DEMÀ SERÀ EL DIA DE REIS

Són les 3 de la vesprada, què faig me'n vaig a pegar una volta? O em tombe a fer una sesta no massa llarga, que em demana el cos? O...faig una lleu reflexió sobre el tema? Difícil elecció. Afortunadament vaig néixer en un temps en que no existia la televisió. A la plaça Vella del meu poble venien els venedors ambulants a posar les seues parades al resguard dels arcs de la plaça i també ocupaven la resta, a cel obert, amb un fred que pelava.


La meua iaia vivia aprop de tan suculent espectacle, al carrer Empedrat. Mare meua, ens faltaven ulls per mirar tantes i tantes meravelles. Les nines de cartó, més teses que un orgue, els carrets de fusta amb cavall i tot, les espases, les pilotes multicolors i els balons de reglament...Sort que arribaven uns dies abans, la qual cosa en donava l'oportunitat de mirar i remirar, pensar i repensar...I canviar d'opinió sobre el que anàvem a demanar als Reis. No, llavors encara no s'havien inventat les cabalcates ni res a veure. Però els xiquets del meu poble passàvem hores senceres contemplant tanta magnificència. Quina de joguets de totes formes i colors (cap de mecànic per suposat). Els menuts ens ensarronàvem en llargues discussions i fins i tot en baralles perquè ens disputàvem les joguines abans que arribara el dia...La mateixa idea de que no en en hagueren per a tots ens posava els pèls de punta, irritables i rabiosos.


El temps passava lent però rapit. I com que sabíem que no podíem demanar massa coses miràvem i remiraven totes aquelles meravelles, quin mal de cap! haver de decidir-se per uns i no per altres. Supose que era un bon moment per a comprendre el valor de l'elecció. Cridàvem, i frunzíem com les mosques colloneres. Els amos de les parades acabaven per ahuixar-nos. Però res. No els deixatàvem viure amb tanta gresca.


La nit de Reis, les meus germanes i jo, preparaven tot allò que podíem oferir als camells per menjar, i s'hi col·locàvem als balcons amb l'ajuda de ma mare. Haurien de tindre un muntó de fam després de tants dies de viatge. Llavors castanyes, nous, sucre...A casa no sabíem ben bé els gustos d'aquells animals tan rars, i qualsevol cosa ens semblava obsequiosa per afalagar el seu paladar. Havíem de gitar-nos prompte, perquè si venien els Reis i ens trobaven desperts, no ens deixaven res, ai Senyor!... Això deien els grans, nosaltres no sabíem si era o no era, per si de cas obeíem...no fos temptació...com deia la iaia.


Poques emocions recorde tan intenses com la nit de Reis a aquella edat.


En fer-se de dia preguntàvem si podíem anar a veure que ens hi havien deixat. Mentre pujaven les escales de quatre en quatre per anar fins als balcons de les sales de dalt, el cor em bategava com si tingueś a dintre el pit el despertador que ma mare sempre deixava sobre la tauleta de nit. Quan més m'acostava als balcons més se'ns assecava la gola per l'emoció. Mira que si no m'havien deixat res...Ni pensar-ne. A espentes i puntillons arribàvem a dalt. Miràvem primer a través dels cristalls...No, no podia ser, era massa, massa meravellós, massa coses, les que hi havíem demanat a la carta i les que no. Esbalaïdes miràvem apegant el nas als vidres que s'entelaven pel baf...Després un esclat de crits gojosos, gloriosos, inoblidables que encara ressonen en algun lloc misteriós a dintre meu.


No he conegut felicitat més gran.