Les grans sequeres (conte) Roser Bofill

Caminen sobre el terra esberlat per la sequera sense un bri d'herba. Caminen sota un sol poderós que els ofega com una tela d'aranya. L'horitzó és cada vegada més lluny.

Porten amb ells les dues bestioles que els hi queden, i un feix de roba. En una caixeta porten, cap el destí desconegut, l'infant que va morir fa poc. Amb ells caminen, al seu costat, els fills petits que qui sap si arribaran a grans.

Cap cot, l'home camina. La mare mira al cel esperant el miracle d'un núvol prometedor. Caminen sense saber què trobaran ni si trobaran alguna cosa. Però segueixen endavant. No s'aturen.

Ho han perdut tot. No tenen res. El miracle, però, viu dintre d'ells: els hi queda encara la misteriosa esperança que els fa seguir.

El misteri dels homes rau en aquesta esperança que els fa caminar endavant.