Corinne

Hui he rebut una carta de la meua amiga Corinne. M’escriu amb una màquina molt antiga, encara que conserva una cal·ligrafia molt fina i elegant. Hui, amb la carta, m’envia unes fotos, del seu gat Roucky i l’altra del seu gosset Doudou. Aquesta és tota la companyia que té i se'ls estima més que les ninetes dels seus ulls.

Ella es de nacionalitat holandesa encara que viu al Marroc tota la vida. Ens vam conèixer perquè una amiga, Joana, em va parlar d'ella i jo li digué que vingueren totes dues a dinar a casa. Aquesta dona aleshores passava per unes circumstàncies molt especials. El seu marit feia dos mesos que se'n havia vingut de Casablanca a cuidar a una tia seua molt velleta, veïna de la meua amiga Joana, que es trobava molt malalta. Després d'algunes setmanes, quan la tia va passar a millor vida va i resultà que el nebot es va sentir malament, i de seguida  li van diagnosticar una malaltia molt greu en fase terminal.
Quan Joana, que també va assistir al marit de Corinne, li va comunicar la situació a la seua dona ho va fer massa tard. Corinne immediatament agafà un avió i es hi presentà. Quan va arribar-hi es va trobar que el seu marit ja era mort.


Li vaig dir a Joana que vingueren a dinar a casa. Només obrir la porta em va colpir la persona de Corinne. Una dona gran, octogenària, com jo no en havia vist cap, perquè vestia amb senzillesa i distinció; tot en ella era harmoniós i convenient a la seua edat i condició. Després de dinar la Joana es quedà dormint en la butaca i nosaltres dues van intentar iniciar una conversa, cosa que resultava prou difícil perquè el meu francès oral llavors era prou deficient, i a ella li passava el mateix amb el castellà. Amb tot ambdues volíem fer-nos entendre i sembla que ho aconseguírem. Barrejant les dues llengües ens vam passar un parell d’hores sense adonar-nos-en. Ella em mirava mentre conversaven amb una expressió tendra i acollidora que emanava del seu rostre seré, en la seua tristesa. Mentre jo la contemplava i tractava d'imaginar-me-la viatjant tota sola, als aeroports, a l’avió...Tanmateix d'ella es desprenia una energia i una serenitat que m’ admiraven. Per un moment vaig pensar que en ser gran, si arribaria, voldria ser com ella. Li vaig donar les meues dades i ja no la he tornat a veure. D'això ja fa uns quants anys.

z

Al principi ens creuaren algunes felicitacions per Nadal, ella m’ escrivia en castellà i jo li responia en francès. Poc a poc començàrem a enviar-nos curtes notes, la nostra competència idiomàtica no donava per a més. Va anar passant el temps i les notes van esdevenir cartes breus...A través d’aquesta correspondència vam anar descobrint-nos l’ una a l’altra i confesse que ara és per a mi una de les relacions més tendres i dolces de la meua vida.


Corinne ara tindrà prop de noranta anys, posseïx una lucidesa envejable. Se val per a fer totes els seus quefers i tot el que comporta atendre els seus animalets. Té amistats sí, però es freqüenten poc. La seua família és a Holanda, tot i que la visiten de tant en tant. En aquesta última carta em comenta que no té televisió perquè diu que el seu marit no la volia a casa, atès que, quan i eren a ca els amics, sovint aquests interrompien les converses per escoltar o veure la TV. Per la qual cosa ell mai no va ser mai partidari de tindre un televisor a casa. Ella diu que és millor així perquè amb la TV no tindria temps de atendre tot les seues activitats...És una dona que enfronta les adversitats amb una gran presència d'ànim. Mai no es queixa de res sinó que encara dóna gràcies al "Signore" com ella diu. Admire les moltes i gran virtuds que té, una persona d'una exquisida sensibilitat i una gran benevolença; amb extraordinària capacitat d’expressió del seus sentiments, i una gran comprensió de la vida i dels altres.
El fet d'haver-la conegut ha estat tot un privilegi per a mi, em sent afortunada realment tant com de gaudir de la seua amistat.