Un esguard de mar blava

Memòries de la desmemoria / cap 111

2012-02-09T21:26:00.001+01:00

21 d'agost, 1992

Foto, obra col·lectiva: Rocio Braue, Marta Barros, Alicia Seoane, Helena Segura, Torrella, Angel Manso, Jesús Arenas, Cristina García i Carolina Martínez.

Aquell que sap com guardar silenci descobreix un alfabet que té tantes lletres com l'habitual.

Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

Vaig pensar que ja era el moment de continuar el meu viatge. El tren partia a les onze. Roser i Loreta van venir a acomiadar-me. Els vaig donar la meua adreça. Ens abraçàrem afectuosamente. Espere la vostra visita...No ho oblideu. Quan vaig pujar, cap seient lliure. Em vaig quedar al corredor arranbant l'equipatge per no destorbar el pas. M'esperaven dues hores dreta. Buf, quin marró, amb tanta calor i tanta gent.

La calor era intensa, el tren anava de gom a gom. Al corredor s'amuntegaven els equipages i els passagers que no havíem aconseguit un seient. El temps s'esllanguia amb el soroll i la xerrameca de la gent. Jo contemplava el paisatge a través de la finestreta..., aquella contrada bellíssima de la Toscana, on les copes dels pins eren un canemàs que a penes deixaven entreveure el blau lluminós del cel, i les roses silvestres et sorprenien amb la seua bellesa salvatge entremig dels arbres. Recordava les pel·lis italianes que m'havien fet somiar, les cançons..., aquella bellesa que percebia d'una manera expectant. Em trobava realitzant un somni, un desig que s'havia consolidad a dintre meu des de l'adolescència. Pagava la pena la incomoditat. De vegades reparava en una mirada que m'observava, en algú que al passar pel l'estret corredor de tren acostava massa. Quina xafogor.

En això em va venir al cap la conversa amb la mestressa de "l'albergo Marconi" on s'hospedava "il Generale". Sap, Marina?, quan el seu fill el va venir a deixar, se'l veia amb un aire ensopit. Al cap d'una estona em van avisar que el corredor del segon pis estava inundat. Com? vaig pujar feta un coet. L'aigua eixia per baix de la porta entreoberta de la seua habitació. Vaig trucar...Quan entre me'l veig palplantat dins la banyera com sa mare el portà al món, amb l'aixeta ben oberta i l'aigua vessant per tota la vora...A l'endemà, pujant ambdós amb l'ascensor, se'm llança al damunt i em diu: " kiss mi, kiss mi adesso se non si lascio sfuggire", Santa Madona...Jo imaginant-me el quadro no podia aguantar el riure.

Pensava jo que algú baixaria i restaria algun lloc per seure, però van passar les dues bones hores sense cap seient a mà. Per fi vaig arribar a l'estació de Nàpols. Com quedarem per telèfon, Bertino hi era esperant-me. Vaig baixar atrafegada i ens vàrem abraçar. Després, sense amollar-nos les mans ens contemplem amb un mig somriure. Les arruguetes de sota els ulls, un mica mica més marcades, els seus ulls, però, tenien el mateix el mateix verd marí i brillaven. Quan de temps... Si, massa. Em pren l'equipatge, he reservat a l'hotel Minerva.

Després, posat a taula, la pregunta inevitable. Per fi t'has casat amb la Pepa, Bertino?. Em fa un somriure irònic. No, vàrem trencar. Com?, tinc entès que estàveu preparant els papers dels seu divorci en vistes a...Sí, vam acabar tot els tràmits. A càrrec teu, és clar. Després va arribar per a ser presentada a la meua família. I...? La meua mare va faltar feia temps, les meues germanes estan casades i tenen la seua família. El meu germà té certa discapacitat mental de naixença i viu amb el meu pare. Quan la Pepa va arribar la vaig portar a conèixer els meus. Va arribar un moment en que li vaig dir que quan ens casarem havíem de fer-nos càrrec del meu pare i del meu germà i viure a la casa familiar, ací, a les rodalies de la ciutat. Va fer una pausa i prengué un glop de vi. Llavors, quan iniciareu la relació ella afirmava que tan prompte vos casareu continuaria vivint amb els seus pares i el fill de l'anterior matrimoni, per bé que, això sí, comptava en que li ingressaries la nòmina tot els mesos. El cert és que no se'n va avenir a allò que li vaig proposar. I...la resta ja te la pots imaginar, Marina.

Comissió pel dret a decidir

2012-01-25T21:39:00.000+01:00

Parlament

SI proposa que el Parlament creï una comissió d'estudi sobre el dret a decidir

Text de la moció

Els diputats de Solidaritat han registrat una moció que també inclou el suport al referèndum d'independència d'Escòcia

Solidaritat Catalana per la Independència ha registrat una moció al Parlament que insta la cambra catalana a crear una comissió d'estudi sobre el dret a decidir en el marc de la UE. Els diputats independentistes volen que els diferents grups parlamentaris se signifiquin sobre aquesta possibilitat, donat que alguns d'ells, com CiU, ERC o ICV-EUiA s'han manifestat repetidament partidaris de la possibilitat que Catalunya exerceixi en el futur el dret a decidir com a nació. En el text de la moció, SI considera que "el poble català ha demostrat sobradament la seva maduresa per exercir en el moment que estimi oportú el dret a decidir" i demana als diputats el suport per crear la comissió d'estudi.

Perquè aquesta comissió d'estudi esdevingués una realitat -tal com va passar amb la del concert econòmic- caldria que almenys dos grups parlamentaris la sol·licitessin i que una majoria simple del Parlament li donés suport durant un plenari. La voluntat dels diputats de SI és que d'aquesta comissió nasqués una proposta conjunta del Parlament que fixés les properes etapes del camí cap a la independència política de Catalunya.

Tant si el Parlament accepta aquesta comissió d'estudi com si no ho fa, Solidaritat està disposada a tornar a col·locar el debat sobre l'estat propi a l'hemicicle català. Per això, la direcció del partit ja es planteja la tramitació d'una llei de transició nacional a la independència durant aquesta legislatura, després que fracassés l'intent de fer-ho la primavera passada.

Suport al referèndum a la independència d'Escòcia

La moció que ha presentat SI -i que presumiblement es debatrà en el Ple del proper mes de febrer- també demana que el Govern doni suport a la celebració d'un referèndum d'independència a Escòcia, que els dirigents escocesos volen fixar per a l'any 2014. De fet, la moció neix precisament d'una interpel·ació del diputat Toni Strubell al Govern, en la qual lamentava que la Generalitat no hagués iniciat el mateix camí que el govern escocès. "Mentre el Govern escocès ha mostrat la seva voluntat de pujar al tren de la història i buscar la sobirania que la història li va arrabassar, el Govern que representa vostè, no", va indicar Strubell a la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, en el Ple del passat 19 de gener.

Veure més notícies del Parlament

Tanta vida, Alejandro Palomas

2012-01-24T19:33:00.002+01:00

Quan vaig començar esta novel·la vaig pensar, què estranya, quina manera d'escriure. Pensarà est home que es pot amb tal seguici de personatges. I malgrat tot vaig seguir llegint. Quan en vaig adonar que un d'ells, totes dones, s'imposa als altres, una veu personalíssima, una personalitat abassegadora, irònica, conscient de les seues circumstàncies, i, amb tot, s'alça enmig de tot amb un protagonisme indiscutible. Dubte. No sé si recordaré tans noms...qui és qui. Però vet aquí que a mesura que seguia llegint les peces del trencaclosque anaven encaixat, obeint la Veu, com si fos la batuta d'un director orquestra. Aleshores ja era massa tard per abandonat i em vaig engolfar. Conèixer d'aprop als diversos personatges fou un plaer, un acte de fe en la Dona, una mena d'autoafirmació amb les insospitades possibilitats que pot contemplar una dona i l'encert de veure la vida a la llum de la seua confiança en ser qui és, assumir la "totalitat" amb un somriure sorneguer i eixir triomfant.

Menció especial he de fer a la magnífica traducció de Raquel Vidal que ens fa viure la història més properament als lect@rs de llengua catalana.

De l'autor, què vaig a dir, èsta és la primera novel·la de totes les que em resten per llegir d'ell. Tot un descobriment.

http://80grams.blogspot.com/2009/04/entrevista-alejandro-palomas.html
"Tanta vida" d'Alejandro Palomas, traducció al català Raquel

la font de les dones

2012-01-01T22:09:00.001+01:00

En un poble menut, en algun lloc entre Àfrica i L'Orient Mitjà, la tradició exigix que les dones vagen a la font que neix al capdamunt d'una muntanya, baix un sol ardent. D'antuvi ha sigut així. Però un dia Leila, una jove casada, proposa a la resta de les dones una vaga d'amor: Gens de sexe fins que els homes col·laboren en el trasllat de l'aigua a l'aldea. En esta cinta es planteja una vegada més el problema de les desigualtats entre sexes. El plantejament és clar i irrebatible. Així que tan elles com ells fan del problema una qüestió d'honor i la intransigència dels homes i la fermesa de les dones alteren en extrem la convivència, fins a produir-se uns moments dramàtics.

Què valore jo en l'obra, supose que l'exquisida sensibilitat del director que sap evitar que es trenque la corda. M'ha agradat els valors que afloren dins la trama, la humilitat, el respecte, la saviesa, el sentit de l'humor...Per a mi és una pel·lícula preciosa, de les poques que fins i tot m'agradaria tornar a veure.

Una feina de fusteria

2011-12-28T20:59:00.002+01:00

A la "casa" s'ha donat el meu blog per desactivat. Ostres tu, i jo matraquejant-me i fent hores extraordinàries per posar-me al dia pel que fa a la presentació i d'altres mandangues...Això sense comptar que una pot tindre una crisis de creativitat, un problema operatiu, o simplement un accés de gossera, a més d'altres coses insòlites que li podem passar a la vida.

Concretant, feia anys que necessitava avisar un fuster, perquè amb el temps tots anem perdent. Total que vaig eixir de ma casa amb la idea fixa de no tornar-hi fins que trobés un fuster. Ja hi havia caminat un parell de carrers o tres i en això, plaf!. Què diu aquell lletrer tan...clàssic, més que clàssic, antic. Fusteria, semblaven lletres pintades a mà. I vaig pensar aquest és el meu home. Passe a l'interior i...Bon dia. Bon dia. Era un home major assegut a una taula de faena, no de despatx. Li comente els mil i un desperfecte que tenia a casa, a la cuina, al dormitori, a la cambra dels xics...Bo, em respon que a l'endemà vindria a veure-ho personalment per saber que calia fer. Em va semblar perfecte, fins i tot em vaig dir a mi mateix, si hagués sabut que era tan senzill trobar un fuster, aquí a la ciutat, no hauria arribat a aquests extrems. Ara, que sembla un home seriós i formal, com els d'abans.

A l'hora convinguda es va presentar. Bon dia. Bon dia. Per on comencem?. Per on li semble, podem triar...Ell de seguida va agafar un paper i una llapissera i va començar a apuntar. Bo, quan li vaig fer veure tot el desastre, portes que no tancaven, frontisses trencades, calaixos desencolats... Va quedar en que ho prepararia tot, allò que se'n duia al taller i el que havia de preparar per portar-hi.

Al cap de dos dies va remanèixer acompanyat d'un home prim, amb el nas gran i pel de barba. El seu cunyat, que havia de fer-li d'ajudant. Bo, entre una cosa i altra em va dir que estava casat i tenia fills i que tot hi havien fet carreres universitàries. Clar que no podíem ficar-nos en conversa perquè ell estava pendent de la feina, de la seua i de la del seu cunyat al qual renegava de tant en tant dient-li que a ell allò que no li agradava eren les coses mal fetes. Sentint-lo cada vegada n'estava més convençuda de la sort que havia tingut en pegar amb ell, un home tan formal i tan treballador i metòdic. Ben contenta tendria a la seua dona.

Quan al final del segon dia em va anunciar que estaven acabant se'm van riure els ossos perquè necessitava netejar i organitzar-ho tot per a la nit de Nadal reunir-nos la família com tots els anys. Així que el cunyat va desfilar primer i el senyor Ramon es va quedar per acabar les coses de detall i cobrar. Fins a quest moment a penes havien canviat algunes paraules, les precises. Però ja tot replegat li vaig demanar el compte. I metre es buscava la cartera em va demanar si jo era d'ací. I de seguida vam passar al tema de la família, i clar, van eixir els fills a reballar, i va i m'explica que Franco ho havia fet tot molt ben fet. Ostres, tu, mala barraca, ja la tenim, ara va i resulta que...Bo, quan més prompte acabem, millor. I que si ell quan el govern socialista, les dues úniques candidatures que va guanyar, els seus fills van començar a dependre el valencià a l'escola. I bé. Però que un dia va veure el llibre de valencià dels seus fills i va dir. Això no és valencià, és català. I va anar a dir-li a la mestra, que s'havia acabat, que el seus fills ja no aprendrien més eixa llengua. Home, li vaig colar jo, si és la mateixa llengua...I la vaig empastar, perquè es va plantar davant de mi sense deixar-me badar boca i em va explicar la seua versió de la historia de Jaume I amb pèls i senyals. Tot i que m'havia dir que ell no tenia estudis, que l'escola i les quatre regles. Doncs mira que bé va saber donar-me la conferència. Aleshores, segons ell, els catalans no existien ni el català tampoc, que era un poble que no s'entenien ni entre ells, mig afrancesats. Jo intentava parlar. Res. No cedia la paraula ni a pa calent. Va seguir citant-me autors, historiadors, literats, quasi tots castellans. Per acabar contant-me un conte sobre el País Valencià com si jo em mamés el dit, i afirmava que els valencians hi havien tingut de sempre la supremacia sobre els catalans...Supose que la resta es coneix.

Quan va acabar li vaig dir, vostè ha dit algunes coses correctes i d'altres que no ho són, deixe'm explicar-li ara la meua versió...En aquell precís moment, després de tenir-me dempeus a la cuina més d'un hora esperant amb paciència poder intervenir va em diu. Ho sent molt però ara me'n he d'anar, perquè he de pagar una cosa al banc i si faig tard em tancaran.

Dia internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les dones

2011-11-26T15:35:00.000+01:00

Actualitat

Dia internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les dones

Laia Herrera, responsable de Polítiques de Dones de SI

Article publicat a el diadi osonenc 9Nou

L’any 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 25 de novembre com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Així doncs, des de fa dotze anys, les institucions, els partits, els sindicats i la societat civil disposem d’una data per commemorar les víctimes de violència masclista, expressar el nostre rebuig i proclamar que ens mantenim ferms en la lluita contra qualsevol expressió de violència que pateixin les dones pel simple fer de ser dones.

Malgrat l’establiment d’aquesta data commemorativa, que és sens cap mena de dubte una passa endavant i un acte molt important de visibilització, cal ser ben conscients que la violència masclista no és només una diada i unes malaurades estadístiques que es publiquen any rere any, i que molts de nosaltres considerem allunyades de la nostra quotidianitat. Quin no ha pensat mai, quina dona no s’ha dit mai a ella mateixa “vaja, això, a mi, no em passarà mai”?

Si bé és cert que les agressions físiques i l’assassinat són la cara més crua, devastadora i condemnable d’aquest problema que afecta la nostra societat, també ho és que neix d’unes relacions de poder entre homes i dones, desiguals, basades en estereotips i rols de gènere, que encobreixen i permeten que la violència contra les dones es perpetuï a través dels anys. Així doncs, si el que desitgem és eradicar aquesta violència, cal que ens replantegem els models establerts i remoguem els fonaments de la societat patriarcal.

En aquest sentit, cal dir que la societat catalana hem avançat, hem caminat amb passes prou fermes a fi d’eradicar la violència masclista. L’hem situada a l’ordre del dia de l’agenda política. Hem pres consicència de la seva existència i en donem compte.L’hem fet fora de l’àmbit privat, de casa, de la intimitat, per assenyalar-la i reconéixer-la com a problema estructural i capaç d’afectar qualsevol persona de la nostra societat. Però ara bé, si tenim realment voluntat de seguir perseguint-la fins reduir-la i fer-la desaparèixer, cal esmerçar els recursos que siguin necessaris. Tot i els avenços assolits, cal recordar que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista atempta contra el dret més bàsic i fonamental de tots, el dret a la vida. Així doncs, cap societat que tingui per objectiu garantir el benestar i el dret a viure lliurement de la seva ciutadania pot escatimar recursos i permetre que la violència masclista torni a casa i es faci invisible, fonedissa i es perpetuï en silenci mentre se segueix cobrant vides..

Tot i la tasca, els esforços que han de fer els poders públics a fi d’eradicar la violència masclista, sensibilitzar la ciutadania, fomentar la creació de nous models relació i garantir la igualtat efectiva entre homes i dones, nosaltres, cadascun i cadascuna de nosaltres podem fer petits gestos que ens ajudin a replantejar-nos les afirmacions o els models que hem acceptat com a vàlids, sense, potser, haver-nos-els plantejat mai. Som ben conscients que la majoria de vegades les relacions entre homes i dones no és fonamenten volgudament en la desigualtat i la subordinació però també és cert que sovint l’imaginari imperant ens ha ensenyat què és masculí i què és femení, sense demanar-nos si ens sentim còmodes o bé, la cotilla, els rols de gènere ens estrenyen massa.

Així doncs, des de la nostra quotidianitat i amb el nostre entorn, homes i dones podem trencar amb els estereotips i els arquetips establerts, podem posar en dubte les relacions de poder imperants, podem demanar-nos si considerem just i equitatiu el repartiment actual dels poders polític, ecònomic, social i cultural, podem qüestionar-nos si les nostres tries i comportament són veritablement lliures o responen a atributs i caràcters atribuïts en funció del sexe. En definitiva hem d’aturar-nos un moment, reflexionar i ser sincers amb nosaltres mateixos per dir-nos si realment ens agrada el rol de gènere que ens ha tocat viure o si, per contra, ens ofega i limita a tots, a homes i dones.

És doncs, des del nostre humil punt de vista, que considerem necessari que tothom prengui consicència, que la ciutadania se senti apoderada, que cadascú pugui ser qui vulgui ser, lliure de subordinacions i de violència. I que la voluntat política es mantingui ferma, constant, sense concessions de cap mena i implacable davant la lluita contra la violència masclista. Només així, amb conciència col·lectiva, podrem construir una Catalunya lliure, socialment justa i acollidora.

Proverbis contra la corrupció

2011-11-21T20:11:00.002+01:00

Marrakeich. Era un viatge de turisme. Hi havíem arribat pel matí amb la intenció de passar uns dies al país veí. Caminàvem per la plaça de Jemaâ el Fna quan ens trobem davant d'un edifici amb columnes. Un cartell ens cridà l'atenció i ens deturem a llegir-lo. Un home, amb aspecte de bibliotecari, apareix per la porta i s'adreça a nosaltres invitant-nos amablement a entrar a l'exposició que s'anunciava. El recinte constava de diverses sales. A les parets, quadres de diferents autors semblava que il·lustraven un breu proverbi en francés col·locat al capdamunt. Ens van detenir a contemplar-los i a llegir els proverbis. Com era de rigor vam fer fotos als quadres incloent-hi els adagis. Es respirava un ambient un pel transgressor. Quan vam acabar van donar-li les gràcies i ens trobaren de nou pels carrers de la ciutat comentant la llibertat d'expressió de la feia gala el Marroc mostrant aquella exposició.

A l'endemà passaren de camí pel mateix lloc i van veure bona cosa de policies i vehicles policials a la porta. L'exposició havia estat clausurada.

Des proverbes contre la corruption

Exposition. Place Jemaâ el Fna
Jusqu'au 25 novembre

Depuis sa fondation en 1996, Transparency Maroc s’est appuyé sur l’engagement des intellectuels pour approfondir la connaissance du phénomène de la corruption et améliorer la pertinence de son plaidoyer en faveur de l’intégrité. Le génie créateur des chercheurs, écrivains, poètes, dramaturges, plasticiens et professionnels de la communication a permis à l’association de mieux porter le message de lutte contre la corruption au cœur de la société et en marquer durablement les esprits. Les publications, affiches, agendas, calendriers, spectacles et chansons témoignent de la qualité des travaux réalisés grâce à la participation de tous.

Poursuivant la quête pour le rayonnement de ce plaidoyer, Hakima Lebbar (membre du Conseil National de Transparency-Maroc) a conçu et développé un projet autour de proverbes et adages qui évoquent la corruption en langues parlées arabe et amazigh ; l’objectif étant de créer, à partir de la forme syntaxique du proverbe de nouvelles expressions qui mobilisent les citoyens contre les pratiques de corruption et appellent à leurs condamnations.

Avec l’aide précieuse de Ahmed Tayeb El Alj (dramaturge et poète), de Khalid Jamai (journaliste, écrivain), Zakia Iraqui (linguiste, directrice du dictionnaire Colin d’arabe dialectal) Driss Azdoud (chercheur à L’IRCAM) et Ait Maghrad Khettouch (enseignant) une liste d’expressions a été arrêtée et soumise à de nombreux artistes et écrivains pour les inviter à s’en inspirer afin de produire chacun et chacune un travail dans le même esprit. Des ateliers ont été également organisés avec des élèves de plusieurs collèges à Kénitra, Beni Mellal et Casablanca pour créer de nouvelles expressions contre la corruption. Ces expressions ont été gracieusement calligraphiées par Mohamed Qarmad, Smail et Rachid Bourqaiba et seront exposés avec les travaux des artistes.

Esos locos maestr@s

2011-11-09T17:47:00.012+01:00

Cert pudor a podrit

2011-11-09T16:36:00.000+01:00

NOTA DE LOS AUTORES: Vicenç Navarro, Alberto Garzón y Juan Torres

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Puedes descargar el libro gratuitamente aquí o en

Web de Vicenç Navarro

Web de Alberto Garzón

Web de ATTAC España

Web de Editorial Sequitur

(Enviat per Empar Sanchis, València)

Vergonya per a Facebook

2011-11-09T11:20:00.000+01:00

Vergüenza para Facebook

Publicado el 9 noviembre, 2011

122Share

Hoy Facebook ha desactivado mi perfil, donde una vibrante comunidad mantenía un flujo constante de información fuera de la manipulación de los medios.
No sé si lo volverán a reactivar o no, pero en cualquier caso es una muestra más de hasta dónde llegan los intentos de control de la información de esta parodia de democracia que sufrimos.
El hecho es que curiosamente esto ocurre un mes después de que haya iniciado mi andadura en la radio, donde a diario me dedico a denunciar los problemas que sufre España diciendo lo que nadie en los medios se atreve a decir.
Os ruego que deis la mayor difusión posible a este lamentable hecho, para que este intento de censura en Internet haga recapacitar a los responsables de Facebook.

El responsable d'un banc rescatat es jubila amb pudor d'impunitat

2011-11-01T14:05:00.002+01:00

José Luis Pego, exdirector de Novacaixagalicia, se ha prejubilado este verano. A través del seguro y el fondo de pensiones recibirá 18,5 millones de euros, de los que ya ha cobrado 7,7 millones.

Novacaixagalicia ha sido intervenida recientemente, recibiendo una inyección de capital de 2.465 millones procedentes del bolsillo de todos los españoles. Pero a pesar de la actual situación, Jose Luis Pego, junto a otros exdirectivos, se niega a devolver el dinero obtenido.

José Luis Pego recibió en el 2010 el premio "Economista del año"otorgado por el Colegio de Economistas de Pontevedra por su labor en la creación y gestión de esta entidad.

Ahora tienes la oportunidad de poner en evidencia lo injusto del premio concedido y conseguir que este organismo retire públicamente su otorgamiento.

Firma ahora esta petición dirigida al Decano del Colegio de Economistas de Pontevedra para exigir la inmediata revocación del mismo >>

Como máximo responsable de una entidad bancaria al borde de la quiebra, rescatada por todos los españoles, que ha puesto en peligro la estabilidad financiera y económica de miles de empresas y familias, es inadmisible que Jose Luis Pego se retire con una jubilación dorada y, evidentemente, que siga siendo poseedor de este premio.

¡Acabemos con las impunidad social de los exdirectivos bancarios!

Firma ahora esta petición dirigida al Colegio de Economistas de Pontevedra para que retiren el premio de “Economista del año” concedido al exdirector de Novacaixagalicia >>

-Anonymous: operación 20 de Noviembre. ...

2011-10-31T20:30:00.002+01:00

Vídeo enviat per Maria Artés (Alcoi) IMPRESCINDIBLE!!!

Cançò en homenatge als lluitad@rs 15-M

2011-10-30T21:25:00.002+01:00

(Enviat per Empar Sanchis. València)

'Sols els peixos miren de costat. Tenim memòria.'

Familia española ha dado con una fórmula para saltarse las injustas órdenes de desahucio.

2011-10-30T20:55:00.000+01:00

Familia española ha dado con una fórmula para saltarse las injustas órdenes de desahucio.

http://stopsecrets.ning.com/profiles/blogs/familia-espa-ola-ha-dado-con-una-f-rmula-para-saltarse-las

he leído en el diario una magnífica noticia. Una familia de Montcada (Barcelona) ha dado con la fórmula para saltarse a la torera las injustas órdenes de desahucio, cada vez más frecuentes. Últimamente, como que la policía se encontraba con fuerte oposición vecinal para ejecutarlas, hasta el punto de no haber logrado acabar ninguna, habían comenzado a acudir a las ejecuciones con fuerzas anti disturbios. Esto hacía imposible que la oposición vecinal frustrara el proceso.

Pues bien, ayer, al ir a ejecutar una de estas ordenes de desahucio, la policía se encuentra con la oposición vecinal habitual; intervienen los anti disturbios y aseguran un perímetro para que los agentes judiciales puedan actuar; la familia coge las cuatro cosas más importantes que tenían en casa, mientras que el vecindario no para de gritar consignas contra los bancos, la policía y la justicia; el cerrajero, que ha venido a instancias de la policía, cambia el pomo de la puerta. Los agentes judiciales, finalmente, levantan acta de desahucio y la familia, en medio de la más profunda tristeza, se encuentra en la calle. La policía empieza a retirarse y se dan las más sentidas muestras de solidaridad entre los vecinos, muchos de los cuales piensan que tal vez ellos serán los siguientes.

Una vez las cosas se calman, todos se van yendo: cerrajero, agentes judiciales, anti disturbios, policías, vecinos… A las dos todos comiendo en su casa. Menos la familia desahuciada que se va a comer a casa de una tía. ¡Se acabó!

¿Acabado? No os lo penséis. Después del carajillo, el pater familia, que continúa considerando que aquella todavía es su casa, recoge a su mujer y a los niños y se va para allá. Entra por el sencillo procedimiento de dar una patada a la puerta y, como es un manitas, vuelve a cambiar el pomo y pone uno nuevo que había tenido la precaución de comprar de buena mañana. ¡Volvemos otra vez!

No sé si este proceder se lo recomendó una abogado; si es así: chapeau por el abogado. Y si se les ocurrió a ellos mismos, todavía más chapeau. El lío jurídico que han organizado es de campanillas, porque no se les puede volver a desahuciar. El desahucio ya se practicó y el expediente judicial se tiene que dar por terminado. Ahora ya no son unos propietarios que no pagan las cuotas de su hipoteca, ahora son unos simples ocupas. Y si el propietario lo quiere echar, tendrá que comenzar un nuevo y diferente procedimiento judicial.

Estoy seguro que el banco (o caja) ya debe tener una legión de picapleitos estudiando qué pueden hacer para vaciar la vivienda. ¿Se ha inscrito en el registro de la propiedad la adjudicación del piso es subasta pública? Si no es así no se puede acreditar la propiedad y, por tanto, tampoco presentar denuncia. ¿Quién tiene poderes suficientes dentro del banco para presentar una denuncia de estas características? Venga: empecemos a leer poderes a ver quien puede hacerlo. ¿Iniciamos un proceso civil o uno penal? ¿Cuál será más rápido? ¿Qué oposiciones podrían presentar los ocupantes? ¿Cuánto tiempo puede durar el procedimiento?

Magnífico. Genial. ¡Un golpe maestro!. Tal vez de lo que se trata hoy día, es aprovechar todas las grietas del sistema para crear el caos. Como ya sabían los griegos, sólo del caos puede surgir un orden nuevo, un cosmos. Y, “voto al demonio” (expresión catalana), estoy seguro que lo necesitamos.

Enviado por J.A. OsorioFuente: noticiascuriosas

fuente: bloc despertares

Una llengua que camina

2011-10-13T20:47:00.004+02:00

Ja es pot veure al web de TVC el documental Una llengua que camina

Data: 07/10/2011 12:17

La plana web de Televisió de Catalunya, al seu servei de TV3alacarta, ofereix la possibilitat de veure el documental "Una llengua que camina". La setmana passada va ser un èxit tant la preestrena a València com la de Barcelona, i en menys d'una setmana s'ha vist més de sis mil cops on line.

El valencià avança malgrat els entrebancs i la manca de suport institucional. I ho fa gràcies a l'empenta de la societat civil i als esforços fets durants el quart de segle de vigència de l'ensenyament en valencià, que és la clau de la normalització de la llengua en nombrosos àmbits socials, insuficient encara, però imparable. Esta és la tesi del documental "Una llengua que camina", que es preestrena hui a València. El film pren actualitat en un moment on el Consell planteja suprimir les línies en valencià.

Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en valencià a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental. El film retrata la vida diària de cinc persones que viuen a distints punts del territori valencià i que ens permeten fer una radiografia de la llengua de nord a sud, de les ciutats i dels pobles. Una professora de periodisme de la Universitat d'Alacant, Mar Iglesias; el cantant i lletrista d'Obrint Pas, Xavi Sarrià; un dermatòleg de l'Hospital General de Castelló, Gerard Pitarch; una romanesa valencianoparlant, Dariana Groza, i el mestre d'infantil i expresident d'Escola Valenciana Diego Gómez posen rostre a l'estat de salut del valencià.

El film és una producció de Vilaweb en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb el suport de d'Escola Valenciana, Edicions Bromera, Edicions 96 i l'Institut Català de les Indústries Culturals.

Properes projeccions

"Una llengua que camina" es projectarà en nombroses ocasions arreu de les comarques en actes organitzats per les coordinadres comarcals d'Escola Valenciana i altres entitats i associacions. Diumenge es van fer passes a Xaló i Senija (la Marina Alta). El 14 d'octubre es podrà vore a Vilamarxant i el 2 de novembre a Alzira, en el context dels premis Ciutat d'Alzira. Banyeres de Mariola, Castelló de la Plana, Alacant, Bétera, Maó i Sant Cugat del Vallés són altres de les localitats que acolliran projeccions les properes setmanes.

Si voleu organitzar una projecció no dubteu en posar-se en contacte amb Escola Valenciana.

SOSTENIBILITAT

2011-10-12T19:01:00.002+02:00

Aquet vídeo va ser realitzat per una alumna de disseny gràfic de l'Escola Art i Disseny de Castelló.

(Pais Valèncià)

Carta oberta de Pérez Esquivel a Obama, és llarga i un poc incòmoda de llegir però diu unes veritats con temples. Algú havia de cantar-les al Mister President. NO US LA PERDEU!!!!

2011-10-11T20:21:00.007+02:00

Pérez Esquivel le escribe a Obama: “debemos construir en la esperanza”

Posted: 22 Sep 2011 02:26 PM PDT

Barack Obama: Si EEUU entra en default, América Latina lo va a ayudar.

Adolfo Pérez Esquivel, Nobel de la Paz (1980).

Estimado Barack Obama, más que una carta, la intención es tratar de darte una mano desde América Latina frente a la crisis económica, política y de valores que afecta a los EEUU, Europa, Grecia y otros países del mal llamado “primer mundo”, siempre afirmé que somos un solo mundo mal distribuido y ahora la crisis les toca a los intocables.

Como Fausto que vendió su alma al diablo por un amor, lo grave es que algunos países vendieron su alma a la Bolsa que los ha embolsado, y les está reclamando el pago de la deuda más los intereses; semejante al Mercader de Venecia que reclama el pago de la deuda, con una libra de carne de su propio cuerpo.

Aclaremos las cosas Barack, América Latina no puede darte crédito alguno, está desfondada gracias a la gentileza del FMI y el BM con sus recetas. El primer consejo es que no aceptes recetas de organismos tóxicos.

Lo que si podemos hacer es transmitirte algunas experiencias que pueden ayudar.
Hay que aprender a vivir con la crisis, nosotros la asumimos casi… casi… como una hermana mayor; hay veces que la amamos y otras veces la odiamos, son como problemas de familia.
Hay que revisar y ver “que el armario de las ideas está vacío”, como decía alguien cuyo nombre no recuerdo, por lo tanto, debes generar ideas superadoras y aprender los mecanismos que impone la deuda externa como instrumento de dominación. En eso ustedes son maestros.

Pero los latinoamericanos sabemos bastante de las plagas bíblicas que son “ese monstruo grande que pisa fuerte, toda la inocencia de la gente”, como canta León.
Heráclito decía que nunca nos bañamos en las mismas aguas a pesar de ser el mismo río, todo cambia, hasta tu país que se creía poderoso amo del mundo, hoy debe enfrentar la deuda externa más grande del mundo, que deja a los norteamericanos con la boca abierta y el bolsillo temblando en la angustia existencial, cuando la Standard & Poor’s les baja el pulgar en las calificaciones al mejor estilo imperial.

Tengo que decirte que no me alcanzan los dedos de las manos y de los pies para contar la deuda de tu país en billones, trillones, cifras que no entran en mi cabeza y trato de comprender que lo imposible, es posible.
Es demasiado para mis neuronas comprobar que el mayor acreedor de los EEUU es la China “capi-comunista” y entre los misterios de ese legendario país, es saber como se las ingeniará para cobrarle a los EEUU la deuda externa. Pero China también controla el mercado de metales para alta tecnología, lo eso hace a los EEUU más dependiente de China. Todo me sabe a un cuento chino.
Me pregunto: ¿Tendrán los chinos que convocar a sus dioses y magos de todas las dinastías, y al sabio Confusio que debe estar confundido con lo que ocurre en tu país?- ¡Vaya uno a saber! – en eso no podemos ayudarte.
Lo que sí podemos es enseñarte el juego de la deuda externa:
1.- Debes saber que las reglas las ponen los que mandan y no tu país, que pasó a ser miembro del club de deudores, asique: “Bienvenido hermano al club de Deudores”.
2.- En el juego se usan dados cargados por los acreedores y el resultado será siempre el mismo “más pagas, más debes y menos tienes”, jugar es una forma de hacerte creer que puedes ganar.
3.- No desesperes, el juego viene con sorpresas. Más pagas, más debes, por lo tanto estás condenado a perpetuidad como el mítico Sísifo, nunca llegarás a la cumbre, una y otra vez debes cargar el peso de la deuda que paso a paso, pesa más y más.

Saca el lápiz estimado Barack y anota, pero no desesperes, ponle todos los números que quieras y siempre obtendrás el mismo resultado.
Hasta el momento, has aplicado un duro programa de ajuste fiscal en gastos sociales, educación, salud alimentación por 2,5 billones de dólares y aumentado el gasto militar con la complicidad del Congreso, para elevar el endeudamiento hasta 16,4 billones de dólares, cifra superior en unos dos billones al PIB de tu país; según los datos que el politólogo A. Borón recoge en su nota “Una estafa de 16 billones de dólares”. Asique no abundaré en datos que ya tienes.
Si continúas con esa locura esperando resolver el déficit, es como poner la cabeza en la guillotina y que tú mismo te la cortes. Estimado Barack, por favor, no seas suicida.
Trata de encarar políticas públicas en favor de tu pueblo para evitar que se incendie el país, como está ocurriendo en Europa y otras latitudes con los indignados… indignadísimos.
En lugar de enfrentar la pobreza, el hambre y el desempleo que alcanza a más de 54 millones de personas, envías millones de dólares para salvar a los que más tienen. 659 millones de dólares fueron abonados a instituciones bancarias y empresas financieras, reduces los impuestos beneficiando a los ricos y oprimes a los pobres. Algo huele mal Barack y puede pudrirse.

Tu gobierno ha decidido continuar aumentando el gasto militar, las bases en diversas partes del mundo, para promover guerras y conflictos a costa del derecho de tu pueblo y de otros pueblos víctimas de tu país. Esta situación te lleva a un punto sin retorno, si crees que apoyando el complejo industrial-militar vas a resolver la crisis.
No debes olvidar que quien siembra violencia recoge más violencia, para muestra mira tu país soportando el boomerang de las recetas neoliberales que impusieron a otros pueblos. Tienes una posibilidad, en los EEUU hay personas sabias y con ideas que tienen propuestas para tu armario vacío y pueden ayudar a superar la crisis.
Pero vamos a lo concreto y tratemos de aproximarnos en buscar algunas soluciones. Como el problema es mucho más complejo se necesita tener pensamiento holístico:
¿Cuánto cuesta a EEUU la guerra en Irak? Tu antecesor George Bush, más mentiroso que Pinocho, dijo que la guerra en Irak costaría 50.000 millones de dólares. Los EEUU están gastando esa cantidad en Irak cada tres meses, como dice el Premio Nobel de Economía Joseph Stiglitz: “Si situamos esa cantidad en su marco, resulta que por una sexta parte del costo de la guerra de los EEUU podrían dotarse de una base económica sólida para su sistema de seguridad social durante más de medio siglo, sin reducir las prestaciones ni aumentar las contribuciones”. Más claro imposible.

¿Cuánto cuesta una bomba que arroja tu ejército y tus aliados sobre Libia, Irak y Afganistán? Te recuerdo que 146 entidades financieras de 16 países han invertido y prestado servicios financieros por valor de 43.000 millones de dólares para fabricar bombas racimos entre los años 2007 y 2009.
Un misil Trident DII5 de largo alcance puede transportar una cabeza nuclear y su costo es de 30.9 millones de dólares. La empresa Lockheed Martín, es el contratista ganador a un costo de 789,9 millones de dólares.
Suma las miles de bombas, las armas, aviones, tanques y barcos y te sorprenderás de los millones y trillones de dólares que utiliza tu país, para las guerras, ejércitos y bases.
¿Cuánto cuesta un tanque de guerra y un avión de combate? Anota Barack para no olvidar y suma las cifras inimaginables para promover la muerte y destrucción. Una preguntita. ¿Sabe tu pueblo cuanto gasta el gobierno en guerras que tiene en diversas partes del mundo, y dónde van sus impuestos?
El AH- 64- Apache, usado por EEUU en Irak, es un helicóptero de ataque utilizado por los británicos, Israel, Japón y otros; el costo del programa fue de 10.500 millones de dólares. El costo de despegue es de 18 millones de dólares y el costo de compra de la versión AH-64D en el 2003 era de 56 millones de dólares.
A eso suma el Westland WAH-64 Apache.
Aquí viene el plato fuerte: Según TIME, en la lista del 2009, un simple caza de combate, cuesta 94 millones de dólares, y suma hasta el poderoso y letal bombardeo valuado en 2.400 millones de dólares el B-2 SPIRIT.
Ni hablar de los porta-aviones que entran en el imaginario de lo increíble, pero dolorosamente cierto, como la clase NIMITZ que alcanzan por unidad los 4.000 millones de dólares; que necesita un equipamiento anual de 150 millones de dólares. Esto sin contar los 80 aviones, que pueden aumentar su capacidad hasta 100.
Me cansé Barack, estoy agotado de tanta locura e irresponsabilidad… necesito respirar.
Pero hay que seguir nomás. Otras medidas que puedes utilizar para reducir el déficit de tu país -medidas que has prometido, pero no cumplido- es cerrar las cárceles de Abu-Graib, en Irak y en Guantánamo.
La otra medida que permitiría a tu país ahorrar millones de dólares es levantar el bloqueo a Cuba y liberar a los cinco cubanos que mantienes presos por más de 10 años.

Dime Barack ¿Cuánto cuesta a tu país el salario de los torturadores, asesinos y carceleros formados en la Escuela de las Américas, que aunque le cambiaron el nombre continúan con los mismos métodos?
El problema más grave que afecta a tu país es el miedo. Miedo a los demás y miedo a sí mismo. Pero se empeña en aferrarse al salvavidas de plomo e inventa mecanismos de seguridad, que vuelve la vida más insegura y angustiante.
El presupuesto militar de tu país para el 2011, supera los 700.000 millones de dólares.
Las guerras, el petróleo, los minerales, el agua, el poder político y económico cuestan miles de vidas humanas, provocan hambre y violencia; pero para los que mandan, negocios son negocios, la humanidad pasa a ser una abstracción
Hoy es Libia, la guerra por el petróleo, ¿mañana, será por el agua, los recursos y bienes naturales, vaya uno a saber? Lo que sí sabemos es que estás hipotecando el presente y destruyendo el futuro de tu pueblo y otros pueblos del mundo.
No podemos continuar lamentando la situación que vivimos, debemos construir en la esperanza.
Te propongo lo siguiente:
Dona el valor de uno de los aviones de combate y, como decía Roul Follereau, podrás ver cuantos hospitales, escuelas y empleos dignos se pueden construir para los pueblos.
Con el valor de una de las bombas que tu ejército arroja sobre Irak, Afganistán o Libia se pueden hacer centros de salud y dar de comer y educar a millones de niños, que te regalarán una sonrisa y esperanza de vida.

Si se sumasen todo los millones invertidos para la muerte, ¿cuánto más podría tu país hacer para la vida de tu pueblo y la humanidad? Podrías pagar la deuda externa e interna.

Mi saludo de Paz y Bien.

Buenos Aires, 05 de septiembre de 2011

otromundoesposible.com

Cada dia un conte

2011-10-09T21:59:00.000+02:00

COS DE DONA de Ryonusuke Akutagawa

Una nit d'estiu, un xinés que li deien Yang es despertà amb una calor insuportable. Panxa en avall, el cap entre les mans, teixia fogoses fantasies quan es va adonar que una puça avançava per la vora del llit. A la penombra va veure arrossegar el petit llom, que brillava com la plata, camí del muscle de la seua dona que al seu costat jeia nua, profundament dormida, la cara i el cos girats cap a ell.

Observant l'avenç indolent de la puça, Yang reflexionà: "Una puça necessita una hora per arribar a un indret que està a dos o tres passes de nosaltres, a més de que tot es reduix a un llit. Quina vida més tediosa seria la meua d'haver nascut puça..."

Entre aquests pensaments, la seua conciència començà a enfosquir-sei, sense adonar-se, acabà enfonsant-se en un trànsit estrany que no era ni somni ni realitat. De sobte va veure, tot meravellat, que la seua ànima havia penetrat el cos de la puça, la qual seguia avançant pel llit sense pressa, atreta per un amarg aroma de suor. Allò no era l'únic que l'inquietava, la situació era tan misterosa que ell no podia acabar-s'ho.

Al camí, una alta muntanya més o menys arrodonida semblava suspesa del seu cim com una estalagtita, alçant-se allà lluny i descendint vers al llit. La base mig redona de la muntanya tenia l' aspecte d'una magrana tan roja que donava la impressió d'albergar foc. Llevat d'aquesta base, la resta de la muntanya era d'un color blanquinós, fet d'una massa nívia, tendra i suau. La vasta superfície de la muntayna banyada en llum llençava un llustre a penes ambarí i dibuixava un arc d'exquisida bellesa; pel que feia a la vessant obscura, refulgia blavosa sota la lluna.

Atònit, amb els ulls ben oberts Yang mirà aquella muntanya d'inusitada bellesa. Amb enorme sorpresa va comprovar que la muntanya era un dels pits de la seua dona. Deixant a banda l'amor, l'odi y el desig carnal, Yang va contemplar aquell pit immens com una muntanya d' ivori. Ple d'admiració va romandre una bona estona atordit davant aquella imatge irresistible, aliè per complet a l'agra aroma de la suor. No havia estat conscient, fins que es va tornar una puça, de la bellesa de la seua dona.

Retrobar els @mics

2011-10-05T22:56:00.002+02:00

...Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos...

Vincent Andrés Estellés

I he tornat altra vegada a la ciutat on vaig viure uns anys, on vaig deixar uns amics a qui, malgrat el temps i la distància, encara estime. Llavors vam compartir uns capitols de la nostra vida amb la inconsciència de que aquells moments podien durar sempre, de que la nostra fidelitat era inqüestionable, de que la nostra estima, sens dubte, ens mantindria units.

Si, ara som més madurs, tot i que alguns han quedat inscrits com les notes d'una vella partitura que escoltaren aleshores, i encara no han volgut o no han pogut canviar. D'altres, orfens d'ideals, han confós la realització humana amb l'econòmica... No hi fa res. Adela em mirava, els seus ulls color avellana seguien essent expressius. I jo l'escoltava amb la mateixa admiració d'abans, quan em contava històries familiars per enèssima vegada. La Joana i la Telma parlaven de viatges després d'haver-se posat al dia amb el tema dels fills. Mentre, Cristeta, havent-nos mostrat la casa, feia servir un bon àpat, carn a la brasa i bon vi. A poc a poc va anar elevant-se el to i sorgiren les primeres rialles...L'expressió dels rostres es feia més afable per moments, i el to de la pell reviscolava. Tots trobàvem bé a tots. Sí abans qui més qui menys tenia els seus encants, ara potser els evoquem i un vel imperceptible ennobleix les faccions, i ens fa sentir que som els mateixos.

Amador s'acosta a la dona de Pere i li diu una galanteria. Ella esclata la rialla, les galtes semblen dos presecs madurs. Recorde les primeres eixides en colla. Ara ja en falten alguns, entretant nosaltres gaudim del moment encara. A Pep sempre li havia agradat la Joana, encara que va ser Lluis qui es casà amb ella. A les postres Joana i Pep conversen un poc apartats, ell s'hi acosta un poc més i ella sospira en notar la seua fragància. Després del cafè desapareixen. Carles em requereix per a que li diga a Roger que el que diu és veritat. Ximo ha eixit al cotxe i torna amb la guitarra. Comença minset acaronant les cordes. Li fem rogle. Afina. Enceta una cançó del nostre repertori. Ens afegim i ens mirem mentre li fem la passada. Vespreja. Encenem el foc. Ara damunt la taula unes pastes i vins dolços i vells ens evoquen els sabors de la terra. Neus encén unes espelmes ací i allà de l'estança. Sembla que el temps es detura. Mire el foc embadalit desijant que aquest moment no s'acabe mai...mai. Pep entra de puntetes, com si temera trencar l'encís i seu una mica apartat. Ximo inicia un altra cançò. Ara entra la Joana amb els cabell embullats i les galtes enceses, està preciosa.

Mire la silueta de les muntanyes contra el blau ultramar del cel. Encara romandrem uns dies junts. Se m'acosta Assumpta i em mira als ulls. Nestor per què no t'has tornat a casar. No sóc home de parella, la meua vida, Assumpta, està bé com està. No enyores la companyia d'una dona...Enyoraria més la meua llibertat si no la tinguera. Abraça'm, tinc fret, necessite sentir la teua escalfor. L'abrace i l'hi acarone els cabells. Escriu-me, Nestor, escriu-me.

Entrar a la pàgina web del Parlament Europeu

2011-09-25T11:51:00.003+02:00

Només clicant i obrint el web ja hi sumem !

Visca Catalunya !

Només clicant i obrint el web ja hi sumem !

Visca Catalunya !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:
Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català;

desprès reenvia aquest missatge.

Si la visita molta gent, no n'eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l'han tancat perquè s'han quedat
sorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s'ho repensin !

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants- tenen l'estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l'àmbit europeu. PASSA-HO als amics, sisplau !

Gràcies !

Memòries de la desmemoria 110

2011-09-22T20:08:00.003+02:00

Dilluns, 18 d'agost, 1992

El que perdura són les preguntes, no les respostes.

Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)

Don Giusepe, té família vosté?. Un fill, tinc un fill. Ell és ingenier nuclear. Va pegar una calada al cigarret i es va quedar esmaperdut mirant per la finestra de l'autobús. Ah, un fill... Sí, però no vivim junts. Ell em ve a veure de tant en tant...I viuen a Milà, em va dir. Això mateix, tot i que a mi no m'agrada, massa gran, la ciutat...Massa gent...massa fred...Home, també tindrà els seus avantatges, tinc entès que és una ciutat molt bonica. Això pense jo ara, si no m'agrada per què hi visc. Vaig aguardar que es donés ell la resposta. A vosté li agradaria viure a Milà?. No, mai no m'han agradat les grans ciutats per viure. Jo necessite sentir-me més propera a la gent, conèixer les persones que tracte pel seu nom, comprar a les botigues conegudes i xarrar una mica mentre em despatxen. Tot això que ara ja no s'estila. Veu per què no m'agrada a mi viure a Milà?

Quan arribaren a Piasenza es va empenyar a mostrar-me la població, cert que era un goig veure els carrerons ben nets amb un traçat irregular i la roba blanca com els gesmils estesa als balcons. Es respirava un aire net amb perfum de farigola. El que hagués donar jo per tenir plaça de mestra a una escola d'un poble com aquell. De tant en tant un arc d'obra creuava el carrer de d'un banda al'altra. D'un bar, amb testos de geranis a la porta, ens arribava l'aroma reconfortant del cafè. Entràrem. Ell, una grapa, jo, un cafè amb una pasta recent feta. Per les finestres guaitaven les flors d'una buganvilla immensa que guarnia la façana. Ara anirem a saludar a algun dels meus amics, mentre farem temps fins l'hora del dinar amb il signore Vicenzo Pace i la seua esposa i el fill, molt bona gent, antics coneguts meus.

De sobte "il Generale" es va deturar davant d'un portaló de boble porta de fusta un pel deslluïda. Ell pegà dues tamborinades a la porta que resonaren com en una nau. Qui és, contestaren des de dintre. "Sono io, il generale". Una veu rotunda i enutjada li va respondre que no pensava obrir-li i que ja podia tocar el dos. El vell feu un gest de contrarietat, va mirar cap al balcons i les finestres i va encendre un altre cigarret, després balbucejant una protesta pel lleig reemprenguérem la marxa. Jo em vaig agafar del seu braç. No s'ho prenga en compte don Giusepe, l'haurà agafat en mal moment, d'altra manera no hauria estat tan descortés. I seguírem passetjant els carrers i les places de Piasenza sota el blau del cel i seient-nos, de tant en tant, en algun banc públic per descansar a l'ombra dels plàtans i les moreres.

Al restaurant un cambrer ens van instal·lar còmodament a una taula reservada. De seguida vingué el xef i ens va acollir amb tota amabilitat recordant-nos que tot estava a punt. Era un lloc amb mobiliari de fusta antiga i rústica amb un toc d'elegància i escrupolosament polit, pintures a l'oli decoraven els murs i gerros, amb un encisador estil rural, amb roses i blaus naturals adornaven las taules.

Quan els convidats van fer acte de presència vaig veure que es tractava d'un senyor madur d'aspecte agradable i bon conversador, professor d'art i jubilat. La seua dona, semblava un model de passarel·la amb uns quants quilos de més, es mostrava altiva com si ens hagués fet el gran favor venint a dinar amb nosaltres, el fill, un adolescent. Tot i això el dinar, una carn cuinada amb bolets i aromatizada amb herbes dels boscos propers al poble, resultà d'una exquisitesa poc freqüent. El vi, de bon beure, prompte ens va tornar a tots més comunicatius. La sobretaula, amb gelats de la casa, es va perllongar fins l'hora de prendre l'autobús de tornada.

Ja duiem uns minuts esperant quan es va acostar un cotxe gran i molt elegant i s'aturà aprop nostre. Va baixar un home de mitjana edat vestit amb elegància i s'encarà directament amb el vell. Es creuaren unes paraules i a trompellos el va fer pujar al cotxe. Tan prompte va seure al seu costat va tancar la porta. Jo vaig acostar-m'hi i li digué. Senyor, voldria parlar un moment amb vostè. Senyora, jo amb vosté no tinc res a parlar. Va apujar els vidres fumats i desaparegué darrere una corba.

Vaya verdades...

2011-09-21T22:26:00.001+02:00

"ARTÍCULO DE ARTURO PEREZ REVERTE"

Arturo Pérez Reverte

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el

(EL PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos los
políticos y los especuladores bursátiles.

Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:

Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL,que en
España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de
la media europea) y por el que se pierden miles de millones de €uros,
fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.

TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al
erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado
para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez
de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicarlas
comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los
españoles más humildes €30.01, cada vez que su menguada cuenta se
queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes cuando les cargan las
facturas de colegios, comunidades, telefonía, Etc. y aun no les han
abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que
ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas,
suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de
carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros
puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor
parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones
Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más
cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que
lamentablemente están infrautilizados.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero
equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su
mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con
procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para
ellos.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes
y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras
prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que
se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de
universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el
concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el
porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y
al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir
una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los
miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten
jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de
este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF .

INDECENTE,es colocar en la administración a miles de asesores = (léase
amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y
sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de
ellos.

INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima
prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas,
coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas
de crédito por doquier.

Indecente No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no
se lo bajen.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de
la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que
pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos
se benefician de este moderno "derecho de pernada" mientras no se
cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con "cara y ojos"
para acabar con estos privilegios, y con otros.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE
SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ
AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro
futuro y el de nuestros hijos.

¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA
DEFENDER NUESTROS DERECHOS.

Tres anys de Crisi i tres mesos d'indignació

2011-09-10T22:59:00.002+02:00

Josep Maria Antentas y Esther Vivas

Rebelión

Nos acercamos al tercer aniversario de la quiebra de Lehman Brothers y del estallido formal de la crisis, "una racionalización irracional de un sistema irracional" como nos recuerda el geógrafo David Harvey. En el momento del crack del sistema financiero, los dueños del mundo vivieron un breve momento de pánico alarmados por la magnitud de una crisis que no habían previsto, por su falta de instrumentos teóricos para comprenderla y por el temor a una fuerte reacción social. Llegaron entonces las vacías proclamas de "refundación del capitalismo" y los falsos mea culpa que se fueron evaporando, una vez apuntalado el sistema financiero y en ausencia de una explosión social.

Se entró así en una nueva fase en la que, con la crisis y el déficit como pretexto, las políticas aplicadas en el conjunto de la Unión Europea han buscado recortar los derechos sociales, infligir una derrota histórica a los trabajadores y reforzar los mecanismos de dominación de clase. Para los poderes económicos las regulaciones sociales que aún existen en el viejo continente son un freno para la competitividad internacional de la economía europea y un molesto peso en la espalda del que se quieren deshacer. Las medidas del gobierno Zapatero desde mayo de 2010 y los recortes del gobierno de Mas, en Cataluña, el "gobierno de los mejores" (con las tijeras), se inscriben plenamente en esta dinámica general.

Llegaremos al tercer aniversario de la crisis con una sensación ambivalente. Por un lado, tenemos la cruel constatación de la magnitud de la tragedia y los graves efectos sociales de un descalabro económico que, lejos de haber quedado atrás, amenaza con agravarse con la aceleración de las turbulencias financieras internacionales, en un contexto donde las clases dominantes manifiestan una virulenta determinación por hacernos pagar a todos el coste de su crisis. Por otro lado, sin embargo, llegamos a este punto con la alentadora evidencia de que, finalmente, la revuelta social contra un estado de cosas intolerable ha comenzado.

Efectivamente, si el movimiento del 15M ha transmitido algún mensaje, éste es el de la esperanza, ante el desánimo y el pesimismo, en la capacidad colectiva de cambiar las cosas y de poder ser sujetos activos, y no meros objetos pasivos de las necesidades del capital y su lógica del beneficio y la competencia. La indignación es, precisamente, como señalaba Daniel Bensaïd, "lo contrario del hábito y la resignación".

La esperanza que el movimiento ha traído a aquellos que quieren "cambiar el mundo de base" es directamente proporcional a la inquietud que ha generado en los grupos dominantes de la sociedad, abruptamente interpelados por un nuevo actor que desafía su monopolio sobre los asuntos colectivos y la vida pública y cuestiona las definiciones oficiales de la crisis, que presentan una visión unilateral e interesada.

El 15M y la política dominante representan dos lógicas diferentes, irreconciliables. Por un lado, la aspiración a la justicia social y a una democracia real en el sentido más amplio del término, es decir, a la capacidad de decidir sobre el propio destino. Por otro lado, los dictados de los intereses empresariales y el imperio del beneficio privado. Ambas marcan dos hojas de ruta antagónicas para nuestra sociedad. Nuestro futuro será muy diferente en función de qué prevalezca.

En sus tres meses de existencia, el movimiento ha significado un fuerte proceso de politización de la sociedad, de reinterés por los asuntos colectivos y de reocupación social de un espacio público usurpado cotidianamente por los intereses privados. Ha significado un aprendizaje colectivo del ejercicio de la democracia y la autoorganización. Nos ha enseñado a comenzar a "aprender a desaprender" para deshacernos de las ideas hegemónicas sobre la realidad y ha contribuido a difundir un "sentido común alternativo".

La marea de indignación movilizada no ha alcanzado todavía suficiente fuerza para detener las políticas en marcha, si bien ha logrado algunas victorias concretas, aunque defensivas, importantes como la parálisis de muchos desahucios y el debilitamiento de la aplicación de las ordenanzas del civismo.

Todo ello, no es un mal balance para un movimiento que, guste o no, está apenas empezando a demostrar lo que es capaz.
Josep Maria Antentas es profesor de sociología de la UAB y Esther Vivas es miembro del Centro de Estudios sobre Movimientos Sociales (CEMS) de la UPF.

**Artículo publicado en Público (ed. Catalunya), 03/09/2011.

+ info: http://esthervivas.wordpress.com

Democracia, ¿dónde estás?

José Luís Sampedro i la visita del Papa

2011-09-07T21:36:00.004+02:00

La gran personalitat i la sólida persona que és José Luís Sampedro fa una anàlisi transparent d'allò que representa l'esmentada visita. Cal escoltar amb atenció els seus arguments per adonar-se de l'autenticitat i de la lógica que contenen. Es evident que la visita del Papa suposa un montatge publicitari molt adient a la política de la institució que representa. Mentre que reb de les autoritat polítiques del Estat un tracte de favor que és contrari al sentiment i a la pràctica de la majoria dels ciutadans.

Cada dia un conte

2011-09-02T21:20:00.001+02:00

LA LLUM de Desbordes-Valmore

Una nit es va veure un home que caminava enmig de l'obscuritat d'una plaça. Duia al cap un barret amb una llum fermament lligada.

Molta gent va riure en passar aprop de l'home, ja que s'adonaren que era cec.

__Ara va i resulta que la llum s'ha fet per als cecs__li digueren burlant-se.

__No és per mi que he fet acò__ respongué el cec amb calma__. És per vosaltres, als que no veig. Podreu veure'm millor gràcies a aquesta llum i així evitarem xocar, perquè podria fer-vos mal sense voler. He decidit imitar a la Providència, que davant dels homes col·loca sempre un indici dels perills que sembra. Jo sóc el perill i aquest és el far.

Tots s'allunyaren del cec murmurant: "Aquest home és un savi. No hi ha que burlar-se d'una cosa abans d'haver-la comprés".

La doctrina del SHOCK

2011-08-29T14:32:00.003+02:00

L'auge del capitalisme del desastre

LA DOCTRINA DEL SHOCK

La doctrina del shock és la història no oficial del lliure mercat.

Naomi Klein descobreix la veritat sobre el capitaliame en aquest documentat llibre, basat en llurs entrevistes i investigacions dels darrers quatre anys.

Kleim demostra que el capitalisme emprea constantment la violència i el terrorisme contra l'individu i la societat. Lluny de ser el camí vers la llibertat, s'aprofita de la crisi per introduir mesures impopulars de shock econòmic, sovint acompanyades d'altres formes de shock no tan metafòriques: el colp de la porra dels policies, les tortures amb electroshock o la picana a les cel·les de les presons. De Xile a Rússia, de Canadà a Sudáfrica, d'Argentina a Xina, els exemples, i llurs esgarrifoses consequècies, abunden.

En aquest relat apassionant, narrat amb pols ferm, Klein repassa la recent història mundial (de la Dictadura de Pinochet a la reconstrucció de Beirut; del Katrina al Tsunami; del 11-S al 11-M) per donar la paraula a un únic protagonista: les delmades poblacions civils sotmeses a la voracitat despietada dels nous amos del món, el conglomerat industrial, comercial y governamental per als quals els desastres, les guerres i la inseguretat del ciutadà són el sinistre combustible de l'economia del shock.

"Naomi Klein ha escrit un llibre brillant, terrible i valent. És la història secreta d'allò que coneixem com "lliure mercat" y deuria ser de lectura obligatòria."

Arundhati Roi, autora de El dios de las pequeñas cosas

Cada dia un conte

2011-08-20T23:08:00.001+02:00

El CÀSTIC DEL COLOM de Nacr Ollah

Eren una parella: colom i coloma. Amuntegaven llavors i omplien amb elles el seu colomar. El mascle va dir:"Està començant l'estiu, hi ha molta herba al prat. Desem aquestes llavors per a que a l'hivern, quan no ho hi haja res més al prat, pudrem viure gràcies a elles". La femella es mostrà d'acord i ho van fer així. Quan magatzenaren les llavors el temps era humit. N'ompliren un recipient. Quan va arribar l'estiu, la calor de l'aire va actuar sobre les llavors, assecant-les. El recipient semblava buit. El mascle estava absent. Quan tornà, va veure les llavors reduïdes en quantitat i va exclamar: "Les havíem apartat per subsistir a l'hivern, i tu, tu te les has menjat!". Ella va negar, en va, haber-se-les menjat. Ell no la cregué i la va matar a colps. Al cap d'un temps, quan va arribar l'hivern i les pluges es feren freqüents, les llavors van absorbir l'humitat. El recipient va tornar a l'estat anterior. El mascle reconegué quina hi havia estat la causa de la disminució i es va sentir desconsolat. Entre plors, pensava: "El meu penediment no serveix de res". Cal que l'home raone i no caiga en càstics precipitats com el colom.

Cada dia un conte

2011-08-18T23:59:00.000+02:00

AMAGANT UN POLL de Pu songling

Un home del meu poble que descansava a l'ombra d'un arbre va capturar un poll, l'embolicà amb un paper i va ficar-lo a un forat de l'arbre. Als dos o tres anys tornà a passar pel mateix lloc i, recordant-se'n de l'insecte, va mirar el forat de l'arbre i va veure el tros de paper que feu d'embolcall. Va obrir-lo i allà era el poll, menudíssim com el segó de forment. Va prendre'l al palmell de la mà per examinar-lo. Al poc temps la mà va començar a picar-li i el poll a inflar-se. L'hi va sacsejar de la mà i se'n va anar.

Al indret de la mà on hi havia tingut el poll l'hi va creixer un tumor. Dia a dia va anar escampant-s'hi fins que l'home va morir.

Cada dia un conte

2011-08-16T21:38:00.003+02:00

Viu o mort? de Giovanni Sagredo

Tenien els hugonots, a una aldea de França, una esglesia enderrocada, amb un san Sebastià maltractat al que li faltaven el cap i un braç.
El capellà, després de la missa, els va retreure als de la confradia per qué deixaven el sant d'aquesta manera i els va convéncer d'encarregar-ne un de nou.
El guardià i d'altres llauradors anaren a la ciutat i, havent trobat un escultor, l'hi encaregaren un san Sebastià.
__De quina fusta el volen?__va preguntar l'artifex.
__De fusta durable__digueren__ja que després el farem daurar.
__Volen que el faça transpassat per moltes ferides? Contestaren que sí.
__Volen que el represen-te viu o mort?
Els llauradors es mireren desorientats. El primer digué que no ho sabia; el segon, que calia tornar per saber l'opinió del capellà. El tercer, volent fer-se el setciències, tot i que era el més ignorant, va dir:
__Em sorpren, germans, que vulgueu per aquest dubte tornar a casa sense concloure l'assumpte.
I dirigint-se a l'escultor afegí:
__Faça'l viu. Si el capellà o els de la confradia el volen mort, ja el mataràn.

Cada dia un conte

2011-08-14T17:57:00.000+02:00

Joc de xiquets de Jean-Pierre Camus

   Els xiquets, com els simis, són destres imitadors i, per cert, els seus jocs només són imitacions d'allò que veuen fer a la gent gran.
   En un poble d'Alssacia, el nom del qual ignore, un camperol que tenia intenció de vendre un vedell el va degollar a casa seua. Els seus fills, de huit o nou anys, van veure allò amb plaer i atenció, fins i tot prestaren assistència. L'endemà, mentres jugaven, van decidir imitar al seu pare i començaren a cantussejar "degollarem el vedell". Com els pares no hi eren, van anar a pel germà menut, el tregueren del bressol i el degollaren tal com el seu pare havia fet amb el vedell. Tanta sang els va aterrir, en escoltar que la seua mare hi havia tornat, s'amagaren dins el forn. La mare traia lenya per encendre el forn; i així ho va fer, sense sospitar res. Els dos nens, esglaiats, no gosaren badar boca i moriren pel fum i les flames. Tot seguit la mare va veure el nadó degollat i es posà a cridar, sembrant el pànic entre el veinat. Mentres cercaven els germans, un veí va dir que els havia oit cantar "degollarem el dedell". El marit va tornar enmig del tumult i opinà que la fuga feia culpable als nens. Dies després, els seus cossos migcalcinats van ser trobats al forn. La mare recordà haver-hi encés el foc i va sentir tan gran desconsol que, si no arriben a impadir-l'hi, s'hauria llevat la vida.
   Açò ensenya que no hi ha que fer res de perill davant les criatures, perquè elles són capassos d'imitar malament fins i tot els actes més vanals.

La voz del tiempo de Julia Moreno

2011-08-11T19:19:00.008+02:00

Julia Moreno ens presenta el seu llibre de poemes il·lustrat per les seues pròpies fotografies. Si hagués de escollir entre les imatges i els poemes no sabria com fer-ho. Per a mi estan combinats de tal forma dins el seu llibre que formen un tot indestriable. Quan vaig veure per primera vegada l'obra de Julia em vaig quedar corpresa. És la seua una poesia nua, despullada d'artifici i tanmateix d'una profunditat neta, em fa l'efecte que la veu del temps ressona en una immensa estança buida, i evoca els elements primaris, la terra, l'aire, l'aigua...el foc...Els seus versos són com si haguessen existit sempre i ella, amb un gest màgic, ha sabut rescatar-los del temps i trasmutarlos en paraules.

La poesia de Julia és sòbria, no li manca res, no li sobra res. Apunta directament a la sensibilitat i té el poder de sumergir al lector en un món pacífic, tendre, divers. Pàgina a pàgina ens porta a fer un recorregut per diverses ciutats i pobles, a respirar el seu ambient, a sentir el seu batec de vida quotidiana, de gent que es belluga, de llocs solitaris, de llums diverses i canviants, mentre els versos acompanyen tanta vida, tanta bellesa amb un batec intern que trena els sentiments i les emocions i ens aboca cap endins d'un mateix, fins arribar a precebre's com una nota musical dins la gran partitura del temps.

Finalment és la pròpia autora qui ens diu:

Me gustaría invitaros a compartir la magia de mi nuevo libro de foto-poesía "La voz del tiempo", un intento de parar el tiempo y aprender a escuchar su voz...

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/La-voz-del-tiempo/130661080353383

Llibre referència per al MOVIMIENTO 15 M

2011-07-30T22:56:00.002+02:00

Libro referencia para EL MOVIMIENTO 15M

BASTA LEVANTAR UN PICO DE LA ALFOMBRA PARA QUE INEVITABLEMENTE SURJAN
PREGUNTAS CLAVE:

¿POR QUÉ SE ATREVIERON LOS BANCOS A SER TAN CODICIOSOS?

¿POR QUÉ LO PERMITIERON LOS GOBERNANTES EN LUGAR DE CONTROLAR EL DESENFRENO?

¿POR QUÉ EL PÚBLICO HA SEGUIDO VOTANDO A POLÍTICOS TAN DESCUIDADOS EN
LA DEFENSA DEL PUEBLO?

Y SI SEGUIMOS LEVANTANDO UN POCO MÁS, TIRANDO DEL OTRO PICO YA
ENCONTRAMOS ALGUNAS RESPUESTAS.

RESPUESTAS EN EL LIBRO REACCIONA EN PDF

file:///Users/imac/Desktop/54771304-reacciona.pdf

Memòries de la desmemoria 109

2011-07-24T20:52:00.003+02:00

dimecres, 12 d'agost, 1992

Cal discutir-ho tot! Tot! La coincidència ens deixa en repòs, però és
la contradicció allò que ens fa productius.

J.W. Goethe, pensador i literat alemany (1749-1832)

Algú va tocar la porta del pis. Vaig mirar per l'espiell. En obrir una dona menuda i seca em mirà de l'altra part. Digué que era la propietària de l'albergho Marconi, que hi havia enfront. Va preguntar per les meus companyes. Li vaig dir que n'eren fora. El cas és que tenia un client molt especial, m'explicà. Es tractava de " il Generale", un vellet de més de vuitanta que havia arribat a passar uns dies com solia fer i, com que li agradava visitar a les amistats arreu els pobles veins, atés la seua edat, ella sempre mirava de fer-lo acompanyar per alguna de les llogateres del pis. Quan li vaig comunicar la seua absència es va veure molt compromesa perquè no es refiava de deixar-lo marxar tot sol. Llavors em va proposar a mi fer-me càrrec. Ell solia tornar a dormir a l'hotel. Bo, jo no tenia res previst...En fi, vaig dir-li que sí, que jo aniria amb ell. Ens veuríem a la porta de l'hotel. Em vaig preparar uns bermudes, una sahariana, calçat cómode i una bossa gran.

Don Josepe era un homenet de rostre agradós que vestia pantalò i jaqueta negra de pana fosca, camisa blanca i armilla de la que penjava la cadena del rellotge, i es tocava amb una gorra de visera que recordava als partissants. Fumava "Winston" gaire bé constantment. Li vaig fer reparar en el risc que suposava l'hàbit de fumar. Ell em va fer veure que havia practicat tres petits forats ran del filtre i això li permetia eludir els efectes del tabac.

De seguida em va portar a una cafeteria molt cèntrica per esmorzar mentres em comentava que de seguida aniríem a comprar la premsa. Arribats al quiosc vaig veure que agafava diversos diaris. Li vaig demanar que per què ho feia i em va dir que per fer-se una idea de la veritat havia de llegir-ne uns quants i contrastar els seus contingut. Quan va eixir carregat com un ase li vaig dir que si volia se'ls podia dur a la meua bossa. Tot i advertint-li que necessitaria bona cosa de temps per llegir-ho tot.

Només arrancar l'autobús em va comentar que anava a visitar a un amic que hi havia casat una filla, i em va mostrar uns anells que duia als dits. Jo no en portava cap, va observar, no hi tinc afició, vaig dir-li. Penga'n un-em va dir com si foren bunyols-. No, no el necessite. Tot seguit es va lliurar a la lectura i jo a admirar els bellíssims paisatges.

Havent arribat a Avenci, ens baixarem de l'autobús "il Generale" va dir que havia de fer-se una grappa. Tot just a li va durar dos glops i mentre xerrava amb coneguts vaig aprofitar per fer alguna foto. Abans de posarnos en marxa em va portar a veure aparadors de diverses joieries. Volia que li ajudés a escollir algun anell.

Entre una cosa i altra es va fer l'hora de dinar. "il Generale" va dir que hui aniríem a la mensa prensile, el mejadors dels ferroviaris. A tot això ens creuem amb uns altres coneguts i, amb un somrís picardiós, em va presentar com la seua molle...Tots vam riure. Dinant em digué que l'endemà hi havia quedat amb uns altres amics per anar a fer un àpat de bon restaurant a Biretto. A peu, baix el sol d'agost, enfilàrem una carretera estreta que ens portaria, a la propera estació segons el seu itinerari. Per fi arribàrem a poble del pare de la nòvia. Entràrem a un bar i va trobar-hi al seu amic junt amb altres. Se saludaren amb grans plantoflades a l'esquena i li alargà la mà amb el regal. L'altre, sobtat, contemplà complagut el magnífic anell d'or i li ho va agrair amb una estreta abraçada.

Eren prop de les vuit quan vam agafar l'autobús de tornada. Ja feia una estona que hi érem en silenci i tot seguit em va demanar quin del anells dels que duia m'agradava més. Jo li'n vaig senyalar un i en un res ja se'l va treure i tractava de ajustar-me'l al dit, malgrat el meua protesta.

Quan arribarem a Chianciano quedarem per l'endemà a la mateixa hora. Quan es girà per anar-se'n sense que s'adonés li vaig fer lliscar l'anell en una de les butxaques de la jaqueta.

Buf! estava morta. Vaig começar a despullar-me pel corredor, el cos em demanava llit, després d'una bona dutxa. Quan eixia embolicada amb la tovallola sonà el timbre. En obrir vaig reveure a "il Generale" amb una flor a la mà.
__Buona notte, Marina.

Cor dels esclaus hebreus, Nabucco, VERDI

2011-07-21T20:37:00.005+02:00

Va, pensiero, sull'ali dorate

Va', ti possa sui clivi, sui coll,

ove olezzano tepide e molli

l'aure dolci del suolo natal!

Del Giordano le rive saluta,

di Sionne le torri atterrate.

O mia Patria, si bella e perduta!

O membranza si, cara e fatal!

Arpa d'or dei fatidici vati,

perche muta dal salice pendi?

Le memorie del petto riaccendi,

ci favella del tempo che fu!

O simile di Solina ai fati,

traggi un suono di crudo lamento;

o t'ispiri il Signore un concento

che ne infonda al patire virtu

che ne infonda patire virtu

al patire virtu.

arenita diu:

Va', pensiero, sull'ali dorate. Va', ti posa sui clivi, sui coll, ove olezzano tepide e molli l'aure dolci del suolo natal! Del Giordano le rive saluta, di Sionne le torri atterrate. O mia Patria, sÃ¬ bella e perduta! O membranza sÃ¬ cara e fatal! Arpa d'or dei fatidici vati, perchÃ© muta dal salice pendi? Le memorie del petto riaccendi, ci favella del tempo che fu! O simile di Solima ai fati, traggi un suono di crudo lamento; o t'ispiri il Signore un concento che ne infonda al patire virtÃ¹ che ne infonda al patire virtÃ¹ che ne infonda al patire virtÃ¹ al patire virtu

Una polèmica votació deixa Joan F. Mira fora del Consell Valencià de Cultura

2011-07-14T22:18:00.003+02:00

Una polèmica votació deixa Joan F. Mira fora del Consell Valencià de Cultura

El PP ha retirat el seu nom de les butlletes de votació a les Corts · Compromís denuncia irregularitats en la votació i demana a la mesa que no es destrueixin les butlletes

El candidat de Compromís al Consell Valencià de Cultura (CVC), l'escriptor Joan Francesc Mira, ha quedat fora de l'organisme perquè el PP ha retirat el seu nom de la butlleta de votació a les Corts, que havien d'apovar-ne la nova composició. El PP acusa Compromís d'haver trencat el pacte sobre la renovació de les llistes del consell d'administració de RTVV i del consell assessor de RTVE al País Valencià, en la qual la coalició només ha votat els propis candidats.

En canvi, Compromís ha anunciat que presentarà un recurs contra l'elecció dels membres del CVC perquè considera que hi ha hagut 'múltiples irregularitats' en la votació i ja ha sol·licitat a la mesa de les Corts que no en destrueixi les butlletes.

La votació per a la renovació del CVC ha estat polèmica perquè s'han utilitzat butlletes amb formats diversos. Per una banda, hi havia les mecanografiades, que ja no incorporaven el nom del candidat socialista, Josep Martí, perquè s'ha descobert una incompatibilitat entre el seu càrrec de batlle i la participació al CVC. Per l'altra, les que han fet servir els diputats del PP, que estaven escrites a mà i sense el nom de Joan Francesc Mira, però sí el de Josep Martí. Abans de començar la votació, el president de la cambra, Juan Cotino, ha avisat que donaria per bons tots dos formats de butlleta.

També abans que es comencés la votació, el portaveu de Compromís, Enric Morera, ha demanat que es retirés de l'ordre del dia aquesta elecció i ha alertat que, a més de Martí, hi havia més causes d'incompatibilitat d'altres candidats al CVC. Morera ha demanat als serveis jurídics de les Corts que facin un informe sobre la compatibilitat dels candidats proposats i ha afegit que 'votar una llista de persones incompatibles és prevaricar'. La mesa ha denegat la petició i la votació s'ha fet.

Un cop acabada la sessió, la portaveu adjunta de Compromís, Mònica Oltra, ha denunciat les irregularitats en el procés d'elecció dels candidats i ha assegurat que les butlletes amb el nom de Josep Martí (les del PP) eren nul·les per aplicació de l'article 178.3 del reglament. Si fos així, no hi hauria acord perquè no s'arribaria als dos terços de la cambra que marca la llei per a escollir els representants del CVC.

Maig del 68 André i Raphaël Glucksmann

2011-07-10T22:04:00.002+02:00

Per la Subversió permanent

Quaranta anys després de Maig del 68, el cas es reobri. El món ha canviat considerablement des d'aquell any de ruptura, però avui l'enfrontament continua, y els polítics es posicionen de nou front als esdeveniments del Maig francés, que uns tracten de desempolsar mentre que d'altres opten per enterrar.
   Per què atacar Maig del 68 al segle XXI? Per què tornar a un cas arxivat en un moment ple d'assumptes més greus, problemes més urgents? Poc abans de les eleccions a Francia, a un miting, Sarkozy exhortà a la munió a "liquidar l'herència del Maig del 68", i va prometre "passar pàgina". L'esperit, però, de Maig del 68 perviu.
   Sobre aquell moment històric s'ocupa aquest llibre i en un diàleg pare-fill reflexionen a dues veus.
   André i Raphaël Glucksmann, dues personalitats sòlides i lliures, tot i que pertanyen a diverses generacions, van esclarint quina és l'actualitat de maig de 68. "quina part del 68 bull, actua, i viu encara al 2008".

Dona en flor

2011-06-27T17:20:00.002+02:00

Vine, perdut, que, trobat el desig,

vull omplir-me de tu

una vegada més.

Mossega'm cada indret

del meu cos

amb llavis tendres.

Desfulla'm amb les dents

com una rosa

i menja'm després

per fer-me més teua.

Jo et promet

no queixar-me

mai més.

Memòries de la desmemoria 108

2011-06-23T20:55:00.004+02:00

dissabte, 8 d'agost, 1992

Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos.

   Georges Braque, pintor i escultor francès (1882-1963)

   Hi erem a la taula d'un cafeteria, taulell de mardre vetejat, peu de ferro forjat pintat de negre... Aquell lloc, com tans altres de la contrada tenia estil, una elegància, un refinament...Les cadires de fusta envernissada. Tot el local era escrupolosament net, ni en lupa s'hagués pogut trobat una volva de pols. El terra replendia. Sota el taulell de fusta sòlida les sucreres lluient com ballarines de ballet sobre uns petits cobretaules vorejats d'encaix d'un blanc ivori. La bolleria protegida per oblongues mampares es mostrava fent l'ullet des de les crostes daurades del croissant i un aroma de pastes recent fetes et feia perdre el cap de ganes de tastar-les totes...amb un cafè-latte, mamma mia! Em veia tornant del viatge amb una o dues talles més. Calma, tranquil·litat...
   __Que et passa, Marina, t'has quedat con la del tro. No vols prendre res?
   __Docns aqueix és el problema que m'agradaria tastar-ho tot.
   __Després mirarem el gelats...No en vols?
No es podia demanar més. Roser feia una excel·lent anfitriona. Es veia serena, controlant la situació, es movia a l'ambient con si fóra natural de la regió de la Toscana, fins i tot el seu físic responia a les característiques pròpies de la dona autòctona, morena, de cabells arrissats, ulls foscos, amb bona cosa de corbes i una desinvoltura sorprenent.
   __Roser, t'admire, sembles talment una italiana més, a més ja parles la llengua amb molta soltesa...Saps què? M'alegre d'haver seguit el teu consell i ser-hi.
   __I tu, Marina, tampoc ho fas gens malament.__Digué Loretta.
   __Bo, si anem a berenar tan bé haurem de pensar en cremar aquestes delicioses calories, no us sembla?
   __Au, va, anem a pams. Hem quedat amb els xicots per anar aquesta nit a una revetlla popular.
   __Això està molt reben pensat.
   __Clar que Loretta i jo tenim parella...
   __Oh, això no és problema. Ja trobaré algú.
Just en aquell moment aparegueren els mossos. Elles els acolliren amb un somriure de satisfacció.
   __Marina, aquest és Giancarlo, il mio finanzato.
   __Complimenti__(malaputa, no m'havies dit que era tant...complet)
   __Aquest és Rafael__ va dir Loretta tota ufanosa.
   __Marina "bacini"- bessets- em diuen, no sé per què serà.__Vaig dir fent cara de despistada.
Vam riure tots. Em sentia a la gloria no es podia demanar més.

   Amb la màquina de Giancar-lo van anar a Champoluc, aprop de llac de Commo. Havent arribat ja era de nit. Eren les festes del poble, d'uns cinc-cents habitants. A la plaça una orquetrina ocupava un entaulat montat per a l'ocasió, al damunt els músics acompanyaven a un mosset que no tendria més de dotze o treze anys que tocava l'acordió i cantava cançons de Carosone. La nit, tèbia i dolça, em portava records d'antany, de la meua adolescència. Vaig romandre embadalida d'emoció per uns moments. Els altres prengueren posicions i restàrem uns minuts contemplant l'ambient. Gent senzilla del poble la major part, i també arribada a la festa d'altres contrades properes. De seguida les dues parelles es posaren a ballar. De sobte se m'acosta algú i em demana de ballar. La plaça era plena de gent i d'alegria, cossos suats i somriures simpàtic. N'estàven de festa. Feia tota la vida que trobava a faltar aquest ambient, el que es vivia a Roldana, on anava a passar l'estiu a ca la tia Amèlia.

   Al descans ens vam reunir de nou. N'estávem morts de set. Mentre ens servien la ronda ens miràvem complaguts uns als altres. Que lluny era llavors de sospitar com de bella i d'única havia de ser aquella reunió. Al segon got de vi Roser encaramelada mirà a seu Giancalo i després a mi.
   __Marina, t'haurem de deixar uns dies a soles. Con que tenim per davant un cap de setmana llarg nosaltres he pensat anar-mos-en a Roma.__Va dir Roser repenjada del braç del xicot.
   __Nosaltres també volem anar fora, potser arribar-nos a Ischia, coneixem un hotel prop del cim que té unes vistes precioses sobre gran part de l'illa. És un lloc molt romàntic.
   __Buf. Aquesta si que no me l'esperava. Hauré de buscar-me la vida.
   __Si et deixarem el pis per a tu sola.
   __Premi de consolació.
   __Au, pardales, gaudiu, gaudiu, que el món s'acaba.

   Paisatge de la Toscana

De tres una en volen fer... (música del títol "Tres pometes té el pomer")

2011-06-19T18:21:00.001+02:00

Educació: més que indignats

FRANCESC GISBERT

06/06/2011

Fa uns quants anys, quan tot el món aspirava a ser ric, i podia comprar-se un cotxe o una casa a força d'hipotecar-se tota la vida, hi havia persones que parlaven de la crisi del sistema educatiu. Els professionals alertaven que l'estudi no tenia prestigi social, que faltaven docents, que molts estudiants abandonaven els instituts sense titular per posar-se a treballar d'obrers i cambrers, que calia renovar els continguts i la metodologia, que no invertir en educació destruïa el futur de la joventut… Els nostres governants, en plena bonança, estaven massa ocupats creant parcs temàtics insostenibles, polititzant la direcció tan encertada dels nostres bancs i caixes, organitzant circuits de fórmula 1 i competicions de velers per situar València en el mapa del món.

Però tots els desgavells anteriors poden dissimular-se a la perfecció, si convertim l'educació dels nostres fills en un cavall de batalla. Com? Seguint uns consells ben senzills, el decàleg del conseller ideal:

En primer lloc, és imprescindible col·locar al capdavant de la Conselleria d'Educació algú amb mà dura, segur de si mateix i de fermes conviccions. Per aconseguir-ho, has de ser una persona sense la menor capacitat de diàleg, de formes dictatorials, enemic declarat del sector públic: expedienta directors per posar fotografies teues cap per avall; instrumentalitza els inspectors com una espècie de Gestapo i policia política; nega't a acceptar ordinadors portàtils perquè provoquen miopia; exigeix que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania s'impartisca en anglés (si els alumnes no entenen les explicacions, que s'aguanten); no dimitisques mai de la vida, ni quan el Tribunal Superior de Justícia declara il·legal aquesta decisió; ah, i el més important, desmunta el sistema públic, a poc a poc però sense pausa, per fomentar la matriculació en centres concertats. Allí, en l'empresa privada, si algun professor es queixa, l'amenacen d'enviar-lo al carrer i llestos.

En segon lloc, un bon conseller ha d'esforçar-se perquè cada vegada siga més difícil ensenyar. Augmenta el màxim d'alumnes per aula a 35, tant en pública com en concertada. Que no caben a l'aula? Per a què estan les finestres? S'obrin i que traguen els caps i les cames. A menys grups, menys professors. A menys professors, menys inversió. A menys inversió, pitjor qualitat de l'ensenyant, més massificació, més fracàs escolar.

En tercer lloc, un bon conseller no ha d'oblidar perseguir allò que funciona bé o té prestigi. Mentre que totes les estadístiques i proves externes situen la nostra autonomia a la cua en nivell educatiu, demostren amb xifres, enquestes i amb el dia a dia, que els grups d'ensenyament en valencià han obtingut, any rere any, resultats acadèmics molt superiors a la resta. La prova és que la demanda de les famílies per matricular els seus fills en valencià ha anat creixent, ininterrompudament. Una cosa que funciona, en educació, alerta roja! Un bon conseller, hi ha de posar remei. A la disminució de grups i a la massificació habitual, sumaràs l'eliminació de l'actual sistema educatiu de línies, en què els centres ofereixen als pares la possibilitat de triar entre programes d'ensenyament en valencià i en castellà (incorporació progressiva). Diràs que és car, i com que hi ha crisi, tot el món ho creurà. Un dret recollit per la Llei d'Ús i Ensenyament de l'any 1983, aprovada pel consens de tots els grups polítics, i que ara es derogarà i modificarà per voluntat d'un sol partit (tan votat com vulguen, però un sol partit).

En quart lloc, un bon conseller ha de dissimular les seues autèntiques intencions. És políticament incorrecte dir que vols carregar-te l'educació i retallar el pressupost al màxim. Dissimula amb una alternativa que sone “moderna”. Quina? Un programa trilingüe experimental, inventat a Galícia, aplicat des de fa només un any, en què les assignatures s'impartiran (teòricament) en castellà, valencià i anglés al 33%.

I si només un 5% del professorat té la titulació i els coneixements necessaris per impartir la seua assignatura (història, naturals, filosofia…) en anglés? No seria millor introduir l'anglés des de primària, a poc a poc, respectant l'actual sistema de línies, amb assignatures en llengua estrangera? Els nostres fills arribarien a secundària tenint un nivell acceptable d'anglés, que els permetria entendre les explicacions d'assignatures més complexes. No, fuig! Això seria millorar. I un bon conseller, el que ha de fer, és que el seu departament vaja cada curs, un poc, un molt pitjor.

I si la comunitat educativa es queixa, es manifesta i protesta, com ja ha anunciat? No et preocupes. El poble pensa que els mestres són uns malfaeners, que cobren sense fer res, i es posarà de part teua. A més, no heu guanyat les eleccions per golejada? La democràcia i la llibertat són cares, a primera vista. Com també és cara una educació, una sanitat i uns serveis bàsics de qualitat. Ja sé que en plena crisi, i amb els problemes que tenim, a molta gent açò li pareixerà un tema menor. Formar els nostres joves, perquè la majoria puga treballar en alguna cosa més que de peó d'obra o de cambrer (si té sort), és responsabilitat nostra.

Francesc Gisbert és professor i escriptor, guanyador, entre d'altres, del Premi Enric Valor.

L'art d'estimar

2011-06-18T22:09:00.000+02:00

¿L'amor és un art o bé és una sensació plaent i agradable i experimentar-la una qüestió d'atzar? Aquesta és la pregunta que ens formula Erich Fromm en començar el seu assaig per acabar demostrant que en realitat l'amor és un art, una habilitat que requereix coneixement, gosaria i esforç. L'art d'estimar (1956) s'ha convertit al llarg dels anys en un tractat clàssic que ha ensenyat a diverses generacions a desenvolupar la seua capacitat d'estimar. La profunditat i la sensatesa de les seues reflexions fan que mantinga plenament la seua vigència.

ERICH FROMM (1900 - 1980) va nèixer a Frankfurt. Va estudiar sociologia i psicologia a les universitats de Heiderberg, Frankfurt i Munic. Posteroirment es va graduar en psiconàlisi a Berlín. Fugint del nazisme, l'any 1934 es va traslladar a Estats Units i després s'intal·là a Mèxic. L'any 1965 es va retirar i es va dedicar a viatjar. L'any 1974 es va establir definitivament a Muralto, Suïssa, on moriria l'any 1980. Fromm és autor d'una llarga lista d'obres de gran prestigi internacional. S'ha traduït al català La por a la llibertat (1941), Per una ètica humanística (1949) Per una societat sana (1955) i L'art d'estimar (1956) totes elles publicades per edicions 62. (contraportada)

Quan vaig conèixer aquest autor i part de la seua obra va significar un pas tan important con necessari a la meua formació. Ell em va portar de la mà pels sinuosos camins de l'autoneixement. Tot i això no em va lliurar de cometre errors -llàstima- però em va donar les pautes per saber detectar-los. Ara bé, en allò que va estar més genial, al meu parer, va ser la capacitat de fer entenedors problemes humans de gran volada, com ara el díficil art d'estimar. D'ençà havien passat massa anys i en un moment donat vaig sentir la necessitat de tornar al mestre, de rellegir-lo, de resseguir les seues reflexions. No cal dir que ara el comprenc molt millor i m'ajudat a recol·locar-me al món dels sentiments, amb la qual cosa, gràcies a ell, sóc capaç de gestionar els meus afectes d'una manera més productiva.

Un record de gratitud a la seua memòria.

Analisi del 15 M reflexions de JOSÉ LUÍS SAMPEDRO

2011-06-15T18:08:00.000+02:00

José Luís Sampedro

2011-06-15T18:01:00.000+02:00

AMAZING SPEECH BY WAR VETERAN A

2011-06-13T11:30:00.003+02:00

Escoltem allò que ens comuniquen els excombatents nordamericans. És una reflexió que està relacionada amb el canvi d'actitud social i política que preconitza el Moviment 15 M. Ells també s'han adonat de com i perquè s'han vist obligats a anihilar vides humanes per servir els interessos del amos del món en conivència amb els polítics votats "democràticament".

Anonymous

2011-06-12T17:09:00.002+02:00

Em sembla que toca parlar de qui són els terroristes i criminals. Aquesta és una forma de lluita pacífica i que pot transformar part de la realitat. Qui no s'apunta a atacar els bancs, els estats, els partits polítics, sense disparar ni un tir, ni enramar una gota de sang? Em sembla una forma lícita i legítima de lluita, si no sabem fer-ho, ens ensenyarem, els llevarem de les mans els mitjans de producció, de decisió, les fonts d'energia, les telecomunicacions, els diners i tot allò que ara dominen corporacions privades que alhora manipulen els polítics-titella. Apunteu-vos a l'activisme incruent de la xarxa, que almenys és una cosa que se'ls ha anat de les mans, i ha anat a parar a mans de qui menys ho esperaven i més temien: La gent, el poble... Però, què en penseu? Parleu, ara que podeu... Una abraçada

EL 15-M SEGUN FRANCE 2 ( Subtitolat en castellà)

2011-06-11T17:30:00.007+02:00

   València, dissabte, 11 juny, 2011

   Dijous vaig passar per la plaça 15 M, eren les sis de la vesprada, feia temps per acudir a la concentració de protesta que hi havia convocat Escola Valenciana per la supressió de la línia en valencià a l'escola pública, és a dir, en protesta a les disposicions preses pel govern persistint en la palesa voluntat d'acabar amb el valencià i en conseqüència amb la pròpia cultura, mesura que ha ha sigut una constant a a la seua política educativa.
   L'Escola Valenciana havía acordat concorrer amb la gent de 15 M. Em vaig acostar a la plaça. Enfront la porta d'entrada de l'Ajuntament una estesa de rams de flors marcides. "Dígaselo con flores al Ayuntamiento" resava un cartell. Vaig vagarejar per la plaça, ara ja no tenia res a veure amb un dels dies "d'Assamblea", l'ambient presentava un aspecte devaluat. Amb tot els membres del 15 M encara resistien, algú fins i tot amb certa dosi de moral, feia malabarismes amb unes pilotes...Em vaig acostar a un lloc, i vaig signar a la llista. La dona que hi era al front va començar a explicar-me. Les forces de l'ordre de tant en tant ja estaven repartint-los llenya amb les porres, va dir. Els havien acusat de "fer el sexe". Ella tenia fam. Algú li va proporcionar unes compreses que necessitava...Al costat, el lloc dels juvilats es mostrava concorregut. Amb gran dignitat, com si estigueren a una tertulia d'ateneu, uns homes seien a unes butaques de plàstic i conversaven. La dona em va fer veure on dormia, baix el taulell que presidia, a un matalafet de gomaespuma. Arreu es veien trossos de plàstic enganxat per reguardar-se. Portaven ja dos mesos ( i amb tan mal oratge...) La gent, que de primeres els va recolzar i els ajudava amb queviures, havia anat oblidant-se...
   Ara, m'arribat aquest video. En visionar-lo m'he adonat que res no ha estat inútil, calia fer-ho. Les repercusions i els resultats encara estan per veure. Hem de seguir endavant, sens dubte, hem d'assumir la responsabilitat que hem contragut i ser conseqüents amb allò que defensem.

La lògica (socio)lingüística del PP i el 15-M

2011-06-08T22:18:00.001+02:00

La lògica (socio)lingüística del PP i el 15-M

Josep-Lluís Navarro (Cap d’Estudis de l’Institut Lluís Vives)

Cal ser molt ignorant o tindre molt mala fe per dir que el PP valora el valencià i l’escola pública, així com que pretén sincerament implantar el plurilingüisme en el sistema educatiu. Al contrari, no cal treballar a l’ensenyament per saber que pretenen extirpar les línies en valencià, així com eliminar grups dels centres públics (per augmentar-los als de l’Església), retallar hores de reforç, recursos i professorat, apujar el nombre d’alumnes per aula i la jornada laboral, abaixar salaris d’educadors i aportacions als centres, etc. Intenten camuflar tot això sota el rètol “modelo único plurilingüe”, però se’ls veu el llautó i no s’ho creuen ni ells. De sempre les nostres classes dirigents han odiat el valencià, els fa nosa, perquè els posa en evidència, i ara per fi han vist l’ocasió d’eliminar-lo, carregant-se la faena de 30 anys d’ensenyament públic en valencià. També de sempre han temut la instrucció de la gent, des de fa segles, quan cremaven mestres a les fogueres inquisitorials (o els feien retractar-se o exiliar-se) –i fins ben entrat el segle XIX: Gaetà Ripoll, mestre valencià, va ser-hi assassinat pel Sant Ofici, avantpassat de l’Opus que ara ens governa. És lògic: una ciutadania instruïda i il·lustrada no permetria la impunitat de què gaudeixen. I una població educada en valencià els deixaria en ridícul: la seua coentor, la seua barbàrie i la seua defecció lingüística quedarien massa a la vista. No poden consentir-ho, ells ho veuen instintivament, i tenen raó. Aquesta és la seua lògica sociolingüística: la promoció del valencià els deixa en evidència i mina el seu poder, per això els cal eliminar-lo com a llengua culta i vehicle educatiu. Necessiten una educació arcaica, confessional, retrògrada i castellanista per mantindre les seues majories electorals, però ara potser se’ls ha anat la maneta: no compten amb la força del món educatiu valencià ni amb l’emergència del Moviment Quinze de Maig. Si confluïren aquests dos factors els podríem obligar a fer marxa arrere en les últimes agressions –i en les que preparen.

Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Pares i mares, profes, estudiants, societat civil... ¿Tornarem a caure en els mateixos errors de sempre? ¿Tornarem a confiar en els “líders” que al final sempre acaben traïcionant-nos, negociant i desfent les mobilitzacions que tantes energies costen de muntar? ¿Tornarem a protestar perquè uns quants “capos” traguen partit i decidisquen per tots? Doncs no, companys, aquesta volta no. Tenim ben present l’última i no tornarem a espifiar-la. Recordeu? Només fa 2 cursos: era el 2008/09. El 29 de novembre hi hagué a València una macro-manifestació històrica, de desenes de milers de persones, que culminava mesos de mobilitzacions com no s’havien vist ací en dècades: tancaments a moltíssims centres, assemblees massives, tot el món educatiu en lluita... Aquell dia la gent estava eufòrica i se sentia invencible, però poc després, els “líders” de la Plataforma (o la seua majoria), satisfets amb la retirada de la “Citizenship”, claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina vergonya! Aquella energia de molts milers de persones mobilitzades durant mesos de lluita només va servir per evitar que una assignatura de 2 hores en 2n d’ESO s’impartira en anglés

Afortunadament ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar per cap cúpula, sindical, de FAPA o del que siga. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil en ebullició i en connexió creixent, una nova força en la base que no teníem, i per això ara les mobilitzacions no seran tan fàcils de segrestar. Els sindicats, FAPA, Escola Valenciana... i tots els partits, associacions i entitats que vulguen sumar-s’hi són benvinguts, però alerta: res de líders que negocien en nom nostre i que s’atribuïsquen poder de decisió. Necessitem connectar totes les lluites en el món educatiu (això de les línies és la punta de tota una immensa retallada en marxa que pretén pegar-li el colp de gràcia a l’ensenyament públic), i el 15-M pot ser-ne el mitjà, el referent i l’espurna: hem d’aprofitar-lo i aprendre’n. Les seues acampades, assemblees, comissions, grups de treball, interacció en xarxa, rotació dels portantveus, contacte permanent a través d’Internet... són ja una referència i cal adoptar-los. Comencem des de baix: assemblees per centres, per districtes o per estaments, comissions i grups de treball de profes, mares i estudiants, connexió de tots, webs ad hoc i blogs actius, xarxes socials, “moodle”... Preparem ja tancaments i acampades als centres contra aquest atac brutal a l’ensenyament públic. Posem en peu de nou el món educatiu valencià, i ara sense delegar en cap líder, amb representants rotatoris i sense claudicar davant de petites retirades, ni tan sols amb la dimissió de Font de Mora, que és ja un cadàver polític. L’onada mobilitzadora que ara comença només hauria de parar quan tinguem garanties escrites i proves factuals de tota una altra política educativa i quan ho decidisquen les assemblees sobiranes. Com diria aquell: o ara o mai.

9 de Juny Concentració a Castelló, València i Alacant

2011-06-08T17:54:00.001+02:00

Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario

2011-06-07T21:17:00.003+02:00

Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario de Raul Andreu Tena, el Viernes, 04 de marzo de 2011 a las 22:38 Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex-parlamentario, argumentando que “con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante". Julio Anguita o ¿por qué no todos los políticos son iguales? Lucas León Simón Cuando José María Aznar y Felipe González nos dictan al común de los ciudadanos una lección de indecoro e insolidaridad, cuando nos enteramos que María Dolores de Cospedal gana al año 241.000 € con el cobro de tres sueldos públicos y la Pajin otro tanto por el estilo, cuando sabemos que el presidente de la Diputación de Castellón no tiene mas remedio que declarar un patrimonio de 3,9 millones de euros cuando hace cinco años NO declaraba ninguno, nos enteramos que, de manera totalmente accidental, se ha sabido que hace siete años, Julio Anguita renunció por escrito a la paga de pensión máxima vitalicia a la que tenía derecho como ex parlamentario, argumentando que “con la pensión que le correspondía como maestro tenía bastante”. Genio y figura. Julio Anguita viene a demostrarnos que el dicho populista de “todos los políticos son iguales” no se verifica, al menos en su totalidad. Que hay distintas formas de ser y estar en la política, de entender los compromisos éticos y ejemplarizantes de un cargo público y que la erosión que afecta a nuestra moral pública tiene un freno. No todo es poder y dinero. Tengo la fortuna de ser amigo personal y haber sido de un equipo de gobierno de Julio. Conozco la sobriedad espartana de su espíritu. Sé que en pocas personas se verifica una mayor consecuencia entre lo que dice y piensa y su modo de vida. Nunca había acabado de entender por qué considera un punto de felicidad dormir la siesta en verano sobre una manta tendida en el suelo, ni por qué su mayor consideración del lujo y del ocio es jugar una partida de dominó al atardecer, cuando está de vacaciones. En esta dura mitología del capitalismo, Julio juega contracorriente. Y su compromiso consigo mismo y con la sociedad, gana. Julio Anguita hace suyo el lema de Ghandi de “vivir sencillamente, para que los demás puedan, sencillamente, vivir”. Y desde su antisimetría con el político al uso nos aporta soluciones a nuestros graves problemas con la ética y la estética del cargo público. Maestro vocacional, traslada la pedagogía a cualquier escenario, y cuando la acción política diaria, quema y unta, Julio la quiere convertir en lección a pequeña y gran escala. Los ideólogos y profetas de la modernidad, reunidos en torno a un gran medio informativo nacional, pensaron que lo invalidaban para la política cuando acuñaron aquello de “honrado pero desfasado”. Su huella llegó hasta el Parlamento en voz de algún replicante “moderno”. ¡Bendito desfasamiento! Es decir, exentos de las jactanciosas modernidades de los políticos pendientes de la dieta, la nómina y el futuro cargo en el Consejo de Administración de cualquier sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sin contárselo a nadie, y mucho menos a esos sistemas mediáticos que encumbran la vulgaridad y el populismo, le había dado una soberana patada en el culo al sistema. ¡Métanse su degradante paga vitalicia donde les quepa! ¿ Porqué no seguiran su ejemplo otros ? Esto tambien lo hizo la cantante griega Nana Mouskouri que estuvo en politica, hasta llegó a ser la representante de Grecia en el Parlamento Europeo y viendo la situación que se avecinaba en su pais hizo lo mismo. Que pocos actuan así, contados con una mano y sobran dedos......

El valencià en perill d'extinció

2011-06-05T22:44:00.019+02:00

http://www.escolavalenciana.org/sialvalencia/baners.htm

Estimats amics:

Hui de nou la nostra llengua està amenaçada, amenaçada pel govern que encara sense prendre possessió del seu càrrec està tramant la destrucció del nostre sistema educatiu.

Més que mai cal que tots aquells que ens estimem el valencià ens posem les piles i continuem més forts que mai amb la nostra lluita per la supervivència del nostre poble.
Ca Bassot es caracteritza per la defensa de la nostra llengua.
En aquests moments no podem quedar-nos al marge de les reivindicacions que sorgeixen en contra de la nefasta política que pretén portar a terme la Conselleria d'Educació.
A tots aquells que sou socis o amics de la nostra associació us demanem que amb les vostres possibilitats us sumeu i feu difusió de tots els actes i mogudes que es convoquen en favor de les línies i amb la defensa de la nostra llengua.
Més que mai és imprescindible que la societat civil valenciana prenga possessió del seu futur, cal que donem un exemple de compromís i responsabilitat a les futures generacions.
Per la supervivència del valencià que no és altra que la supervivència del País Valencià.

http://www.escolavalenciana.com/categorias/index/428

Salut, amics!

Memòries de la desmemoria /cap 107

2011-06-04T21:07:00.002+02:00

  Els pobles que ignoren la seua història estan condemnats a repetirla.

   Karl Marx

dimecres, 5 d'agost, 1992

Pense que a les persones ens passa el mateix. De vegades no ens prenem el temps i la feina que caldria per a reflexionar sobre els esdeveniments que s'han produit al llarg de la nostra vida, per analitzar-los i integrar-los al nostre expedient. És a dir aprendre de la nostra experència vital. I clar, després em sorprenem a nosaltres mateixos repetint la mateixa fatídica história que ens va tocar viure anteriorment.

Els primer dies al balneari "Picocioli", on vaig entrar el primer dia per curiositat turística, van ser tot una experiència. Em sentia transportada al segle XIX a un lloc on anava l'alta burgessia a curar-se les seues dolències, reals o imaginàries, a copia de relacionar-se amb la gent del seu nivell i de conèixer gent nova que podia aportar-los l'oportunitat de noves vivènces que després, a la tornada, podrien relatar als amics al salons i a les tertulies. Aquell ambient reconec que tenial quelcom de decadent i encisador alhora.

A mi em va cridar l'atenció el músic que tocava el piano. Era un home madur amb una mirada irresistible i un somriure irònic. Feia estona que l'observaba mentre em prenia un té verd fred i suc de llima. En un moment donat les nostres mirades es trobaren. Em va commoure la insistència de la seua, vaig resistir, però, fins que va ser ell el que es retirà del "tour de forces". Llavors vaig traure el ventall i em vaig dedicar a refescar-me, em sentia el rostre bullint i no era per l'excés de calor.

Un jove una mica estravagant vingué a treure'm a ballar. En arribar a la pista va finalitzar la peça, llavors el pianista va fer un gest a la resta dels músics i van iniciar una milonga. La major part de les parelles es van retirar de la pista. El jove no es va immutar i vam començar a marcar-nos la peça iniciada com si fóra el primer que feiem cada dia després d'esmorzar. Fou triomfal, només restarem cinc parelles a la pista. Al cap d'uns moments dues es retiraren. Nosaltres, ja completament compenetrats, seguíem amb una sensació de guts compartit, de ser i d'estar just on ens corresponia. Quan varen acabar la gent asseguda a les tauletes es posa en peu en aplaudiments celebrant la nostra ejecució. Les galtes em cremaven. El joven somreia satisfet i em va agafar el braç per acompanyar-me al meu lloc. De sobte aparegué el pianista i mirant-me fit a fit em figué:
   __Per què t'has fet tant d'esperar?
   __No hi havia arribat el moment encara.__Vaig respondre amb tota naturalitat.
El jove va entendre que ens coneixíem. Em va agrair la companyia i amb el gest, una mica anacrònic, de besar-me la mà va desaparéixer.
   __Paolo.
   __Marina.
Encaixarem.
   __Marina, vols prendre alguna cosa...
   __Sí, per favor. Una copa de xampan molt fret m'aniria bé.
Mentre la preníem ens vam mirar als ulls tota l'estona sense a penes badar boca.

   __Dinem junts?
   __On?
   __Al meu hotel, potser?
Vaig fer un mig somriure. Em va colpir la seua desinvoltura.
   __Sols o amb la teua dona?
   __M'agraden d'una en una. Amb dues alhora no sabria com fer-ho,__va dir amb un to de divertiment.
   __I...que em costaria la broma?
   __Excusa, no t'entenc.
   __És clar que m'entens. Tot té un preu, Paolo, ambdós ho sabem. Tot arreu del món.
Vaig prendre un glop de xanpan i vaig distreure'm mirant com la gent anava retirant-se. Ell seguia observant-me amb un lleu sonriure i els ulls una mica entornats. De sobte un home amb barret de palla i bastó s'hi acostà a saludar-lo.

El meu cap treballava acuitat per avaluar la situació d'una manera objetiva. O, si més no, per trobar una eixida airosa. Si acceptava la proposta podia perdre el control de la situació. Si no l'acceptava podria perdre la oportunitat de gaudir de la seua companyia que tant em plaia.
Quan van acabar les salutacions, vaig mirar el rellotge.
   __Oh, santa madona, quasi me'n oblide que havia quedat amb un compatriota. No voldria faltar a la cita. Paolo, de segur que ens hi podre'm veure en altre moment. Molt agraida per la copa i la invitació. Molt amable.

Vaig agafar la jaqueta i la bossa i amb pas decidit em vaig adreçar a la porta.

MANIFEST DE LES 737 PARAULES

2011-06-04T18:37:00.000+02:00

El manifiesto de las 737 palabras

Manuel Pascua Mejía

Nadie os obligó a ser políticos. Ninguno de nosotros os pidió que
sirvierais al país. Fue vuestra decisión, libre y soberana, así que no
vamos a bajar el listón de nuestra exigencia, al contrario, vamos a
incrementarlo como nunca antes lo habíamos hecho y vamos a convertir
nuestra determinación en el motor de una revolución pacífica que no
podréis ni soñar en detener.

Nosotros sustentamos la nación con nuestro trabajo y sostenemos al estado
con nuestros impuestos. Nosotros parimos los hijos, los educamos para que
continúen manteniendo la nación cuando les llegue el turno y los alojamos
en nuestras casas más tiempo del necesario para su vuelo. Y vosotros no
habéis hecho vuestra parte del trabajo.

Ahora no tenemos pan para alimentar a muchos de los nuestros. Ahora una
generación entera mejor preparada que ninguna otra antes está agonizando
sin futuro. Por vuestra culpa.

Ahora lo sabemos: con vuestra hambre de prebendas y vuestra medrosa
intemperancia habéis vendido nuestro país y nos habéis vendido a nosotros.
Lo peor es que también queréis que paguemos la factura de vuestras
pavorosas componendas.

Nosotros cuidamos de los ancianos, mantenemos el ritmo económico del país
y hacemos que el progreso sea una realidad para todos inventando Internet,
descubriendo los principios activos de los medicamentos, aportando ayuda
para paliar cualquier desgracia colectiva, viajando a lugares remotos para
llevar consuelo o conocimientos, creando los puestos de trabajo y
limpiando el chapapote mental con que vuestra negligencia nos roba vidas,
haciendas y esperanzas.

Somos nosotros los que morimos por vuestras decisiones, demasiadas veces
equivocadas: y es que nosotros ponemos los muertos en los accidentes, en
los atentados, en las guerras y en las catástrofes. Vosotros solo nos
miráis desde arriba, insaciables, pidiendo más y más y más.

Ahora, cuando las cosas van mal, así sea individual o colectivamente,
seguimos siendo nosotros los que apechugamos para salir del hoyo que
vosotros cavasteis. Y de paso os sacamos también a vosotros, ingratos, que
encima sonreís y os ponéis la medallita que solo es de la masa, de la
gente, de la muchedumbre. De la ciudadanía. Nuestra. Y ya hemos llegado al
final de nuestro aguante.

Hasta hoy os hemos pedido poco, muy poco. Solamente que no metierais mano
en la caja, que no anduvieseis a la gresca por una silla apenas unos
centímetros más alta que la otra, que conocierais y respetarais la
Constitución, que entendierais nuestras necesidades como sociedad, que
fuerais demócratas en el más estricto sentido de la palabra y que
protegierais a los más frágiles de entre nosotros. Los servidores públicos
sois vosotros y estáis a nuestra disposición, pero lo olvidasteis hace
décadas y vendisteis muy barato nuestras vidas, nuestras haciendas,
nuestras esperanzas.

Os pedimos muchas veces que nos respetarais como a iguales, que dejarais
de perder el tiempo en nimias controversias sobre el tamaño de vuestros
egos, enormes por demás. Os gritamos que fuerais más constructivos,
capaces y tolerantes, que no dierais tan mal ejemplo a todos los que os
hemos estado mirando, atónitos.

Ha llegado el momento de recordaros algo muy importante: este país es
nuestro, no vuestro. Y os lo vamos a hacer saber con cuanta determinación
y esfuerzos sean necesarios.

Ha llegado el momento. Vamos a recuperar nuestras vidas, nuestras
haciendas y, por encima de todo, nuestras esperanzas y nunca más volveréis
a robárnoslas.

Ha llegado el momento. Somos más y cada uno de nosotros vale más que todos
vosotros juntos porque a nosotros nos mueve la confianza en el nuevo
tiempo al que pertenecemos y no vuestro miedo a perder un tiempo que ya
murió.

Ha llegado el momento. Vamos a recuperar la sociedad de una nación a la
que queremos más que vosotros, con más sensatez y mejores capacidades. Una
sociedad que sabe lo que quiere, cómo lo quiere y cuándo lo quiere; una
sociedad segura de sí y que sabe bien lo que no quiere: a vosotros.

Ha llegado el momento de abrir la caja de Pandora: y ahora solo resta que
os vayáis y dejéis el campo libre para que podamos hacer las cosas bien,
con la participación de todos y con la hermosa bandera de la Democracia
Real izada en nuestros pabellones. No lo pongáis difícil empecinados en
vuestra arrogancia.

Idos a casa, politiquillos. Idos ahora cuando todavía os cabe el honor de
la retirada silenciosa. Después no habrá tiempo y será muy doloroso.

Estáis despedidos. Sin 45 días. Ni paro.

Democracia Real Ya.

Acció contra els bancs del Moviment 15-maig

2011-06-03T13:30:00.000+02:00

Castelló: [Vídeo] acció contra els bancs del Moviment 15-maig

Es posà en evidència l'altra cara de la banca.

Assemblea d'indignats de Castelló | Castelló de la Plana, la Plana Alta - PAÏSOS CATALANS | Hoy a las 0:41 | 758 lecturas

www.kaosenlared.net/noticia/castello-video-accions-contra-els-bancs-moviment-15-maig

Un dels actes programats per l'per al dissabte passat fou la "visita" als bancs del centre de la ciutat. Continuant la línia reivindicativa del moviment 15 -maig, els participants de la convocatòria denunciaren públicament el capitalisme en una de les seues formes més evidents, el sistema financer.
La doble moral de les entitats bancàries, amb el seu finançament de la indústria bèl·lica o l'explotació laboral, la responsabilitat envers l'especulació urbanística, el pagament de les campanyes electorals dels partits a canvi de majors quotes de poder... foren alguns dels conceptes que es transmeteren a la ciutadania que es mostrava receptiva d'informació durant les accions.

Assemblea d'Indignats de Castelló

Más información:

ACCIÓ CONTRA ELS BANCS

Cartell Democràcia Real Ja

2011-06-03T13:25:00.000+02:00

El Nou atac del Consell a la llengua alerta el sector educatiu i l'oposició

2011-06-01T01:01:00.006+02:00

Amb aquesta disposició del conseller d'Educació valencià Alejandro Font de Mora els valencians encara esten patint els efectes del Decret de Nova Planta, per qual es sancionava al poble valencià amb la prohibició de la llengua pròpia substituint-la pel castellà.

El decret de Nova Planta de València i d’Aragó

La derrota d’Almansa (25 d’abril de 1707) va comportar la pèrdua de València i d’Aragó, on es va iniciar una duríssima repressió que va ser un assaig de la que, uns anys més tard, patirien el Principat de Catalunya i les Illes Balears.

Amb el decret de Nova Planta de València i d’Aragó va ser suprimit totalment el sistema fiscal, polític i econòmic d’Aragó i del País Valencià, que va ser substituït pels models castellans.

La base jurídica del decret es fonamentava en el trencament del jurament de fidelitat al monarca, cosa que li permetia de derogar tot l’ordenament jurídic; en el dret de conquesta, que facultava el sobirà per a imposar una nova legislació, i en el domini absolut que tenia sobre els seus regnes, domini que li atorgava el dret de dictar normes sense el consentiment dels seus súbdits.

El Consell vol eliminar la línia en català de l'ensenyament · Es farien classes en català, espanyol i en una altra llengua a parts iguals · Començaria a aplicar-se al curs 2012-2013

L'anunci del conseller d'Educació valencià, Alejandro Font de Mora, d'imposar en l'ensenyament públic una sola línia que integri el català, l'espanyol i una altra llengua, principalment l'anglès, va moure tot de reaccions i crítiques, d'àmbit educatiu i polític. Escola Valenciana va fer públic aquest comunicaten què diu que 'suprimir les línies en valencià és un atac al plurilingüisme i a l'ensenyament de qualitat'.

Des de la federació han explicat a VilaWeb que la proposta de Font de Mora culminava l'ofensiva del Consell contra la llengua, oberta fa mesos; que era una proposta improvisada, sostinguda en criteris ideològics i en cap cas educatius, car hi ha centenars d'estudis que avalen la immersió lingüística; i a més, que la proposta era il·legal, tenint en compte el marc normatiu actual –encara que el parlament ja faria els canvis legislatius necessaris perquè pogués aplicar-se.

Escola Valenciana, preocupada pels propòsits del govern, ja va presentar al mes de febrer una proposta 'de consens, aplicable a tots els centres' per a promoure l'educació plurilingüe i el domini de la llengua per a tots els estudiants. El document va tenir el suport de tots els sindicats, partits (tret el PP), universitats públiques, associacions de pares i d'entitats diverses. I ara tots sostenen que un canvi de model en aquesta línia equivaldria, a la pràctica, a derogar la llei d'ús i d'ensenyament i seria una clara violació dels drets lingüístics dels ciutadans.

FAPA València: 'Volem que el valencià siga protegit'

La presidenta de FAPA València, Maria José Navarro, també es va declarar preocupada: 'Fa molt que demanem una reunió amb el conseller per a parlar d'aquests temes. Sempre parla de plurilingüisme, però ens fa dubtar molt. D'una banda, si ara mateix els xiquets de cinc anys no poden fer anglès, perquè no hi ha prou professors, com pensa fer aquesta línia única? A més, volem que el valencià siga protegit i que no hi haja cap classe de desequilibri entre els tres idiomes. A mi, m'ha arribat que en el curs que ve hi haurà línies en valencià que desapareixeran perquè es fusionaran amb el castellà. Això fa que puga acabar desapareixent el valencià de l'escola.'

ACPV: Una nova agressió a la llengua

Acció Cultural del País Valencià va emetre un comunicat avisant que l'anunci de Font de Mora era una nova agressió a la llengua i a la cultura. 'Amb aquesta mesura, el president Camps i el conseller Font de Mora insisteixen en la línia política que ha provocat una creixent mobilització ciutadana i la primera erosió electoral del PP en unes eleccions autonòmiques, una línia caracteritzada per la censura, l’autoritarisme i el més profund antivalencianisme.'

ACPV considera que el conseller 'encara és a temps de rectificar i de no aplicar una mesura que sap que causarà el rebuig de la comunitat educativa i dels sectors socials compromesos amb la llengua i la cultura i amb un ensenyament de qualitat i, conseqüentment, tensió social i mobilització ciutadana'.

Alarte: ' És una agressió intolerable i una greu equivocació de conseqüències nefastes'

El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, considera que és 'una agressió intolerable i una greu equivocació de conseqüències nefastes' suprimir les línies en català i substituir-les per una línia única: 'Es un error sense precedents perquè el consens aconseguit al voltant de la llei d'ús i ensenyament del valencià ha demostrat que era la base d'un sistema lingüístic avaluat, eficient i de qualitat'.

Enric Morera: 'Una bomba contra la normalitat del valencià'

El portaveu de Compromís, Enric Morera, va declarar a VilaWeb: 'Volen enfonsar el model lingüístic valencià; han passat de la discriminació del valencià a la voluntat d'anihilar-lo. Això és una bomba contra la normalitat del valencià a l'escola, que s'havia aconseguit mínimament, gràcies a l'esforç de pares i d'alumnes, i és un atac directe al valencià com a element d'identitat.' Morera va avançar que parlarien amb totes les associacions, especialment amb Escola Valenciana i amb la STEPV, per mirar de reaccionar 'a l'anunci d'atac a la llengua i a la voluntat de precaritzar encara més l'ensenyament'. La coalició Compromís va emetre un comunicat amb més declaracions de Morera, que considera que 'Font de Mora i Camps es confirmen com uns traïdors a la identitat valenciana'.

Marga Sanz: 'Seria una sentència de mort per a l'ús del valencià'

Marga Sanz, coordinadora d'EUPV, s'oposa de ple a la proposta de Font de Mora, que seria una 'sentència de mort per a l'ús del valencià'. Suprimir el català de les escoles 'és un menyspreu a la cultura i a la llengua pròpia' i una manera de desvincular els valencians 'de la comunitat lingüística que formen juntament amb Catalunya i les Illes'. Per això, tot i que recorda que el govern del PP té 'la força de les urnes', EUPV diu que donarà suport a totes les entitats de defensa de la llengua perquè el català continuï dins del sistema educatiu, perquè 'aquesta és l'única manera que el valencià tinga un ús social'.

Agustí Cerdà: 'Deteriorarà el sistema d'ensenyament públic'

Pel president d'ERPV, Agustí Cerdà, l'anunci de Font de Mora representa un 'atac frontal a la llengua pròpia del País Valencià i coarta la llibertat de molts pares d'elegir la llengua amb què volen educar els fills'. També 'deteriorarà brutalment el sistema d'ensenyament públic, hi haurà més fracàs escolar i, per tant, contribuirà a la volguda degradació de l'escola pública per una dreta que privilegia l'escola privada'. Cerdà reivindica el model d'escola valenciana com a model d'èxit, avalat per tot el món, i per això fa una crida perquè la gent es mobilitzi contra el decret.

Reflexions sobre el moviment 15 de maig

2011-06-01T00:09:00.002+02:00

Más barricadas y menos batucadas: el pan, las rosas y anonymous

Reflexiones tras la jornada de movilización del 15 de mayo

Durante las movilizaciones contra el plan Bolonia sucedió una cosa terrible. Tras comprobar alucinado cómo los estudiantes más jóvenes se encerraban en mi facultad y la tomaban por asalto llenándola de carteles y pancartas contra el citado proceso de convergencia europeo, se me ocurrió llevar un póster del Che Guevara para colocarlo en algún pasillo. Soy un romántico y un sentimental, e ingenuo de mí pensé que la presencia imponente del famoso revolucionario argentino fotografiado por Alberto Corda renovaría e insuflaría ánimos en los jóvenes acampados en el hall de la entrada y los pasillos. La respuesta de los jóvenes imberbes movilizados fue de juzgado de guardia: «es que eso sería politizar la protesta». Respiré hondo y conté hasta diez, entonces supe que la protesta estaba condenada al más estricto de los fracasos y como cualquiera puede comprobar, el plan Bolonia es una realidad en todas las universidades españolas.

Decía Marx que la historia tiende a repetirse; primero como tragedia después como farsa, y cuando entro al muro del evento en Facebook que me convoca a la manifestación del 15 de mayo en Valencia para protestar contra políticos y banqueros, me encuentro de nuevo con la historia repetida, esta vez como farsa, como tragedia y como verdadero despropósito: la convocatoria es apolítica y sobre todo pacífica. Luego claro, cuando tu convocatoria es una mierda pinchada en un palo incapaz de discernir que toda movilización contra el sistema es política, tu manifa es una tonelada de mierda que apesta varios kilómetros a la redonda, que es lo que fue la manifestación de Valencia de ayer.

Los marxistas somos algo tercos y nos empeñamos siempre en tener en cuenta el proceso histórico, éste nos dice implacable que ninguna reforma, cambio estructural o revolución se consiguió jamás a ritmo de batucada, pero a algunos no parece importarles, se empeñan una y otra vez y tropiezan mil veces contra la misma piedra. Recordamos que la jornada de 8 horas, esa misma que hoy viola de forma impune la clase empresarial, no llovió del cielo tras interminables batucadas sino que se consiguió con la sangre de los mártires de Chicago. Recordamos también que a Charles De Gaulle le entró el canguelo y movilizó a los paracaidistas no cuando miles de estudiantes tomaron las calles de Paris sino cuando diez millones de obreros paralizaron el país con encierros en las fábricas y declarándose en huelga general indefinida. Recordamos en definitiva, que todas y cada una de las mejoras que configuran lo que algunos vinieron a llamar estado de bienestar (sanidad y educación gratuitas, derecho al seguro del paro, a organizarse en sindicatos, a una pensión, a unas vacaciones pagadas, etc) no se consiguieron repartiendo flores y machacando los tímpanos del opresor con ritmos brasileños sino a base de encierros violentos, barricadas y adoquines lanzados a la cabeza de los mismos que sostienen el sistema a porrazos. Incluso intelectuales de la talla de José Luis San Pedro llaman a la «rebelión pacífica», en un arrebato de senilidad que intenta contener de alguna manera a los jóvenes más avanzados o radicalizados. Qué pensaría el partisano de su novela La sonrisa etrusca si le dijeran que debe rebelarse contra el invasor nazi de manera pacífica…

Si apaleas a un inmigrante o quemas a un indigente con gasolina en un cajero eres un fascista aunque no milites en Fuerza Nueva o España 2000, de la misma forma si el pueblo fuerza a su gobierno a nacionalizar la banca, se camina hacia el socialismo aunque ese pueblo no sea consciente de ello, que es lo que ha sucedido en Islandia. Esa es la cruz de las masas y de los jóvenes hastiados que tomaron ayer las calles de este país para vergüenza de unos medios de comunicación que pasan de puntillas por la movilización y en cambio mueven tierra, mar y aire cuando cuatro (en sentido literal) damas de blanco se manifiestan por las calles de La Habana. La losa de esos jóvenes apolíticos es que son socialistas y no lo saben, no son clase para sí, se llama alienación y gente como Marx, Debord o Marcuse, teorizaron mucho al respecto, pero resulta mucho más fácil darle al botón de me gusta en Facebook que organizarse políticamente, es mucho más cómodo que leer tochos de filósofos del siglo pasado, también es mucho más cómodo bailar samba que tirar piedras a la policía y quemar escaparates, bailando en la batucada seguro que se liga mucho más.

Porque queremos pan, pero también queremos rosas, y a los organizadores de la citada convocatoria se les olvida que las rosas tienen espinas y en ocasiones es inevitable pincharse con ellas si se las agarra con fuerza. Y mientras esos jóvenes desclasados y apolíticos no caigan en la cuenta de que las rosas tienen espinas, es decir, que la violencia inherente del sistema sólo puede combatirse mediante la violencia de las clases populares de forma organizada y teniendo claro que toda forma de protesta siempre es política, estaremos condenados al más estrepitoso de los fracasos. Fracaso que algunos se empeñan en no ver: leo comentarios en Facebook que apuntan sin sonrojo que se ha iniciado una revolución, ¿pero estos de anonymous qué fuman? Yo quiero.

Y no podría concluir esta reflexión sin apuntar que no me considero ningún sectario agorero, siempre se contará con mi presencia en cualquier mani que cuestione el sistema, aunque los convocantes sean tan estúpidos de proclamarla apolítica y piensen que se puede cambiar el sistema social y financiero bailando samba. Creo en aglutinar todo tipo de fuerzas, tendencias y colectivos por dispares que puedan resultar en primera instancia y allí estaré siempre que se cuestione el orden establecido. Allí estaré a pie de barricada (en este caso de batucada) aunque sepa en mi fuero interno que la movilización está inmadura y condenada al fracaso (como les sucedió Marx y Engels en las primaveras de las revoluciones europeas del siglo XIX) pero algunas cosas claman al cielo y hay que denunciarlas. No sólo basta con indignarse, hay que organizar la rabia y atacar donde verdaderamente duele a los capitalistas, el bolsillo, eso no se consigue con manifestaciones que parecen cabalgatas o el sambódromo de Río de Janeiro sino paralizando y atacando la economía, ya sea vía huelgas generales, encierros en fábricas o asaltando El Corte Inglés. La historia corre a nuestro favor porque cuando esos jovencitos desclasados se den cuenta de que con tambores y máscaras de V de Vendeta el sistema se ríe en nuestra cara y después nos mea, cuando esos jovencitos carezcan del colchón que supone el hogar familiar, se cansarán de bailar y otras formas de movilización entrarán en escena: en Grecia, Egipto y Túnez tienen mucho que enseñarnos al respecto.

Entonces se quitarán la careta de V de Vendetta y darán la cara y se levantarán, y caerán en la cuenta que, a diferencia del citado film, en la vida real los soldados disparan a las multitudes para preservar la hegemonía de una clase sobre otra, que la democracia y el parlamentarismo burgués es la violencia organizada de la clase dominante contra el ejército de parados, de precarios y oprimidos, que la ley no se puede cambiar sin infringirla, que la violencia del sistema sólo puede combatirse con la violencia organizada del pueblo, se darán cuenta de que las rosas tienen espinas.

Nega (LCDM) en Kaos en la Red

Assemblea d'Indignats de Castelló

2011-05-31T23:59:00.000+02:00

Assemblea d'Indignats de Castelló

Castelló: [Vídeo] acció contra els bancs del Moviment 15-maig

Es posà en evidència l'altra cara de la banca.

Assemblea d'indignats de Castelló | Castelló de la Plana, la Plana Alta - PAÏSOS CATALANS | Hoy a las 0:41 | 758 lecturas

www.kaosenlared.net/noticia/castello-video-accions-contra-els-bancs-moviment-15-maig

Un dels actes programats per l'Assemblea d'Indignats de Castelló per al dissabte passat fou la "visita" als bancs del centre de la ciutat. Continuant la línia reivindicativa del moviment 15 -maig, els participants de la convocatòria denunciaren públicament el capitalisme en una de les seues formes més evidents, el sistema financer.
La doble moral de les entitats bancàries, amb el seu finançament de la indústria bèl·lica o l'explotació laboral, la responsabilitat envers l'especulació urbanística, el pagament de les campanyes electorals dels partits a canvi de majors quotes de poder... foren alguns dels conceptes que es transmeteren a la ciutadania que es mostrava receptiva d'informació durant les accions.

Assemblea d'Indignats de Castelló

Más información:

ACCIÓ CONTRA ELS BANCS

EL TEMPS QUE VOLDRIA de Fabio Volo

2011-05-30T19:07:00.002+02:00

Una novel·la que parla d'un pare i un fill, d'una dona que no es pot oblidar, d'emocions i sentiments que no gaire sovint es diuen en veu alta, que deprèn tendresa, simpatia, autenticitat a cada pàgina...i amb un protagonista que tots reconeixem i i amb qui ens podem identificar.

Una història sobre els moments que defineixen la nostra vida, sobre les petites lliçons que no se'ns haurien d'escapar. Perquè sempre s'és a temps de comprendre, de perdonar, de lluitar, de sentir, d'agrair i d'estimar.

CARTA DE PÉREZ ESQUIVEL A OBAMA

2011-05-29T21:11:00.000+02:00

De Nobel a Nobel: carta abierta de Pérez Esquivel a Obama

El premio Nobel de la Paz, Adolfo Pérez Esquivel, escribió una carta para el presidente de Estados Unidos. Un escrito de Nobel a Nobel que vale la pena leer.

Por Adolfo Pérez Esquivel

Estimado Barack:
Al dirigirte esta carta lo hago fraternalmente y a la vez para expresarte la preocupación e indignación de ver cómo la destrucción y muerte sembradas en varios países, en nombre de la “libertad y la democracia”, dos palabras prostituidas y vaciadas de contenido, terminan justificando el asesinato y es festejado como si se tratase de un acontecimiento deportivo.

Indignación por la actitud de sectores de la población de los EE.UU., de jefes de Estado europeos y de otros países que salieron a apoyar el asesinato de Bin Laden, ordenado por tu gobierno y tu complacencia en nombre de una supuesta justicia.

No buscaron detenerlo y juzgarlo por los crímenes supuestamente cometidos, lo que genera mayor duda; el objetivo fue asesinarlo.
Los muertos no hablan, y ante el miedo a que el ajusticiado pudiera decir cosas no convenientes para los EE.UU., la salida fue el asesinato y asegurar que “muerto el perro se terminó la rabia”, sin tener en cuenta que no hacen otra cosa que incrementarla.

Cuando te otorgaron el Premio Nobel de la Paz, del cual somos depositarios, te envié una carta que decía: “Barack, me sorprendió mucho que te hayan otorgado el Nobel de la Paz, pero ahora que lo tienes debes ponerlo al servicio de la paz entre los pueblos; tienes toda la posibilidad de hacerlo, de terminar las guerras y comenzar a revertir la grave situación que vive tu país y el mundo”.

Sin embargo has incrementado el odio y traicionado los principios asumidos en la campaña electoral ante tu pueblo, como poner fin a las guerras en Afganistán e Irak y cerrar las cárceles en Guantánamo y Abu Graib en Irak. Nada de eso has logrado hacer; por el contrario, decides comenzar otra guerra contra Libia, apoyada por la OTAN y la vergonzosa resolución de las Naciones Unidas de apoyarla; cuando ese alto organismo, empequeñecido y sin pensamiento propio, ha perdido el rumbo y está sometido a las veleidades e intereses de las potencias dominantes.

La base fundacional de la ONU es la defensa y promoción de la paz y dignidad entre los pueblos. Su preámbulo dice: “Nosotros los pueblos del mundo…”, hoy ausentes de ese alto organismo.

Quiero recordar a un místico y maestro que tiene en mi vida una gran influencia, el monje trapense de la Abadía de Getsemaní en Kentucky, Tomás Merton, quien dice: “La mayor necesidad de nuestro tiempo es limpiar la enorme masa de basura mental y emocional que atasca nuestras mentes y convierte toda vida política y social en una enfermedad de masas. Sin esa limpieza doméstica no podemos comenzar a ver. Si no vemos no podemos pensar”.

Eras muy joven Barack durante la Guerra de Vietnam; tal vez no recuerdes la lucha del pueblo norteamericano por oponerse a la guerra.

Los muertos, heridos y mutilados en Vietnam hasta el día de hoy sufren sus consecuencias.

Tomás Merton decía –frente a un matasellos del correo que acababa de llegar, The U.S. Army, key to peace, “El ejército estadounidense, clave de la paz”–: ningún ejército es clave de la paz. Ninguna nación tiene la clave de nada que no sea la guerra. El poder no tiene nada que ver con la paz. Cuando más aumentan los hombres el poder militar, más violan la paz y la destruyen.

He compartido y acompañado a los veteranos de guerra de Vietnam, en particular a Brian Wilson y sus compañeros, quienes fueron víctimas de esa guerra y de todas las guerras.

La vida tiene ese no sé qué de lo imprevisto y sorprendente, de la fragancia y belleza que Dios nos dio para toda la humanidad y que debemos proteger para dejar a las generaciones futuras una vida más justa y fraterna; restablecer el equilibrio con la Madre Tierra.
Si no reaccionamos para cambiar la situación actual de la soberbia suicida, arrastrando a los pueblos a recovecos profundos donde muere la esperanza, será difícil salir y ver la luz. La humanidad merece un destino mejor.

Sabes que la esperanza es como el loto que crece en el fango y florece en todo su esplendor mostrando su belleza. Leopoldo Marechal, ese gran escritor argentino, decía que “del laberinto se sale por arriba”.

Y creo, Barack, que después de seguir tu ruta equivocando caminos, te encuentras en un laberinto sin poder encontrar la salida y te entierras más y más en la violencia, en la incertidumbre, devorado por el poder de dominación, arrastrado por las grandes corporaciones, el complejo industrial militar, y crees tener el poder que todo lo puede y que el mundo está a los pies de los EE.UU. porque impone la fuerza de las armas, e invades países con total impunidad. Es una realidad dolorosa, pero también existe la resistencia de los pueblos que no claudican frente a los poderosos.
Son tan largas las atrocidades cometidas por tu país en el mundo que daría tema para largo, es un desafío para los historiadores que tendrán que investigar y saber de los comportamientos, política, grandeza y pequeñeces que han llevado a EE.UU. al monocultivo de las mentes que no le permite ver otras realidades.

A Bin Laden, supuesto autor ideológico del ataque a las Torres Gemelas, lo identifican como el Satán encarnado que aterrorizaba al mundo y la propaganda de tu gobierno lo señalaba como el “eje del mal”, y eso le ha servido para declarar las guerras deseadas que el complejo industrial militar necesita para colocar sus productos de muerte.

Sabes que investigadores del trágico 11 de septiembre señalan que el atentado tiene mucho de “autogolpe”, como el avión contra el Pentágono y el vaciamiento anterior de las oficinas de las Torres; atentado que dio motivo para desatar la guerra contra Irak y Afganistán y ahora contra Libia; argumentando en la mentira y la soberbia del poder que todo lo hacen para salvar al pueblo, en nombre de “la libertad y defensa de la democracia”, con el cinismo de decir que la muerte de mujeres y niños son “daños colaterales”. Eso lo viví en Irak, en Bagdad con los bombardeos a la ciudad y el hospital pediátrico, y en el refugio de niños que fueron víctimas de esos “daños colaterales”.

La palabra vaciada de valores y contenido, por lo que al asesinato lo llamas muerte y dices que por fin EE.UU. ha “muerto” a Bin Laden. No trato de justificarlo bajo ningún concepto, estoy en contra de todo terrorismo, tanto de esos grupos armados, como del terrorismo de Estado que tu país ejerce en diversas partes del mundo apoyando a dictadores, imponiendo bases militares e intervenciones armadas, ejerciendo la violencia para mantenerse por el terror en el eje del poder mundial. ¿Hay un solo “eje del mal”? ¿Cómo lo llamarías?

¿Será por ese motivo que el pueblo de los EE.UU. vive con tanto miedo a las represalias de quienes llaman el “eje del mal”? El simplismo e hipocresía de justificar lo injustificable.

La paz es una dinámica de vida en las relaciones entre las personas y los pueblos; es un desafío a la conciencia de la humanidad; su camino es trabajoso, cotidiano y esperanzador, donde los pueblos son constructores de su propia vida y de su propia historia. La paz no se regala, se construye, y eso es lo que te falta, muchacho: coraje para asumir la responsabilidad histórica con tu pueblo y la humanidad.

No puedes vivir en el laberinto del miedo y la dominación de quienes gobiernan los EE.UU., desconociendo los tratados internacionales, los pactos y protocolos, de gobiernos que firman pero no ratifican nada y no cumplen ninguno de los acuerdos, pero hablan en nombre de la libertad y el derecho.
¿Cómo puedes hablar de la paz si no quieres cumplir con nada, salvo los intereses de tu país?
¿Cómo puedes hablar de la libertad cuando tienes en las cárceles a prisioneros inocentes, en Guantánamo, en los EE.UU., en las cárceles de Irak, como la de Abu Graib, y en Afganistán?
¿Cómo puedes hablar de los derechos humanos y la dignidad de los pueblos cuando los violas permanentemente y bloqueas a quienes no comparten tu ideología y deben soportar tus abusos?
¿Cómo puedes enviar fuerzas militares a Haití después del devastador terremoto y no ayuda humanitaria a ese sufrido pueblo?
¿Cómo puedes hablar de libertad cuando masacras a los pueblos del Medio Oriente y propagas guerras y torturas, en conflictos interminables que desangran a los palestinos e israelíes?

Barack: mira para arriba de tu laberinto, puedes encontrar la estrella que te guíe, aunque sepas que nunca podrás alcanzarla, como bien lo dice Eduardo Galeano.

Busca ser coherente entre lo que dices y haces, es la única forma de no perder el rumbo. Es un desafío de la vida.

El Nobel de la Paz es un instrumento al servicio de los pueblos, nunca para la vanidad personal.

Te deseo mucha fuerza y esperanza, y esperamos que tengas el coraje de corregir el camino y encontrar la sabiduría de la paz.

Buenos Aires, 5 de mayo de 2011

Un día como hoy, hace 34 años, volví a la vida; tuve un vuelo de la muerte durante la dictadura militar argentina apoyada por los EE.UU., y gracias a Dios sobreviví y tuve que salir por arriba del laberinto de la desesperación, y descubrir en las estrellas el camino para poder decir, como el profeta: “La hora más oscura es cuando comienza el amanecer”.