Diaris de ficció dimecre,24 /agost/1994

dimecres, 24/agost/1994

L'horitzó és negre, la tempesta amenaça, treballem. Es l'únic remei per al mal del segle.

Cultura Inquieta- Madrid

Tant d'estudi, i tanta reflexió, per sort, m'ha servit de res. He pogut superar la major part de les meues tendències neuròtiques. Dic tendències perqué ara que puc mirar i reviure el passat amb molta més capacitat d'anàlisi; m'adones que he tingut molta sort. Supose que els anys viscuts al poble del pare amb molta llibertat i contacte amb la natura, van ser un bon suport per no enfonsar-me del tot. Si bé tampoc aquells anys estagueren lliures de pors i d'abandó. El pare ensimismat com estava sempre i cantussejant tangos, no es podia preocupar massa. Parlava poc i sovint tenia la mirada absent. L'avia, amb la seua dèria d'anar-se'n a l'esglèsia, matí i vesprada, feia el que podia, molt poc, la pobreta. A la mare, a qui jo adorava, la véia, si tenia sort, un dia per setmana, diumenge, i passàvem el dia junts. Ella el pare jo i la meua germana la menuda.

 I dilluns pel matí se'n anaven ella i la mare, fins l'altre diumenge, que si teníem sort venia amb "l'Exclusiva",requejant per una carretera plena de clots.

Al col.legi no era molt feliç, es a dir tenia una por espantosa a doña "Amparos" al llarg d'aquell any vaig haver de sofrir també la primera experiència de la mort. Es va morir Malena, una dona que em volia bé i jo l'estimava, me l'estimava amb l'ànima. Aleshores no vaig plorar, als set o vuit anys, tota jo em vaig quedar sense forces i una pena fosca m'envoltava com un vel negre d'aquells que esposaven les dones quan se'ls moria el marit o un fill. Després aquest fets, quan em quedava sola al piset per ocupar-me de organitza-lo un poc, jo, em venia una tristor immensa, i les llàgrimes em rodolaven i queien al terra metre agranava.

Literalment em moria de por, però m'havia de quedar sola al piset on vivíem, per endreçar-lo i preparar una sopeta d'avecrem per dinar el pare i jo. Mentre l'agüela era al poble y el pare al negoci.

Amb aquest antecedents era totalment imposible haver resultat una personeta sana de cap i de cos. La negació dels sentiments i els conflictes emocionals que es provocaren foren i han estat una constant a la meua vida.

Si ara ho puc contar així és perquè després de molt i molt de temps sense preguntar res o molt poc­– això jo sabia que era mal vist– Si ara ho puc contar així és perquè detecte que en certa manera em vaig poder desconectar del passat, just perquè els meus desitjos de comprendre'l es va anar realizant poc a poc. L'ira, potser vaig intentar expressar-la mossegant-me. Em queda un record molt borrós d'aquell anys; com si el mirés en un espill esquartejat. Tampoc ajudava l'acritud de les ties, que eren massa rectes. Aquella era la manera de mostrar el meu malestar, la meua indefensió i recorde que fins i tot tinc la vaga impressió de també va ser reprimit severament.

Els primers anys de la meua vida vaig començar a mosegame les ungles amb tan afany com si estigués repelant una cuixa de pollatre. I això només va ser l'inici de la història, tot seguit em cridaven l'atenció per haver contragut la complulssió de fer carasses. Clar, jo no em vaig veure mai perquè davant de l'espill, on m'agradava tant mirar-me, per saber com era jo, no anava a fer-ho. Les ties estaven tan capficades amb els seus problemes, que no eren pocs, i ma mare no va fer cas, ni em va reprendre. Segur que pensava que si no em cridava l'atenció se'm passaría més prompte la mania. En cavi la mare d'Elvirín m'imitava fent una cara molt lletja i em preguntava que per què feia això. el millor és que jo no m'hi adonava. Als catorze anys em va pegar per mosegar-me les galtes, que, ignorant de mi, pensava que era més disimulat que les ungles. Així vaig estar anys victima d'aquesta compulsió, clar que quan vaig seguir complint anys, ho feia quan hi era sola, així no havia de patir la presència de ningú i per tant la seua reprovació.

Ara potser em trobe en camí de resoldre-ho. En bionergètica hi ha un axercici que consisteix en golpejar amb tota la força un matalàs per tal d'evacuar l'agressivitat continguda.

Supose que si hagués pogut descarregar gran part d'aquella còlera acumulada a l'espatlla, com vaig apredre del Dr. Lowen, m'hagués estat més fàcil discutir i manifestar els meus desacords, sense haver d'arribar al trencament total.