Memòries de la desmemoria 33

Dimecres, 21, d'octubre 1987/cap 33

vent

Hui ha estat un dia que havia d'esborrar del calendari. En Lenon per fi ha vingut a buscar-me al treball, en acabant la jornada del matí. Ha estat un detall molt atent. Pensava que volia que dinàrem junts El que ha vingut a continuació ja m'ha fet dubtar de les seues intencions.

Tot seguit m'ha proposat acompanyar-lo fora de la ciutat a replegar un cotxe per reparar-lo. No m'ha donat més explicació. Ell, com sempre, és home de poques paraules Quan hem arribat, a la casa en qüestió, una dona de mitjana edat, rosa i arrodonida li ha eixit al pas, i s'han saludat amb excessiva confiança. Els he vist conversant uns moments però no he parat l'orella.

Quan han acabat les deliberacions ell m'ha comunicat que era amiga seua, i que volia que li replegués el vehicle per dur-lo al taller. Així que ell anava a emportar-se'l, mentre que jo havia de seguir-lo, al volant del seu. No havia que fer res més que seguir-lo. Porca misèria!En sentir la seua proposta m'he adonar que el seu requeriment havia tingut una intenció eminentment utilitària.

Per suposat que no m'ha fet gens de gràcia. Encara no em sent segura per conduir el meu petit Renault 4 per la ciutat...En tan poc temps em movia amb dificultats, no coneixia els, espais, ni els carrers ni les direccions... Amb tot ell va dir-me que no havia de fer res més que seguir-lo, que el trajecte no era massa llarg. No em va convèncer. Quan vaig engegar un vehicle que no coneixia anava cagada.

Tot va rutllar mal que bé fins que vam entrar a la ciutat per una gran avinguda que tenia uns quants carrils a banda i banda, i havia de fer un gir a l'esquerra en arribar a un determinat semàfor. Quan va arribar el moment, com que estranyava el vehicle, no encerte amb el pedal del fre i vaig petjar l'accelerador. Així que li faig envestir una bona trompada per darrere. Ell, amb la flegma anglesa que el caracteritza, se'n va baixar a avaluar les conseqüències.

_Sí...li has deixat un el pilot una mica alacaigut...Cosa de poca importància._Va dir per tranquil·litzar-me, llevant-li ferro a l'incident però fotut. S'hi notava que no l'hi havia fet cap gràcia. Mentre que a mi, passats els primers moments, m'hi semblat molt oportuna la falla involuntària, per suposat. S'ho havia guanyat a pols.

Després tampoc ens posaven d'acord sobre on aniríem a dinar. Jo no volia anar al Tramús, que és on solia reunir-se en Epi amb tota la seua de cort de gorrers. I ni de bon tros on ell solia anar a dinar, el Paradís, un bar empudegat de fums de fregir, amb els seus companys i amics. El temps passava i havíem de tornar al treball. Semblava que estigués determinat que els nostres encontres foren sempre a l'interior d'un o d'altre cotxe.

_Bo, està vist que l'acord entre nosaltres és impossible.­ _Li digué sense més preàmbul.

­_Per què dius això?

_Cony, doncs, ho dic perquè ets l'home de les ambigüitats. Per què dimonis em busques per ficar-m'hi en dificultats. No hi ha cosa que més m'empipe que et passes la vida creant-me problemes. No signifique res per a tu. D'acord, això ho tinc molt clar. Llavors, deixa-m'hi estar; per favor, no em telefones, ni em busques, ni em mareges. S'ha acabat, deixa'm en pau. No em compliques més la vida.Vols?

_ Dona, tampoc cal posar-se així.

_ Són les dues i quart. A les tres he d'estar al. tall. Vols dir-me que pretenies amb aquesta nova aventura? Si de cas fer-me conèixer a una més la teua cohort. Tio ets ridícul. No saps ni el que vols. Au, detura el cotxe que jo me'n abaixe ja._ Va i fer una frenada de pel·lícula de gàngsters. Me'l mire amb cara de males puces, i me'n ixc tancant amb una bona portada.

Quan vaig acabar la classe me'n vaig anar al gimnàs. A eixes hores el trànsit a la ciutat era calamitós. Una boira espesa de fum, el sonar constant dels clàxons, la mala gaita dels conductors que s'increpaven desesperats, em feia enyorar els carrers tranquils del poble. Sort que el poliesportiu on anava hi era vora una gran avinguda i no hi havia problema per aparcar.

La sessió en va fer bé per desfogar-me després del número que vaig haver-li de muntar al paio de les ulleretes. Quan vaig eixir de la dutxa em trobava més calmada. Ara agafaria el meu elegantíssim Renaut-4, de tercera mà, tres portes, sense calefacció, i me'n aniria tranquil·lament al meu àtic. Buf, vaja dia.

Aquesta era la meua intenció quan vaig haver d'introduir-me, a la plaça dels meus pecats, per fer el canvi de sentit. Quan faltaven uns metres per arribar al semàfor vaig determinar el carril en el que anava a situar-me. Frene, arribe i pare en sec. Em vaig quedar clavada just al meu carril. En això un camió monstruós se'm ve damunt refregant-me tot el lateral esquerre amb un soroll espantós- per un moment vaig témer que em deixes planxada com la Pantera Rosa.- Em vaig quedat freda. Quan vaig reaccionar, en intentar obrir la porta vaig comprovar amb estupor que hi era totalment compactada. Perplexitat.Amb penes i treballs aconseguix eixir per l'altra porta i m'adrece al goril·la, que quasi em liquida. Ni s'havia mogut. Un jove gras i panxacontent.

_ Bo, anem a veure com apanyem açò. No?Li ha faltat un pel per passar-me per damunt._Li vaig dir mentre el semàfor seguia en roig.

_De seguida. Faltaria més_ diu el malparit._ Hi aparcarem ran el vorell i de seguida farem els papers.­ Allà mateix vaig veure un guàrdia, la qual cosa va tranquil·litzar-me de moment. Tot seguit canvia el semàfor al verd i observe bocabadada com l'individu arrenca, gira a la dreta i es dona a la fuga.

La ment se'm quedà en blanc. No m'ho podia creure. Aquell torracollons m'havia esclafat tot el lateral esquerre i se'n havia anat tan campal.