Cròniques personals original de LLum Sánchez


Quan vaig rebre l'última carta de Mercé li vaig tocar de seguida, la pensava tan feliç amb el seu ordinador, "...de moment vaig fent pràctiques amb ulleres progressives..." (em déia)

La vaig trobar bé d'anim, massa bé. Havia estat déu dies hospitalitzada i ho havia passat molt malament pel problema de la seua sang. I jo encara donant-li voltes a les seues paraules i a les seues noticies...Quan vaig anar a la meua revisió ginecològica...dues radiografíes...s'observava certa anormalitat, digué la Dra. Dino. Un legrat. No té cap impotància; després s'analitza...

Dilluns de matí sonà el telèfon, la veu cantarina de la Dra. Dino s'ecoltava entelada de tristor, un càncer de matriu...Sí, ho vaig comprendre de desguida, no era difícil d'entendre. La intervenció fou inmediata. M'ho llevaren tot; després radioteràpia. Es possible que puga superar aquest primer estadi. Farem el que calga; sé que tinc una naturalesa forta i que he de viure. Em trobe serena, com si les calamitats fossen el meu mèdi natural.

Demà he de veure al doctor E ; fa temps que no vaig a consulta, haurem de parlar algunes coses. No, no he plorat, tan sols desitge que no s'escampe la informació, això em sembla essencial, deu de romandre dins del cercle íntim de la família...

Ara i aquí , rememore el meu present i no em preocupa; només voldría acabar de pagar els crèdits. La resta de les qüestions les tenim parlades. I no em sent d'una manera especial, em trobe familiaritzada amb la fatalitat, encara que per l'experiència de la mort de ma mare, comprenc que si me'n anés ara, seria massa prompte.

Des que em donaren la licència per malaltia m'he dedicat a ordenar i classificar les meues coses, desar-les dins de caixes rotulades, llegir, dormir i menjar bé, i si més no, gaudir de la presència dels meus fills i filla. Per altra banda em sent a gust amb aquesta gent del grup de Misolls, junts hem passat bones estones. Ara, quan em faça més a la idea...escriuré unes cartes, si més no a Patricia i a Clara. Darrerament el temps sembla que se'm passa més de pressa encara,

De vegades pensava, sense massa preocupació, que tinc pendent de solucionar la qüestió de la incapacitat permanent. Després m'he dedicat a llegir; pensar en reprendre l'escriptura de zero,  fer "tabula rasa" i oblidar-me de tot el que he escrit fins ara i començar de bell nou, ara i aquí...mentre veuré passar els dies d'aquest hivern especialment fred.

He aparcat la ginàstica terapèutica, ara quan amaine el fret, em dedicaré a passetjar per la vora del mar o pels bellíssims jardins de la ciutat. A les meues germanes pense no dir-los res. Si sobrevisc, ja m'ho replantejaré; per ara sóc incapaç de suportar la seua presència. No vulgués sentir-me tan impotent davant aquesta qüestió, però crec que de moment no tenim res a dir-nos. Sovint me'n recorde de mon pare. Les persones som petits éssers que pululem per sobre la superficie de la terra, sense saber massa bé per què hi som aquí.

Ara, ironíes de la vida, no em sent cap dolor, tan sols una gran serenitat i la sensació de que les coses més importants resten fetes. No, no es sembla ni de lluny aquest estat meu a l'amnèsia, que tantes vegades he desitjat.

Fa poc, quan vaig deixar l'escola, vaig sentir que no controlava el cap i això em produï una gran angunia; llavors pensava, "qué restarà de mí si perd els records de les meues vivències; és tot el que tinc, sense això no sóc res" i en algun moment vaig ser presa del pànic.









Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies