Les grans sequeres (conte) Roser Bofill






Caminen sobre el terra esberlat per la sequera sense un bri d'herba. Caminen sota un sol poderós que els ofega com una tela d'aranya. L'horitzó és cada vegada més lluny.
Porten amb ells les dues bestioles que els hi queden, i un feix de roba. En una caixeta porten, cap el destí desconegut, l'infant que va morir fa poc. Amb ells caminen, al seu costat, els fills petits que qui sap si arribaran a grans.
Cap cot, l'home camina. La mare mira al cel esperant el miracle d'un núvol prometedor. Caminen sense saber què trobaran ni si trobaran alguna cosa. Però segueixen endavant. No s'aturen.
Ho han perdut tot. No tenen res. El miracle, però, viu dintre d'ells: els hi queda encara la misteriosa esperança que els fa seguir.
El misteri dels homes rau en aquesta esperança que els fa caminar endavant.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

                           !ALERTA!             Estimad@s amig@s,             Esta más que claro que éste es mi sitio, y lo ha sido desde                 toda la vida, más vale que lo respetéis porque de lo             contrario os vais a ver en problemas legales. Quede claro             que os he avisado. Si veo el menor indicio de vuestro paso             por aquí, tened por seguro que lo pondré en manos de las                     autoridades compententes y os va a salir caro...             ¡estáis  "@visaos"¡ENTENDIDO!                       
Més informació

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

Imatge
L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Més informació