dilluns, 21 d’abril de 2014

Diaris de ficció 15/04/1996


Dilluns, 15 Abril, 1996

La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure.

Aleksandr Herzen, filòsof, economista i revolucionari rus (1812-1870)
Obra de Ricard Gómez S.


Tal dia com hui de l'anys 67, com que no tenia altra cosa a fer, em vaig casar. Malgrat que aleshores no existia la possibilitat del divorci.
Dit així sembla una xanfarrinada, tanmateix llavors tenia alguns problemes que solucionar prèviament a la presa d'una decisió que implicaria el meu futur i el de la meua família.

En nombroses ocasions he reflexionat sobre aquell fet per tal de trobar-li algun sentit, per tal de comprendre com vaig ser capaç d'un fet tan autodestructiu. La terapia que practique ara des de fa algun temps m'ha ajudat a veure quina era en realitat la situació psicológica que es vivia aleshores i de quina manera determinava la capacitat de decidir sobre qüestions tan determinants com aquella.

 Ara he comprés que el pas següent a finalitzar els estudis i a iniciar la vida laboral no passava necessàriament per la via matrimonial. Això és una veritat de "Perogrullo". No obstant llavors ens regíem per etapes establertes tots igual, si fa no fa a les mateixes edats feiem les mateixes coses. La vida era simple amb tota la seua complexitat; algú s'havia encarregat no feia gaire d'imposar universalment el màxim comú divisor i el mínim comú multiple. I això no tenia pas enrere.  

És clar. Aleshores havia fet uns estudis, tenia una titolació que acreditava que:

  S. E. el Jefe del Estado Español 

    y en su nombre


      El Ministro de Educación y Ciencia

Doña Maria Luz Sánchez Penalva
       Ha hecho constar su eficiencia en la escuela Normal de Magisterio de Alicante

  Titulo de Maestra de Primera Enseñanza 



 I que em serviria per a ser considerada funcionaria de carrera i empleada de l'Estat que em serviria per guanay-me la vida. Fins aleshores havia llegit llibres, novel·les, història…Les meus amigues i companynes d' estudis estaven més immerses encara en una adolencència de la que no tenien ni idea de com eixir. A eixes edats saps que necessites ajuda sí, però no saps qui te la pot proporcionar. I te'n adones de que les figures familiars que deuen saber orientar-te, no saben. Les amigues i companyes d'estudis cada una viu a la seua manera eixe moment-clau. Sense compartir-lo massa, sense discutir-lo, per pudor, per autosuficiència? No ho sé. Ara me'n adone per disort que un espai de la nostra formació no sols com a professionals sinó com a persones formades, concients i responsables , amb una amplitud de mires, que ens haguera ajudat a trobar el nostre lloc tant a la societat, com al treball, com amb parella o al món. Per a les coses més bàsiques de la vida adulta totes eixes les ignoràvem.

Quan he intentat analitzar el passat, les situacions d'aleshores, la complicada estructura mental dels personatges… de pega-moll d'aquella l'obra i la complexitat de la vida, del temps que no ens donava treva que no es detenia, que ens exigia, atés que se suposava que havíem tingut una formació, que prenguerem decisions i començaren a situar-nos. Totes aquestes tensions, amb més o menys  fortuna, sé definir-les ara. Aleshores, però, tot era un embolic.

Aquesta era la situació a grans trets. Érem els resultats humans i polítics d'una dictadura. filles d'uns pares i mares que havíem sobreviscut a una guerra injusta, d'extermini de l'altre bàndol i silenciada. Encara en la llarga posguerra silenciada. Vivíem en un règim, no sols de manca de llibertats sinó en actitud de perpètues represàlies, on la por sempre era present i de la qual els nostres pares foren els supervivents. Potser per això semblava que haguessen fet vots perpetus de silenci. I mai ens van informar de res.

Per una banda el meu nivell d'autoestima era ínfim. Llavors ja em tenia igual casar-me que morir-me. Tot i que si mirem bé el significat del que acabe d'escriure, tot venia a ser el mateix.
Això tenia la seua lógica atès que la meua vida fins eixe moment no havia estat cap camí de roses.

Quatre anys de col·legi de monges, una disciplina de correccional, exigències, humiliacions, pèrdua de l'autoestima, les tensions de l'estudi, els exàmens finals a L'Escola Normal de Magisteri d'Alacant con alumnes lliures. 

Per altra banda al col·legi de monges on estudiàvem, se solia exercir sobre l'alumnat la repressió preventiva a través de la religió, a base de pràctiques obligatòries: meditació, només entrar, misses, dos o tres per setmana, rosaris cada vesprada, l'ángelus, a la eixida del matí, dissabtes a la vespreda en duiem a la Parroquia a cantar les vísperes. A més, cada any, exercicis espirituals, rituals, eccetera, al mes de maig "el més de las flores", un altaret en cada classe i vinga la cançó, i un llarguíssim eccetera. Amb totes aquestes práctiques podien enfonsar la moral fins i tot d'un gladiador de circus romà. A la meua contextura interna no li calia tan, ni molt menys, per ser annulada, destruïda, i la meua persona no podia suportar ser objecte d'observacions constants. Vaig començar a patir simptomes d'alteracions nervioses, pors, insomni...

Encara recorde, després d'algunes dècades, com la monja tutora, menut escursó, va anar arrencar fulletes de Marina com si fos una carxofa, fins que s'hi va quedar el coret amb carn viva, emborronada com si l'hagués deixar caure un tinter ple de tinta al cervell. Les seues observacions eren com si foren al circ, jo dempeus lligada al taulell enmig de la pista i ella, posada d'hábits, és clar, llançant me punyals, amb l'inconvenient que me'ls clavava tots. Algunes companyes de curs, en vista del tracte que em donava em van prendre pel "pito del sereno" quelcom semblant al cap de turc. Bo.

Per que fa a la família malvivia en un complet abandó, particularment afectiu. De feina a casa se'm va adjudicar escurar quan tronés de col·legi. L'aigüera de rull a rull. Així que arribava, em llevava el punys postissos de piqué blanc del uniforme blau marí, em ficava un davantal, i, hala, "a tocar el piano".

Tant a casa com al col·legi se'm criticava amb regularitat obsessiva, mai vaig sentir al llarg d'aquell període una paraula amable, si més no, que jo recorde.
Les meues germanes i jo dormíem totes tres a la mateixa habitació, no entre en detalls.

Aleshores, tenia problemes de sobrepés, lógicament, per la qual cosa em ridiculitzaven amb la persistència del pèndul d'un rellotge. A més a casa reinava constantment l'estretègia de la guerra encarnissada de tots contra tots. No es podia evitar, ni fugir de cap de les maneres.









Publica un comentari a l'entrada