L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Per a no apartar-me de la meua forma de ser, que diu sí i que tan sols de manera indirecta, tan sols contra la seua voluntat, té a veure amb la contradicció i la crítica, senyalaré de seguida les tres tasques per les quals se té necessitat d'educadors. S'ha d'aprendre a veure, s'ha d'aprendre a pensar, s'ha d'aprendre a parlar i a escriure: la meta en estes tres coses és una cultura aristocràtica.
Comentaris