Memòries de la desmemoria/ cap 49

12, maig, 1988/cap 49




La veu de l'intel·lecte és silenciosa.




Sigmund Freud, neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi (1854-1939)

Aquella vesprada en tornar del treball vaig escoltar el so del violoncel. Amb tota la moguda que portava em vaig adonar que feia temps que no parlava amb Lucans, i em va venir el desig de veure'l, però em sabia greu interrompre'l.

En eixir a la terrassa a replegar la roba em sobtà el vent dolç que portava la primavera. Em sentia neguitosa, cansada, tenia son. Vaig començar a doblar la roba, a poc a poc, el pensament perdut en mil coses alhora i en cap d'elles per complet. Bo, un pensament s'hi imposava sobre els altres. Lucans, feia temps que no ens veiem...Era un home estrany, no es feia notar i tenia un caràcter tranquil·litzador. M'agradava mirar-lo, els seus ulls color avellana tenien una llunyana melangia i les mans... “ le tue mani, mani grande, mani sensa fine...” cantava Iva Zaniki al tocadiscos. I a mi, se m'omplien els ulls de llàgrimes sense saber com ni per què.

Havia de corregir redaccions. Em vaig preparar la carpeta i tot el material. Mentrestant s'acabà el disc i es va fer el silenci. Vaig caminar com una somnàmbula fins a la seua porta i li toquí amb la nostra contrasenya.

_Marina, quina sorpresa_va dir en obrir la porta.

_Sí, em sap greu molestar-te, però no podia concentrar-me al treball i...ací em tens.

_Seu. Quan de temps...T'he trobat a faltar. Com va tot?

_No ho sé_vaig dir-li, com si m'haguera preguntat el teorema d'Euclides. En això la meua mirada ensopegà amb una foto amb portaretrats damunt d'un prestatge de la llibreria.

_¿És la teua novia ?_es girà a mirar la foto.

_Era.

_¿Era?

_Vam trencar ja fa temps._Va dir amb veu incolora.

_Vaja, ben vingut al club de les “ànimes solitàries”. I din-me, si no és molt demanar, encara la conserves, vull dir, ¿damunt conserves la foto? Perdona, no cal que em dones cap explicació_. Em posí dreta i vaig donar unes passes tot contemplant aquell seu espai._ T'ha quedat ben bé la mà de pintura, i el color molt encertat.

Amb ell em sentia a la gloria, fins on el coneixia semblava una bona persona. M'haguera agradat ser el seu gat. Si, ja ho sé, estic una mica boja, però que hi farem. Les meues experiències erotico-festives, com deia la Dèlia, havien resultat, fin al moment, un fracàs esplendorós, Així que ja podia dedicar-me, sense recança, a la vida contemplativa. Pensava mentre la llum del capvespre s'afeblia per moments.