El món de Roser

AMSTERDAMSE Bos

Ens trobaren amb un bosc de més de mil he. plenes de praderies, arbres, i unes dues-centes espècies d'ocells, tot i que no han sorgit d'una manera natural sinó que és obra -com moltes coses en aquest país guanyat al mar-, de la ma de l'home. Ens vam assabentar que als anys trenta es transformà aquest polder, seguint un disseny que recorda la campanya anglesa, amb gran praderies verdes, arbres de diferents espècies i tonalitats, i grans espais per a l'esplai i el divertiment dels visitants. A l'entrada principal poden llogar-se bicicletes, canoes i vaixells de pedal. Nosaltres ens quedaren amb unes humils bicicletes i ens endinsarem pel bos que té cinquanta-un qm. de carrils bici, i una infinitat de rutes per fer-les a peu. Ens sentirem con "Alicia al país de les meravelles."

Comentaris

Araceli Merino ha dit…
Llum, per fi he pogut fer cap al teu pais de les meravelles de relats. El que més m'agrada és el sentit comú que hi desplegues.
Una vegada més estic amb tu. La natura és quasi sempre un viatge al país de les meravelles, potser perquè el ciment i les totxanes ja ens surten per les orelles.
Una abraçada ben gran.
16 de maig del 2010, a les 21:38
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

                           !ALERTA!             Estimad@s amig@s,             Esta más que claro que éste es mi sitio, y lo ha sido desde                 toda la vida, más vale que lo respetéis porque de lo             contrario os vais a ver en problemas legales. Quede claro             que os he avisado. Si veo el menor indicio de vuestro paso             por aquí, tened por seguro que lo pondré en manos de las                     autoridades compententes y os va a salir caro...             ¡estáis  "@visaos"¡ENTENDIDO!                       
Més informació

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

Imatge
L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Més informació