Un esguard de mar blava

Pierre, un ric industrial de seixanta-cinc anys, invita a Chloé, la seua nora, a passar un cap de setmana a la casa de camp familiar. Ella accepta, duta per la necessitat de canviar d'aires a causa del recent abandó del seu marit. La amaba està magistralment teixida al voltant d'un diàleg que els dos personatges mantenen en un moment crucial de llurs vides. Ell, sempre arrogant i introvertit, baixarà la guardia per primera i darrera vegada per a revelar-li un secret, allò que ell va viure... o tal vegada allò que ell mai no visqué. La amaba és una novel·la alegre i trista alhora, un fragment de vida una punyent història d'amor contada amb eficacia i capacitat d'observació que caracteritzen a aquesta enlluernadora figura de les lletres franceses. A través d'un diàleg commovedor, Anna Gavalda ens parla de les nostres vides, dels nostres dubtes, de les nostres renúncies, i també de les nostres esperances, de la nostra ironia i de la nostra tendresa.

Ischia, 12 d'agost 1992 Hi ha mestres que saben ensenyar però no saben aprendre. El mestre  que només sap ensenyar i no sap aprendre no és un bon mestre. Concha Buika (Palma 1972) Quan vaig obrir les portes del balcó de la habitació i vaig contemplar el paisatge amb la llum del matí, em vaig quedar corpresa.  L'illa era una muntanya prou empinada, que s'obria i aplanava en la base, poblada de pins i voltada de platges. Quina preciositat, el mar era una immensa maragda. Un castell imponent s'endinsava en el mar. Després vaig saber que va ser construït feia cinc-cents anys, quan  Nàpols i Sicília pertanyien a  la Corona Catalano-Aragonesa.  El nucli urbà ocupava la base de l'illa, prop de les platges. La ciutat amb carrers irregulars i empinats s'obria com una flor vora el mar. A la banda de l'interior la població vivia en cases d'horta, molt semblants a les nostres, protegides per estacades que marcaven el límit de cada propietat, a la qual s...