Memòries de la desmemoria 39




7,novembre 1987/ cap 39



Ningú vol morir a poc apoc , perquè l'agonia que es perllonga és la més amarga

Mari Pau Janer Palma 1966


Lenon,

Des de l'últim dia que dinàrem amb Bruno, fins ahir que vaig sentir el teu missatge al contestador, ni una paraula. Mentrestant quina fredor, quants propòsits d'excloure't de ma vida, quants intents d'oblidar-te. Amb tot continue pensant amb tu. Pense amb tu ja sense pena, quasi sense emoció, sense tristesa. Les converses que imagine tindre amb tu van morint lentament, agonitzen al transcurs els dies.

De vegades em sorprenc a mi mateixa pensant "açò o allò ho comentaré amb Lenon." Li diré allò del seminari de psicologia i també li demanaré que em torne a contar aquell acudit que em contà per telèfon. Em somric a mi mateixa pensant en comentar-te tantes coses, tantes...Després es succeïxen els dies de silenci. Res. A cap hora. Enlloc.

Al principi de la teua absència em sentia trista, de vegades desesperançada,fins i tot he passat moments de ràbia. Després, poc a poquet la ferida va tancant-se. Et recorde menys. Ja no t'espere. M'atordisc amb les meues coses, els meus problemes i els meus projectes. Això em tranquil·litza. De tant en tant em dic a mi mateixa, ja no em fa mal.

Amb el pas del temps comence a trobar-me millor menys enfonsada, menys vulnerable. I afirme que no em tornarà a passar, ara ja no. Ja no signifiques res per a mi. Res. Però no és cert. Em fastiguegen les meues mentides, i m'humilia el meu propi dolor. Jo sóc una joguina que pren i deixes al teu antull. Promet refusar-te la propera vegada que em busques. Em prepare excuses, falsos arguments, ves a saber què, per tal de no tornat a sentir-me així.

Volguera trobar les forces suficients per trencar amb tu . Amb tot no puc, encara no puc. Malgrat que la teua malvolença em destrossa per dintre. Volguera odiar-te, o millor,despullar-te de tota la càrrega afectiva amb la que et vaig investir, de franc, des del primer moment, i condemnar-te a la més absoluta indiferència. Tanmateix no puc, m'he penjat de tu, m'atreus d'una manera inconscient, inconvenient i absurda.

Quan em dius que sóc “unatiadeputamare “ que segons tu significa que puc ser companya, amant, i amiga és com si em penjares la medalla de l'Andreu. És a dir que puc ser tot això, sí, però no amb tu. Mira hui per hui tan sols sóc una dona que ha tingut la mala sort de pegar amb tu. I no tinc per què recriminar-me res més.

No t'he inspirat simpatia, amistada, ni molt menys d'afecte, perquè tu ets un tros de soca incapaç d'experimentar cap sentiment, i punt.

Adéu, Lenon



He arrencat totes les planes

en les que vivies,

i les he llençat al foc.

Les he mirat retorcent-se i morint,

el vent s'ha emportat les teues cendres

Des d'ara el silenci propiciarà l'oblit.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies