Un esguard de mar blava

Són les 3 de la vesprada, què faig me'n vaig a pegar una volta? O em tombe a fer una sesta no massa llarga, que em demana el cos? O...faig una lleu reflexió sobre el tema? Difícil elecció. Afortunadament vaig néixer en un temps en que no existia la televisió. A la plaça Vella del meu poble venien els venedors ambulants a posar les seues parades al resguard dels arcs de la plaça i també ocupaven la resta, a cel obert, amb un fred que pelava. La meua iaia vivia aprop de tan suculent espectacle, al carrer Empedrat. Mare meua, ens faltaven ulls per mirar tantes i tantes meravelles. Les nines de cartó, més teses que un orgue, els carrets de fusta amb cavall i tot, les espases, les pilotes multicolors i els balons de reglament...Sort que arribaven uns dies abans, la qual cosa en donava l'oportunitat de mirar i remirar, pensar i repensar...I canviar d'opinió sobre el que anàvem a demanar als Reis. No, llavors encara no s'havien inventat les cabalcates ni res a veure. Però ...

Que tinguem sort ,( piqueu l'enllaç) per dir-ho d'alguna manera. Només fer-vos arribar un afecte ignorat, a través d'unes paraules, unes notes, una veu... Tan sols un desig expressat per a tots els que conec i estime. També per als que no conec però sé que existixen i m'inspiren afecte. Per als que necessiten que algú els recorde. Per aquells que els cal que algú pense amb ells amb un batec d'esperança. Per als que tothom ignorem, malgrat que ells seguixen esperant. Per als que els anys són tots iguals o pitjors. Per als que mereixen i esperen una abraçada que mai no arriba. Per als ja no creuen ni que els anys puguen ser més dolents... Que tinguem sort, i que algun dia aquesta aldea global siga més igualitària.