Memòries de la desmemoria 103

divendres, 10 juny, 1992

Moltes vegades, el que callem fa més impressió que el que diem.

Píndar, poeta grec (~518-~438 aC)

Aquella vesprada quan vaig entrar al local, un parell d'hores abans de l'actuació, estava solitari. Només vaig distingir la silueta d'una dona asseguda a una de les taules amb taulell de marbre. Em va estanyar. El local no estava obert al públic a aquelles hores encara. En sentir els meus passos ella es girà i els nostres mirades es trobaren.

__Hola...

__Hola, Marina.

__Ens coneixem?

__Fa temps coincidírem en una actuació d'una banda Xeca, al Tropical.

__ Ah, sí, ja et recorde. Tu ets representant de músics de jazz. Per cert no van arribar a presentar-nos amb tot l'enrenou del montatge que portàveu aquella nit. Amb tot recorde la teua fesonomia i sobretot l'energia amb la que preparaves l'actuació dels teus músics.

__Sí és el meu ofici. De vegades s'ha de fer un poc de tot. Però funcione com un tot terreny, jo. El meu nom és Nerea.

__M'alegre molt de tornar a veure't, Nerea.

Nerea no era una bellesa, però tenia una desinboltura i una seguretat en els seus gestos que la feien molt atractiva. M'agradava, a més no coneixia cap dona que es dediqués a aquest treball. Vestia de negre, una brusa llarga i una falda entubada amb un fular de colors fucsia, rojos, granats, violats...Els cabells curts se'l subjectava amb un mocador torçat i lligat sobre el front amb un nus a la nuca. Per damunt del qual li queien uns flocs rebels color safrà. 

__He sabut que actuaves...I he vingut a veure't, Marina.

__Doncs t'assegure que no em mereisc tal honor. Només sóc una dilectant i bo, d'una manera un poc de calbot m'hi trobe fent de cantant de la banda on toca un amic meu. Tot i que no tinc queixa, ben al contrari. La gent del grup és total i m'ajunden en tot. A més tenen un sentit de l'humor...Si vols parlar amb Demetri, el cap de la banda, no trigarà gaire estona.

__Què vols pendre?

__Què prens tu?

__Un gintònic.

__Això mateix. Vaig a portar-los. Espera´m.

Vam seure juntes i al cap d'una estona parlàvem com si es conegueren de sempre. Nerea era força expressiva i tenia una mirada provocadora. Em va fer pensar que a l'ambient en que es movia havia de tenir molt d'éxit. Mentre que jo havia de lluitar cada dia amb la meua timidesa per tractar amb la gent de la banda o la que solia venir a l'actuació. Al llarg de la nostra conversa vaig comprovar que Nerea era una dona de mentalitat oberta, segura de si mateix i intuitiva. Em va comentar per damunt damunt la seua trajectòria fins arribar on hi era en aquest moments.

__Sí, soc filla única. Visc amb ma mare. Món pare va morir i em va deixar propietaria de diversos establiments d'hosteleria. Però va venir la crisi i ens vam arruinar. Després vaig treballar, entre altres coses, de secretària d'un polític. Arribat el moment el seu partit va perdre les eleccions  les i jo l'ocupació.

__Senyoreta Molins__Va dir en Demetri, cinc minut i la vull a l'escenari. Hem de veure alguns detalls.

__Sí, senyor, a l'ordre, senyor!

A correcuita ens donàrem els telèfons.

__Seguirem en contacte, Nerea. No sap com m'alegre de tornar a veure't.