Memòries de la desmemoria 32

Octubre 1987/ cap 32

Al col·legi les coses no pintaven bé. Hi havia una moguda de sindicats impressionat. Molt sovint quan acabaven les classe del matí ja teníem anunciada la visita del delegat d'algun del sindicats per posar-nos al corrent de les negociacions que s'estaven portant a terme a Madrid per aconseguir una taula reivindicativa que, encara que fora més que justa,era impensable que el govern socialista de torn l'assumís. Al claustre tenien un representant de CCOO i un altre de PSOE. Es respiraven aires de vaga. I això per a mi implicava rullar el rull, perquè si bé ja em resultava difícil fer front a les despeses que suposava la meua vida en solitari, no volia ni pensar si havíem de recórrer a la vaga. De moment s'hi trobaven en negociacions. Les reunions, però, acabada la jornada del matí, eren freqüents i les diverses faccions del claustre s'esbroncaven en contínues disputes que, a un claustre de uns trenta i tants membres esdevenien interminable i estèrils. Cert que calia una revisió dels salaris i de les condicions de l'ensenyança, cert que calia una reforma educativa seriosa. La qüestió consistia en avaluar quin era el moment més oportú. I si decidíem que sí cercar la unanimitat del col·lectiu o, si més no, una important majoria.

Pel que feia al meu treball personal em sentia a gust. Havia aconseguit iniciar als meu alumnat en el gust pel teatre, dedicant-li una sessió setmanal que va tenir molt bona acollida. Així com introduir-los en la forma d'expressió escrita, la redacció, en la que es van engrescar de gust , sobretot quan vaig aconseguir posar-me en contacte amb un company d'un poble proper que tenia duia un grup del mateix nivell. Llavors proposarem als nostres alumnes respectius iniciar correspondència d'un amb altres , sense conèixer-s'hi naturalment va ser tot un èxit

Aquella vesprada, quan vaig tornar de la feina em vaig deixa caure al sofà. Em trobava especialment neguitosa. Llavors sonà el telèfon, l'hagués estampat.

_On t'has ficat?_ era la veu del Lenon. ­ Quina sorpresa, ja no esperava tornar a sentir la seua veu.

_ Hola, ginjol. ­Com et va la vida ?

_ No tan bé com als funcionaris...

_ Què sabràs tu.

_ Escolta, sóc membre de l'associació de pares del col·legi dels meus fills._ Ara si que m'has mort. Vaig pensar.

_Al gra_ li vaig amollar tallant-lo de raons.

_Doncs que com ens hi digueres que t'agradava el jazz, hem pensat portar-te a “Naufragi”,on actua un grup molt bo aquesta nit...

_Home una idea brillantina. No em vendria malament tinc el cap com un tabal.

_En eix cas...

_No, si el que volia dir-te és que agrairia canviar d'ambient per variar.

­_T'esperarem a la porta sobre les onze. T'hi val?

_Perfecte, tio. Deu t'ho pague en fills.

_Capulla!.

Ostia tu, el que menys m'imaginava és que fos ell, vaja ell, el mateix Lenon, amb la seua veu..misteriosa. Quin bitxo l'hi haurà picat? Bé, serà millor que em deixe d'indagacions i em pose al tall. He de rentar-me el cap. Hauré de tenir -hi un aspecte « captivador ». Va ,ara de veres, què em pose...?

Quan vaig arribar hi eren a la porta. Salutacions afectuoses. Entrem-hi?. La sala no era gaire gran. Grades en rampa enmoquetades a banda i banda d'un corredor central. La barra discretament ubicada al darrere d'unes columnes. Llums indirectes i bon ambient. Actuava la Big Band Jofry's Garden, Escocesa. Tot un esdeveniment. Amb tan sols uns minuts es va omplir el local i la gent va començar a seure's al terra, sobre la moqueta.

Em vaig col·locar enmig dels dos, equidistant, i ja començaren a fer conyes abans de començar.

_ Estàs molt bonica aquesta nit. A què olores? Digué el Lenon apropant-se un pel més del necessari.

_ Epi em mirava sense gosar dir-ne ni una. Potser estigués ressentit perquè no havia aconseguit que quedarem. Després del ram de roses, que li vaig agrair al seu moment. Però jo em sentia tan feliç d'estar amb el Lenon que no li vaig fer massa cas

Quan va començar l'actuació em vaig quedar corpresa amb la música. No tenia prou ulls per veure als músics i escoltar com tocaven. Fins i tot reconeixia algunes peces.

De sobte em vaig adonar que mentre jo estava tan enlluernada pendent de l'actuació, l'Epi em passà el braç pels muscles i s'entretenia acaronant-me l'orella, mentre que l'altre anava tantejant-me la cintura. A veure, vaig pensar¿ com es juga a aquest joc.? Ens somrigueren els tres aparentment complaguts. Amb tot se'm va encendre l'alarma i tan prompte feren el primer descans els vaig dir que em disculparen, que havia d'anar al bany. I vaig eixir com un coet a prendre el primer taxi per tornar a casa