi vaig mirar amb tranquil·litat les diverses  mercaderies. Entremig de la gent, parava l'orella, per capturar algun fragment de conversa per comprovar si la podia entendre. Sí. M'assabentava, sí... Cap a migjorn el sol escalfava força, tot i que a mi em semblava trobar-me "al país de les meravelles".


Un balneari. A l'entrada, la taquilla amb els preus. Dubtava. Em feia l'efecte que era massa car...Si no em llançava, però, perdria l'oportunitat de conèixer-ho. A l'interior sonava la música d'una orquestrina. Hi havia gent per tot, uns seien a les tauletes sota uns parassols immensos, d'altres ballaven a la pista al so de la música.


Vaig descobrir unes aixetes d'aigua instal·lades a uns expendedors d'acer inoxidable. Un home s'omplia el got d'una d'elles. Li vaig preguntar. Cada aixeta dispensava un aigua diferent, segons allò que es volgués tractar. I com que n'estaven per prendre les aigües de tractament, la música i el ball, més la possibilitat de fer alguna coneixença, i relacionar-se amb gent que ja es coneixía d'altres estades, fornia un ambient ideal per passar l'estona amablement. 


Em vaig omplir un got i em vaig retirar a un lloc des d'on podia veure el conjunt ple d'animació i elegància. A glopets, com vaig observar que feien els altres, gaudia d'aquelles aigües com si foren l'elixir de l'eterna joventud.